El duel entre Alberto Contador i Chris Froome tornava a centrar les mirades de la noranta-setena edició de la Volta a Catalunya. No podria defensar el títol Nairo Quintana, amb un calendari diferent centrat en doblar Giro i Tour, però sí hi hauria altres grans figures com Alejandro Valverde, Romain Bardet, Dan Martin, Bauke Mollema, Ilnur Zakarin, Geraint Thomas, Rohan Dennis, Mikel Landa o Adam Yates. Bona part dels millors escaladors del moment es tornaven a veure les cares a terres catalanes. El recorregut era, en part, novedós per la inclusió d’una contrarellotge per equips, per primer cop en deu anys, i pel final en alt a Lo Port (parcial del Mont Caro), recuperat després de més de dues dècades.
Classificació general
- Alejandro VALVERDE (ESP) 25h27m15s
- Alberto CONTADOR (ESP) +1m3s
- Marc SOLER (ESP) +1m16s
- Adam YATES (GBR) +1m31s; 5. Tejay VAN GARDEREN (USA) +1m34s; 6. Daniel MARTIN (IRL) +2m29s; 7. Steven KRUIJSWIJK (NED) +2m56s; 8. Carlos VERONA (ESP) +3m0s; 9. George BENNETT (NZL) +3m1s; 10. Romain BARDET (FRA) +3m5s; (…) i 107. Victor CAMPENAERTS (BEL) +1h29m44s
Una altra de les notícies destacades, en quant a organització, fou la signatura del conveni de la Volta i la Generalitat amb Amaury Sport Organisation (ASO), organitzadora del Tour i La Vuelta, entre d’altres grans esdeveniments esportius. “Ens hem aliat amb el millor soci possible”, declarava Rubèn Peris. I és que el pacte de col·laboració assegurava la gestió i explotació dels drets comercials i de TV per als següents cinc anys, posant èmfasis en la 100a edició que començava a aproximar-se.
Calella acollia l’inici de la Volta per sisè any consecutiu. La primera etapa presentava un perfil més dur de l’habitual en els darrers anys: sis ports puntuables, on hi havia l’encadenat final d’El Muntanyà, Coll Formic i Collsacreu. El grup va saber controlar una escapada de set corredors, que contenia noms com Rolland, Bol o Domont. Abans d’afrontar Collsacreu, van ser neutralitzats i els equips dels esprintadors no van voler deixar escapar una de les poques oportunitats que se’ls hi presentaven en aquesta Volta. Davide Cimolai va sorprendre al favorit, Bouhanni, i es convertia en el primer líder de la cursa.
El Pla de l’Estany acollia la primera contrarellotge per equips de la Volta en una dècada. Van ser 41,3 quilòmetres, que en els últims anys, ha estat una distància només vista en Mundials. Fou una contrarellotge caracteritzada per la polèmica. El Movistar marcà el millor temps, sent 2” més ràpid que el BMC. Valverde treia un temps important a rivals com Froome i Thomas (Sky, a 46”) o Contador (Trek, a 1’15”). Però una acció antireglamentària de Rojas acabà penalitzant a tot el conjunt navarrès amb un minut. La sanció definitiva no l’oferiren fins l’endemà al matí, per una mala interpretació del reglament per part dels àrbitres, que inicialment només sancionaren a Rojas. De fet, el blanc-i-verd que va recollir al podi el duria Ben Hermans a l’endemà, doncs el seu BMC era el vencedor oficial.
La primera jornada de muntanya arribava en la tercera etapa, entre Mataró i La Molina, port que es pujava dos cops previ pas per l’alt de Toses. Aquesta va servir-li a Alejandro Valverde, i al seu Movistar, per reivindicar-se després de les decisions dels jutges. El murcià es va imposar en els metres finals a Dan Martin, obtenint la bonificació i 3” sobre el grupet de Contador i 8” sobre Froome. L’emoció va estar concentrada en els dos quilòmetres finals, amb tímids intents de Contador i Thomas. L’atac que realment va fer mal va ser el de Dan Martin, a cinc-cents metres de l’arribada, mateix lloc on havia atacat l’any anterior. La jornada havia comptat amb una escapada de rigor amb Serry, Rubio, Ackermann i Berhane. L’Sky va prendre aviat les regnes del grup, davant la passivitat d’un BMC que va passar-li el liderat a Tejay Van Garderen, en perdre Hermans més de set minuts.
La quarta etapa sortia originalment de Llívia per arribar a Igualada, però va haver de ser retallada en els seus primers 58 quilòmetres a causa del fred i de la neu, tot i que aquesta no era gaire intensa, fet que va provocar l’enuig de l’alcalde de la població de sortida. El perfil va quedar reduït a 134 quilòmetres, amb inici des de Montferrer. Es va permetre una escapada poc perillosa amb Gonçalves, Keizer, Boni, Rubio i Osorio, que va acabar sent neutralitzada a l’últim port, el Turó del Puig. Donat que es coronava a només 13 quilòmetres de l’arribada, el Movistar intentà sorprendre amb un atac en el descens de Marc Soler amb Valverde, afegint-s’hi Gaudu i Froome. Però al darrere s’hi esforçaren fins neutralitzar-los a cinc quilòmetres de l’arribada. Els esprintadors van poder tornar a jugar les seves cartes i aquest cop fou Nacer Bouhanni qui s’imposà a Cimolai a la meta d’Igualada.
