Estava clar que la Volta Catalunya havia aconseguit, per fi, trobar el seu lloc al calendari després dels primers canvis feia vint anys. La ronda catalana s’havia posicionat clarament com una de les primeres proves amb alta muntanya del calendari europeu. En la seva noranta-sisena edició no hi faltaren els grans escaladors del moment, començant pels vencedors de les tres Grans Voltes de 2015: Alberto Contador (Giro), Chris Froome (Tour) i Fabio Aru (Vuelta), a més d’altres com Nairo Quintana, Joaquim Rodríguez, Richie Porte, Rigoberto Urán, Romain Bardet o d’altres més rodadors com Tom Dumoulin, Geraint Thomas i Ilnur Zakarin. Un nivell tan alt només es podia trobar al Tour de França. En el menú se seguia prescindint de la contrarellotge i novament s’incloïen dos finals en alt: La Molina i Port Ainé, dues estacions d’esquí del Grup FGC.
Classificació general
- Nairo QUINTANA (COL) 30h50m19s
- Alberto CONTADOR (ESP) +7s
- Daniel MARTIN (IRL) +17s
- Richie PORTE (AUS) +17s; 5. Tejay VAN GARDEREN (USA) +27s; 6. Romain BARDET (FRA) +31s; 7. Ilnur ZAKARIN (RUS) +42s; 8. Chris FROOME (GBR) +46s; 9. Hugh CARTHY (GBR) +1m1s; 10. Rigoberto URÁN (COL) +1m16s; (…) i 126. Ryder HESJEDAL (CAN) +1h21m16s
Calella tornava a donar el tret de sortida de la Volta. Per evitar ensurts com el de l’any anterior, aquest cop Movistar, Tinkoff i Sky van tenir controlada una escapada formada per Lluis Mas, Dron i Meyer, que fou caçada a 45 quilòmetres de l’arribada. Amb algun intent addicional, sense gaire resultat, s’arribà a l’esprint, on s’hi imposà el gran favorit, Nacer Bouhanni. Un petit consol per al francès, que reconeixia no dormir bé des de feia dos dies: “només penso en la desgràcia de la Milà-Sanremo. Estava a la posició ideal, havia fet una cursa perfecta! Quin malson…” L’home del Cofidis venia de fer quart al primer Monument de la temporada, on va imposar-s’hi el seu gran rival -i antic company d’equip- Arnaud Démare.
La segona etapa començà amb la trista notícia de l’atemptat terrorista a l’aeroport de Brussel·les, que va causar més d’una trentena de morts. Els belgues lluïren un crespó negre i van fer el possible per honrar a les víctimes. Tot i això, Nacer Bouhanni tornà a demostrar la seva superioritat a l’esprint d’Olot imposant-se als belgues Meersman i Gilbert. L’etapa comptà amb una escapada amb De Gendt, De Plus, Dron i Gradek, però el terreny -amb Els Àngels a setanta quilòmetres de meta- era favorable per a una nova arribada massiva.
Tot i les opcions que podria tenir a les últimes etapes, Nacer Bouhanni abandonà sense honrar el mallot de líder a l’endemà, a la primera jornada muntanyosa. Una etapa que presentava els alts de Coubet, Toses i dues pujades a La Molina. L’Sky prengué la responsabilitat en la persecució un cop l’escapada de set corredors -amb Alaphilippe, Bouwman o Howes, entre d’altres- arribà als dotze minuts de marge. La darrera ascensió a La Molina comptà amb salts de Weening i Vervaeke, movent-se els favorits només en els dos quilòmetres finals, amb tímids atacs de Froome, Quintana i Porte. Però el veritablement letal fou el de Dan Martin, que s’endugué la victòria d’etapa aprofitant la seva explosivitat en els darrers 500 metres. Diferències escasses, doncs segon era Contador junt amb Bardet i Van Garderen, amb 2” de pèrdua. Porte i Quintana entraven a 9” i Froome a 12”.
