La noranta-cinquena edició de la Volta Catalunya començava amb la notícia de la baixa d’última hora del vencedor de l’anterior edició, Joaquim Rodríguez. El corredor català no podia defensar el títol a causa d’un virus estomacal i es veia obligat a reprogramar el seu calendari amb la Volta al País Basc, que acabaria guanyant dues setmanes després. Tot i això, la Volta havia aconseguit mantenir el nivell de qualitat envejable dels darrers anys, centrant-se l’atenció en el duel entre Alberto Contador i Chris Froome, a més d’altres favorits destacables com Alejandro Valverde, Richie Porte, Romain Bardet, Tejay Van Garderen, Fabio Aru, Dan Martin, Rafal Majka o Rigoberto Urán. Sense el “Purito”, el dorsal “1” requeia en el seu fidel gregari, Alberto Losada. Els altres catalans presents eren Marc Soler, David de la Cruz i Edu Prades. Les bonificacions es preveien importants per l’absència de contrarellotge i un únic final en alt, a La Molina.
Classificació general
- Richie PORTE (AUS) 30h30m30s
- Alejandro VALVERDE (ESP) +4s
- Domenico POZZOVIVO (ITA) +5s
- Alberto CONTADOR (ESP) +7s; 5. Rigoberto URÁN (COL) +18s; 6. Fabio ARU (ITA) +27s; 7. Darwin ATAPUMA (COL) +33s; 8. Rafael VALLS (ESP) +43s; 9. Wilco KELDERMAN (NED) +1m9s; 10. Daniel MARTIN (IRL) +1m35s; (…) i 119. Cayetano José SARMIENTO (COL) +1h35m33s
El municipi de Calella acollia, per quart any consecutiu, l’inici de la Volta. Ho feia amb una etapa de mitja muntanya que incloïa els passos per Viladrau, Coll Formic i Collsacreu en la segona meitat d’etapa. La fuga del dia es formà en el quilòmetre 60, després de neutralitzar-se una perillosa escapada inicial de deu corredors. Però l’excés de confiança va fer saltar la sorpresa, Maciej Paterski, Pierre Rolland i Bart De Clercq obriren un forat suficient per jugar-se la victòria en favor del polonès, que es convertia en el primer líder. La falta d’entesa entre els Sky, Movistar i Tinkoff-Saxo, va fer que el trio arribés a prendre catorze minuts. L’empenta final va aconseguir retallar el marge, fins als 2’40”, però era difícil no pensar en què el peix s’havia venut ja el primer dia. Amenaçava, especialment, la presència de Rolland, amb un quart lloc al Giro de 2014, vuitè al Tour de 2012 i vencedor d’etapa a l’Alpe d’Huez al 2011.
La segona etapa, entre Mataró i Olot, va estar passada sota la pluja. Sense caure en el mateix error que el dia abans, es permeté una fuga que no va gaudir de més de quatre minuts amb Lluis Mas, Bewley, Stamsnijder i Grmay. Aquesta quedà descomposta en els darrers vint quilòmetres, on l’alt de Montagut va descartar els pocs esprintadors purs que hi havia en cursa com Coquard o Ferrari. Des d’un esprint estrany, sortí vencedor Alejandro Valverde per davant del seu company -i teòric velocista de l’equip- José Joaquín Rojas.
Els equips UCI World Tour estaven obligats a atacar després de l’esperpèntic del primer dia. Així, el Tinkoff-Saxo de Contador va fer la seva aposta a la tercera etapa, amb inici i final a Girona. El conjunt rus neutralitzava els escapats del dia -Danielson, Cattaneo, Lluis Mas, Molard, Duque i Jarrier- abans de l’inici de Santa Pellaia (-45 km). El vencedor el dia abans, Valverde, patia la mala sort de caure mentre pujava, havent de córrer a la contra el que restava d’etapa… Tot i això, acabaria limitant la seva pèrdua a 22”, entrant en un grup amb Froome i un Rolland que esdevindria nou líder en perdre Paterski més de minut i mig. Al pas per l’alt dels Àngels, Contador va moure la cursa amb un atac que provocà una selecció amb Urán, Dan Martin, Pozzovivo, Aru, Porte i Talansky. Després de reservar energies en el descens final, Domenico Pozzovivo realitzà el moviment definitiu, permetent-se entrar victoriós amb un marge de 3” sobre la resta de perseguidors.