La Volta tornava a Les Terres de l’Ebre i, en concret, al Mont Caro. Tot i que, en realitat, uns metres més avall (Lo Port) que els dos únics precedents, al 1985 i 1991, ambdós saldats amb victòries colombianes: Alirio Chizabas i Lucho Herrera. Al Coll de Fatxes, primer port d’aquesta cinquena etapa, es va originar l’escapada del dia, nombrosa amb 15 corredors. Però els interessos de Movistar, Trek i Sky van portar-los a la neutralització just a l’inici de l’última pujada, a deu quilòmetres del final. A partir d’allà fou el conjunt britànic el que marcà la pauta, fins que, a cinc quilòmetres de l’arribada, Movistar (amb Rubén Fernández) i Trek (amb Pantano) van sacsejar l’arbre. Contador va ser el primer en atacar, amb quatre quilòmetres restants, per donar-li continuïtat un Valverde amb gran sensació de frescor. Aviat quedaren per davant el madrileny, el murcià, Froome i un Marc Soler que va fer una feina sensacional. Just passada la pancarta de l’últim quilòmetre, Alejandro Valverde llençà l’atac definitiu, deixant de roda als seus rivals amb una exagerada facilitat. El murcià es presentà en meta amb 13” sobre Froome i Contador, i obtenint el blanc-i-verd (21” sobre Froome i 47” sobre Contador). Marc Soler tancava una gran actuació amb la quarta plaça, el propi Valverde el col·locava en un altar: “Tots sabeu que el Marc és molt bo. Serà un corredor que guanyarà el que ell vulgui”.
Reus, ciutat històrica de la Volta, acollia un final d’etapa per primer cop en… 54 anys! I va ser una etapa memorable, amb un resultat de 47 corredors arribats en fora de control. S’inicià a Tortosa a un ritme vertiginós. A l’alt de Bot, el primer del dia, Movistar va veure l’oportunitat de tensar el grup perquè davant hi faltaven Froome i tot el seu Sky. Començaren a obrir forat i, en el descens, s’hi sumaren altres equips interessats. Encara restaven 150 quilòmetres per al final! I el marge no feia més que augmentar… fins que els homes del grup perseguidor llençaren la tovallola. Froome es deixava a Reus més de 26 minuts, perdent la plaça de podi i a poc menys d’un minut d’arribar fora de temps. En la batalla del primer grup, Contador va fer un tímid intent a La Mussara -pujat per segon cop a la història de la Volta (abans: 1977)-, però que quedà en res. Una trentena de corredors es jugà la victòria a l’esprint i Valverde es quedà a ben poquet de sumar un nou triomf, que acabava en mans de Daryl Impey. El murcià, però, enfortia el seu liderat per la bonificació obtinguda i l’eliminació de Froome: Contador era segon a 53” i Marc Soler ocupava plaça de podi, a 1’06”.
Per l’última etapa, el pilot de la Volta s’havia quedat amb només 114 corredors. Equips com el Soul Brasil figuraven amb un únic representant, en aquest cas amb el navassenc Jordi Simón. La jornada començà amb una escapada nombrosa, de 22 corredors, i amb noms de qualitat com De Gendt, Fuglsang, Campenaerts, Vakoc, McCarthy o Niemiec. Van arribar a tres minuts i, amb els precedents d’altres edicions, tot apuntava que es jugarien la victòria d’etapa. Però la intensitat del grup al darrere va provocar la neutralització total a poc més d’una volta del final -de les vuit totals a Montjuïc-. Seguidament ho provà Chris Froome, que va arribar a somiar amb la victòria d’etapa en un intent de rescabalar-se de l’esperpent del dia abans. Però l’acabaren caçant. Adam Yates també ho provà, amb la voluntat d’obtenir la plaça de podi de Soler, a 15”, però va trobar en el vilanoví una forta resistència. Finalment, a tres quilòmetres, saltà Dan Martin amb un Alejandro Valverde molt atent a roda. Amb un petit forat, van poder llençar l’esprint amb lleuger avantatge respecte a la resta, i el murcià va acabar obtenint la seva tercera victòria d’etapa en aquesta Volta, per davant de Pantano.
Alejandro Valverde s’havia exhibit en aquesta Volta a Catalunya i sumava la seva segona general al palmarès. Vuit anys després de guanyar la primera, i amb 37 anys a punt de fer, es convertia en el corredor més veterà en sortir vencedor (abans: Primo Volpi al 1951, 35 anys; es tornaria a superar al 2018). El murcià ja portava guanyades, aquella temporada, la Volta a Múrcia i a Andalusia (+1 etapa). Guanyaria també la Volta al País Basc, Fletxa Valona i Liège-Bastogne-Liège. Però la seva forta ratxa se li trencaria després de la greu caiguda al pròleg del Tour de França, a Düsseldorf, que l’obligaria a acomiadar-se de la temporada. El ciclisme català estava d’enhorabona per les sensacions i la tercera plaça del podi de Marc Soler, acompanyant a Valverde i Contador, en una clara imatge de relleu generacional.
tourdegila 