Però la muntanya que li donava la victòria al 2013, li trauria el blanc-i-verd a Dan Martin tres anys després. Després de superar l’encadenat del Cantó i Enviny, la batalla es desencadenà als quilòmetres finals de Port Ainé, sent Nairo Quintana i Alberto Contador els qui es mostraren més forts. El colombià va haver de fer diversos intents fins que va poder deixar de roda al madrileny, ja dins de l’últim quilòmetre. En paral·lel, Thomas De Gendt es feia amb la victòria d’etapa després de formar part d’una escapada amb una desena de corredors amb Weening i Erviti entre d’altres, que foren els que més desafiaren al belga. Quintana entrava a poc més d’un minut, en segona posició, obtenint la bonificació que li donava el liderat. Per darrere, Porte enllaçava amb Contador i l’esprintava per treure-li l’última bonificació que quedava en meta. El colombià es convertia en el màxim favorit en sortir de blanc-i-verd de les dues etapes de muntanya. Contador era segon a 8”, Porte tercer, a 17” (altres: Dan Martin, a 24”, Van Garderen a 27”, Bardet a 32”, Froome a 46”, Joaquim Rodríguez a 1’22”…).
La cinquena etapa, entre Rialp i Valls, es caracteritzà per l’altíssima mitjana: 46,986 km/h! Fent que s’arribés abans de l’horari previst. La victòria procedí des d’una escapada que no feia perillar les posicions a la general. Wout Poels s’imposà amb poc més d’una desena de segons sobre una part dels altres set companys que van formar part de la fuga del dia: Verona, Cataldo, Veuchelen, Bille, Polanc, Siutsou i Van der Sande. El corredor holandès atacà en plena ascensió al Coll de Lilla (-14 km) i va saber gestionar el seu marge. L’home de l’Sky venia de guanyar la Volta a la Comunitat Valenciana, en l’any del retorn d’aquesta històrica cursa al calendari professional. La general es mantenia igual, a excepció d’un segon que obtenia Contador en un esprint intermedi, quedant-se a set segons de Quintana a dues jornades de la conclusió.
La sisena etapa, entre Sant Joan Despí i Vilanova i la Geltrú, va comptar amb una nova escapada nombrosa, d’una desena de corredors, on s’hi destacaven alguns com Chaves, Ten Dam, Vakoc o Hesjedal. Tot i això, el Lampre-Merida va fer una clara aposta per tractar d’arribar a l’esprint, obtenint la recompensa amb la victòria de Davide Cimolai per davant d’Arndt i Van der Sande, deixant clara la poca nòmina d’esprintadors en aquesta cursa.
S’arribava a l’última etapa com sempre amb un petit grau d’emoció, ja només pel joc que podien donar les bonificacions amb unes diferències tan ajustades. Qui en va treure més profit va ser Dan Martin qui, bonificant també en els esprints intermedis del dia abans, aconseguia arrabassar la tercera plaça del podi a Richie Porte. Una escapada matinera amb una dotzena de corredors no va inquietar el grup per l’absència d’homes perillosos a la general. D’aquests va sortir la victòria d’etapa en favor d’Alexey Tsatevich per davant de Primoz Roglic, els dos últims supervivents de la fuga i que amb prou feines van treure catorze segons al grup de favorits. Contador, Froome, Aru, “Purito” i Barguil van fer múltiples intents d’escapada ja dins del circuit, però no van poder deixar de roda a un líder que va acabar responent en primera persona, després de quedar-se sense gregaris a la part final.
Nairo Quintana es convertia en el tercer colombià en guanyar la Volta a Catalunya (Mejía al 1993 i Buenahora al 1998). Era la primera victòria de l’home del Movistar en una temporada on tornava a tenir marcat el Tour com a objectiu principal. A la ronda gal·la tornaria a pujar al podi i al setembre es faria amb la victòria a La Vuelta. “Ha estat emocionant, em sento orgullós d’haver conquerit la Volta davant de rivals directes per als propers objectius”, declarava un Nairo que no s’oblidava de dedicar la victòria als seus companys lesionats, Adriano Malori i Jonathan Castroviejo.
tourdegila 