Els focus de la noranta-novena edició se centraven en Alejandro Valverde, que, amb 38 anys, lluïa el mallot irisat de campió del món que tant havia perseguit. Alhora, amb el dorsal número u, defenia títol a la Volta. Buscaria una quarta victòria a la general, en l’intent de superar a Miguel Indurain, però lluny de les set de l’històric Mariano Cañardo. Movistar repetia trident duent també a Nairo Quintana i a Marc Soler, a més d’un Richard Carapaz que es coronaria al Giro dos mesos després. Tot i això, es preveia més difícil que altres anys: “Aquí està el millor de cada equip, és una participació al nivell del Tour i el recorregut d’aquest any (La Molina i Vallter 2000, els dos finals en alt) és espectacular”, declarava Valverde. La competència era forta: Sky arribava amb Chris Froome i Egan Bernal -recent vencedor a París-Niça- i altres homes a tenir en compte eren Simon i Adam Yates, Chaves, Miguel Ángel López, Enric Mas, Thibaut Pinot, Romain Bardet, Richie Porte o Dan Martin. La mala notícia era l’absència de la ReVolta, estrenada l’any anterior. Un conflicte de dates amb la RFEC no va fer possible una nova edició de la prova femenina.
Classificació general
- Miguel Ángel LÓPEZ (COL) 29h14m17s
- Adam YATES (GBR) +14s
- Egan BERNAL (COL) +17s
- Nairo QUINTANA (COL) +25s; 5. Steven KRUIJSWIJK (NED) +56s; 6. Michael WOODS (CAN) +1m42s; 7. Rafal MAJKA (POL) +2m27s; 8. Guillaume MARTIN (FRA) +2m41s; 9. Enric MAS (ESP) +2m49s; 10. Alejandro VALVERDE (ESP) +3m2s; (…) i 100. Amanuel GHEBREIGZABHIER (ERI) +1h43m25s
Calella seguia acollint l’inici de la Volta i, en la seva primera etapa, l’organització va presentar un perfil novament endurit, on hi havia cinc ports, tres dels quals de primera: Santa Fe del Montseny, El Muntanyà i Coll Formic. Sis corredors van formar part de l’escapada: Duijn, Madrazo, Cuadros, Gougeard, Maté i De Gendt. Van ser aquests dos últims els que van distanciar-se de la resta, per acabar marxant a El Muntanyà el belga en solitari: “Conec bé aquestes carreteres, acostumo a entrenar-me a Espanya, i sabia que si arribava a l’últim port amb un parell de minuts la victòria seria meva. Pensava que m’acabarien retallant més al final”. Thomas De Gendt va arribar al peu de Collsacreu amb més de tres minuts de renda, i va saber mantenir les diferències sobre un gran grup no gaire reactiu. El belga culminà la seva exhibició presentant-se en línia de meta amb un marge que arribà gairebé als tres minuts gràcies a les bonificacions.
La segona etapa, entre Mataró i Sant Feliu de Guíxols, va estar marcada pel fort vent de tramuntana. Tot i que no va ser aprofitat per a la formació de ventalls. Sí que es va produir un incident important: una caiguda de Chris Froome, després d’enganxar-se amb Jay McCarthy, a 35 quilòmetres de l’arribada i que el deixà tocat per al que restava de Volta. En aquesta jornada, el desavantatge ja va ser de catorze minuts, perdent tota opció i deixant el liderat únic de l’Sky en mans de Bernal. El gran grup va saber controlar una escapada de tres -amb Cerny, Minnaard i Gregaard-, que va arribar a prendre un màxim de set minuts. A l’arribada, amb els darrers metres en pujada, s’hi imposà Michael Matthews a Alejandro Valverde, que amb les bonificacions d’aquest dia i l’anterior, es col·locava segon a la general: a 2’47” de De Gendt i amb 10” d’avantatge respecte a rivals destacats com Bernal.
La muntanya s’enfilava ja en la tercera etapa, entre Sant Feliu de Guíxols i Vallter 2000. D’inici es formà una escapada d’onze corredors, destacant-s’hi noms com Devenyns, Weening, De Clercq, Kämna o Lindeman. Durant el dia arribaren a disposar de gairebé sis minuts de marge, però el control de l’Sky va provocar la seva caça al peu de Vallter. Els favorits afrontaven la darrera pujada amb el desgast que havien ocasionat els passos per la Ganga i l’encadenat d’Oix i Rocabruna. El conjunt britànic marcà un ritme asfixiant en veure que Valverde entrava en dificultats. Van passar Narváez, Sosa, Henao i Sivakov, preparant un terreny perquè, a poc més de cinc quilòmetres de l’arribada, saltés Bernal. En un primer moment s’endugué a Quintana, però aquest no va voler passar-li al relleu. Això provocà que, un a un, s’hi afegissin Adam Yates, Dan Martin i López al grup capdavanter. El grup de cinc va fer camí i en meta s’hi acabà imposant Adam Yates. A més de dos minuts entrava Valverde amb un Thomas De Gendt que salvava, per mig minut i amb molt de patiment, el liderat.