La quarta era l’etapa reina, amb l’únic final en alt d’aquesta edició, a La Molina. Danielson, José Herrada, Coppel, Zoidl i Chetout formaren l’escapada del dia, gaudint d’una renda màxima de set minuts, moment en què l’Astana va prendre les regnes del grup en desentendre’s l’Europcar de Rolland, un líder que, sorprenentment, acabaria cedint a la Creueta. Entre els que tampoc aguantarien el ritme hi havia Chris Froome, qui acabaria deixant-se més de 27 minuts en meta. La batalla real arribà en els cinc quilòmetres finals, quan Tejay Van Garderen -amb temps perdut a la general- saltà en busca de la victòria d’etapa, que acabaria aconseguint. Contador fou un dels següents en moure l’arbre, però, tot i obrir forat, va ser caçat per Richie Porte, qui acabaria segon a l’etapa a 3” del nord-americà i 5” per davant de Contador, que entrava tercer. Bart De Clercq donava la sorpresa entrant a 47” fent que, com a únic supervivent de l’escapada de Calella, prengués el blanc-i-verd, amb 21” sobre Porte, convertint-se ja en el màxim aspirant a la general: “La muntanya més difícil ha quedat enrere, crec que ara tinc opcions”. Una de les notícies negatives de la jornada era la caiguda de Pablo Lastras al descens de Coubet, el madrileny patiria una fractura de pelvis que, amb 39 anys, l’obligaria a tancar la seva etapa com a corredor professional.
Semblava que no hi havia dia de descans i que la penitència del succeït a Calella s’estava allargant. Així, a la cinquena etapa, entre Alp i Valls, el Movistar s’encarregà de tensar la cursa a la part final, aprofitant el vent fort dels darrers cinquanta quilòmetres. Fou en un dels ventalls on Bart De Clercq va quedar del tot vençut, quedant aïllat i esvaint-se el seu somni blanc-i-verd. El belga acabaria deixant-se gairebé tres minuts a Valls, d’on sortí vencedor un Alejandro Valverde pletòric, que rematava així la feina del seu equip. La selecció final es realitzà al Coll de Lilla, on un grupet amb el propi Valverde, Urán, Tiralongo, Porte, Aru, Pozzovivo i Contador obrí forat. El murcià aprofità la vigilància entre Porte i Contador per saltar a dos quilòmetres del final. Els 5” i la bonificació feien escalar al murcià fins a la quarta plaça de la general, a 16” de Richie Porte, que es convertia en el nou líder; Pozzovivo a 5”, Contador a 7”.
La sisena etapa va acabar resultant, per fi, una jornada de transició per als homes forts. Es va permetre una escapada de 21 corredors, tot i que sense deixar-los mai més de quatre minuts. La mateixa es resoldria en favor de Sergei Chernetski a Port Aventura, on superava a l’últim moment a un Julian Alaphilippe que havia saltat poc abans del final en no tenir la paciència d’esperar-se a l’esprint. Entre els escapats hi havia també Paterski, Van Garderen, Danielson, Kruijswijk i un Marc Soler que concloïa en quarta posició. Al darrere la notícia era la caiguda d’Alberto Contador, tot i que no perdria temps en haver-se produït aquesta dins dels últims tres quilòmetres. El de Pinto continuaria amb algunes erosions i amb només tres companys, després de les baixes de Basso, Majka, Rogers i Hernández.
Amb les diferències tan ajustades s’arribava amb emoció a l’última etapa, amb les clàssiques vuit voltes al circuit de Montjuïc. Movistar controlà l’etapa en favor d’Alejandro Valverde, que bonificava 2” en els esprints intermedis. La fuga del dia, amb Arroyo, Rutkiewicz i Pedraza, no va gaudir de gaire marge i va ser neutralitzada a dues voltes del final. La poca duresa del circuit, però, no permeté a Valverde deixar de roda a Porte i el murcià es va haver de conformar amb la victòria d’etapa, la seva tercera en aquesta Volta.
Richie Porte es convertia en el primer australià en guanyar la Volta Catalunya. Va saber prendre el relleu de Froome com a líder de l’equip sense cap tipus de problema. Porte sumava el seu setè triomf de la temporada, on havia aconseguit també la general de la París-Niça: “Si soc capaç de guanyar París-Niça i Volta, puc ser-ho també per guanyar el Giro”. La ronda italiana era el seu gran objectiu de l’any, però acabaria fracassant, quedant aquesta en mans d’un Contador que havia perdut la plaça de podi a la Volta l’últim dia per l’envestida de Valverde. El murcià es quedà a tan sols quatre segons de la victòria. De no haver estat per la caiguda camí de Girona…
tourdegila 