Més complicat se li va fer a De Gendt mantenir el blanc-i-verd a la quarta etapa, entre Llanars i La Molina. El belga desistia abans d’iniciar la segona ascensió a La Molina -previ pas per Coubet i La Creueta- i acabaria deixant-se gairebé nou minuts. Sky havia portat el control del gran grup des de La Creueta -tirant amb Froome-, perseguint una escapada de 23 corredors, on s’hi destacaven alguns noms com Schachmann, Impey, Matthews, Gallopin, Jesús Herrada, Dani Navarro, Mühlberger i Soler. Van ser l’austríac i el vilanoví els que més van aguantar, de fet van acabar segon i tercer a l’etapa. Tots dos només per darrere d’un Miguel Ángel López que va imposar-se en solitari i amb autoritat a La Molina, fent-se amb el liderat. Va ser a vuit quilòmetres de meta quan el colombià va deixar de roda el grupet format per Bernal, Quintana, Adam Yates i Kruijswijk, després d’un moviment del primer. ‘Superman’ López deixà de roda a un Marc Soler que va somiar amb la victòria fins als 600 metres finals. L’home de l’Astana treia 16” al grupet conformat per Bernal i Yates i 19” al de Quintana i Kruijswijk. Passava a liderar amb 14” sobre Adam Yates i 17” sobre Egan Bernal com a rivals més pròxims.
La cinquena etapa, entre Puigcerdà i Sant Cugat del Vallès, es preveia de descompressió. I així va ser, es va permetre una escapada de quatre corredors -Schachmann, Lindeman, Van Garderen i Amador- formada entre la pujada i el descens de la Collada de Toses. Tot i que hi havia la sensació que el grup els tenia controlats -mai van disposar de més de 3’30”- va acabar saltant la sorpresa. A poc més de deu quilòmetres de l’arribada, Maximilian Schachmann marxà en solitari, moment en què disposava de 48” sobre el gran grup. L’alemany va saber mantenir-li el pols al gran grup en un final agònic i on una caiguda de Kelderman a Rubí, que tirava del grup pels interessos del Sunweb en favor de Matthews, va donar-li un aire extra. L’home del BORA-Hansgrohe es permetia el luxe d’assaborir la victòria en solitari, amb 13” sobre el gran grup. Schachmann repetia la gesta de l’any anterior, on també va sortir victoriós d’una escapada posterior a les dues jornades d’alta muntanya. A la general no hi havia canvis, si bé Egan Bernal patia una avaria mecànica, però assegurat dins dels últims tres quilòmetres. Va servir, però, perquè deixés dues imatges icòniques: la primera entrant a peu amb la bici a l’espatlla i, la segona, assegut sobre el manillar de Froome, que s’oferí a portar-lo de tornada al seu bus.
Sí que es va arribar a l’esprint a la sisena etapa, entre Valls i Vila-seca. El gran grup va permetre una escapada de cinc corredors conformada per De Tier, Bouchard, Cerny, Riesebeek i Iturria als que mai deixaren tenir més de tres minuts. Neutralitzats a onze quilòmetres de l’arribada, el grup es preparà per a una arribada massiva, però un atac de Formolo, al que saltà el mateix líder, va posar-la en risc. Amb el grup compacte dins de l’últim quilòmetre, l’esprint es llançà i Michael Matthews va obtenir una ajustadíssima victòria sobre Phil Bauhaus. L’australià es mostrava més que satisfet amb el seu paper a la Volta, la primera que corria i que era el seu pla “B” donat que, després d’una lesió a Paris-Nice, li havien recomanat no fer el calendari alternatiu de clàssiques. Declarava que sempre li havia agradat veure la Volta a la TV i que pensava que seria molt més dura per a ell. A Calella va ser quart i a Sant Cugat segon, d’esforçar-se més el seu equip, podria haver estat a prop de doblar el nombre de victòries.
Per setè any consecutiu, Montjuïc tancava la Volta amb les tradicionals vuit voltes al circuit. La història recent deia que, en aquesta última etapa, el liderat mai canviava de mans. Es va mantenir així, però Miguel Ángel López va patir més que mai. Primer ho provà Quintana amb Verona, arribant a ser líder virtual. Un cop neutralitzat l’home del Movistar, saltaren els germans Yates en un atac planificat. Adam, segon a la general, va gaudir durant bona estona del liderat virtual, i la sensació al circuit era que el britànic acabaria donant-li la volta a la Volta. Però l’home del Mitchelton-Scott va acabar defallint ja en l’última volta, per l’alegria dels aficionats colombians concentrats a Barcelona. La victòria d’etapa fou per a Davide Formolo, des d’una fuga amb onze corredors formada a l’inici de la jornada: “He vist que De Gendt intentava l’escapada i he decidit anar-me’n amb ell”. L’italià s’imposava en solitari amb gairebé un minut sobre el gran grup, on se’ls havia avançat un Enric Mas que entrava en segona posició i que seria el millor espanyol a la general: novè. La notícia negativa foren les caigudes, que afectaren a corredors com Dan Martin, Bardet o Marc Soler, els dos últims abandonaven amb fractures. El vilanoví era l’únic català a la Volta i, per tant, va deixar sense assignar el mallot de millor català.
El de Miguel Ángel López significava el quart triomf colombià a la Volta a Catalunya (Mejía al 1993, Buenahora al 1998 i Quintana al 2016). ‘Superman’ venia de guanyar la Colombia 2.1 davant de rivals com Bernal o Quintana, que també va trobar a Catalunya. El seu equip, l’Astana, sumava, amb el triomf a la general, 21 victòries durant l’inici de temporada, moltes d’aquestes a Espanya: Volta a la Comunitat Valenciana, Volta a Múrcia (i 2 etapes), Volta a Andalusia i sumaria també Volta al País Basc un parell de setmanes després. Els homes de Vinokourov trencaven amb l’hegemonia de Movistar, que havia estat tres edicions consecutives guanyant.
La Volta començava a preparar-se per celebrar una edició especial: la centena. Esdevindria la tercera cursa per etapes del món en assolir aquesta xifra, després del Tour i del Giro.
tourdegila 