La Volta a Catalunya anava deixant enrere, poc a poc, les èpoques de crisi, sempre comptant, això sí, amb la imprescindible ajuda institucional. Per a la seva noranta-tresena edició, el recorregut incloïa dues etapes d’alta muntanya, amb finals a dues estacions d’esquí del grup FGC: Vallter 2000 i Port Ainé, aquest últim en un segon intent després del fiasco per la neu en l’any anterior. Davant d’un recorregut per a escaladors, les grans figures del pilot respongueren. Bradley Wiggins encapçalava la llista de favorits, en un any on el seu principal objectiu era el Giro d’Itàlia. El britànic tornava a la Volta amb la intenció de rescabalar-se en la que havia estat l’única taca del seu expedient al 2012 (va ser un dels múltiples abandonaments camí de Port Ainé), on pràcticament va guanyar tot el que va córrer. Però sense contrarellotge, altres noms prenien més opcions, com Joaquim Rodríguez, número u de l’UCI WorldTour al 2012 i que arribava en plenes condicions. També Alejandro Valverde, Nairo Quintana, Domenico Pozzovivo, Michele Scarponi, Dan Martin, Robert Gesink, Jurgen Van den Broeck o Ryder Hesjedal, vencedor de l’últim Giro, eren homes a tenir en compte.
Classificació general
- Daniel MARTIN (IRL) 29h2m25s
- Joaquim RODRÍGUEZ (ESP) +17s
- Michele SCARPONI (ITA) +34s
- Nairo QUINTANA (COL) +45s; 5. Bradley WIGGINS (GBR) +54s; 6. Robert GESINK (NED) +1m7s; 7. Przemyslaw NIEMIEC (POL) +1m18s; 8. Thibaut PINOT (FRA) +1m26s; 9. Jurgen VAN DEN BROECK (BEL) +1m28s; 10. Tom DANIELSON (USA) +1m41s; (…) i 120. Patrick GRETSCH (GER) +1h10m5s
Calella tornava a acollir l’inici de la Volta amb una etapa de mitja muntanya pels voltants del Montseny. Evitant les sorpreses de l’any anterior, amb Albasini, es permeté una escapada de tan sols dos corredors: Meier i Salerno. El control per part d’Omega Pharma i Movistar va fer que fossin neutralitzats abans de la darrera ascensió a Collsacreu (-25 km). Aleshores, l’Sky col·locà el seu tren marcant un ritme que evitava moviments. Fou just en coronar (-14 km) quan Wiggins -amb els seus companys David López i Cataldo- proposà una acceleració, per acabar formant-se un grup de tretze corredors en el descens, que va fer camí fins a meta. Entre els escollits hi havia també Valverde, Dan Martin, Joaquim Rodríguez, Scarponi i Gesink, amb gregaris d’aquests. Un dels pocs que no lluitava per la general era Gianni Meersman, que es deixà portar pel grupet i acabà imposant la seva punta de velocitat a l’arribada. El forat sobre el gran grup va ser de 28”.
A falta d’esprintadors -la Milà-Sanremo es corria just el dia anterior a l’inici de la Volta- Gianni Meersman ho tenia fàcil per repetir victòria a la segona etapa, entre Girona i Banyoles. El seu equip, l’Omega Pharma, fou l’encarregat de no deixar gaire marge a una escapada de Kaisen, Meier i Laborie. Els belgues no trobaren la col·laboració de cap altre esquadra, però Meersman va saber buscar-se la vida en el llançament de l’esprint i dedicar un nou triomf a l’equip després de la feina feta.
La tercera etapa donava pas a l’alta muntanya, amb l’arribada a Vallter 2000 per tercer cop a la història -l’última vegada, feia 21 anys, amb victòria de Rominger-. La jornada comptà amb una escapada fàcil de controlar formada per Edet, Domagalski, Kohler i Lucas Sebastián Haedo, que van anar sent neutralitzats un a un a la pujada a Vallter, on Movistar i Blanco marcaven el ritme. El fort vent de cara va evitar els atacs llunyans, més enllà d’algun tímid de Van den Broeck o Danielson, però el grup va mantenir-se en més d’una trentena fins l’últim quilòmetre. Sota la pancarta del mateix fou on escollí Bradley Wiggins per arrencar, enduent-se a Quintana i Pinot a roda en primera instància, per després allargar la fila de la resta de favorits. A 500 metres del final, Nairo Quintana aprofità la vigilància entre Rodríguez i Valverde per marxar en solitari i imposar-se amb 6” sobre el murcià, el català i el britànic, per aquest ordre i en el mateix temps. Valverde, que havia bonificat (*) a Calella 4”, esdevenia nou líder.
(*) Les bonificacions tornaven a la Volta: 10, 6 i 4” en meta i 3, 2 i 1” als esprints intermedis, a excepció de les dues etapes amb final en alt.
La quarta era l’etapa reina, amb un menú que incloïa els colls de la Merolla, Pedraforca, la Josa del Cadí, el Cantó i Port Ainé, en els 218 quilòmetres amb sortida des de Llanars. El fet més rellevant de la jornada fou l’abandonament del líder, Alejandro Valverde, després de caure en el descens direcció cap a La Seu d’Urgell (-100 km). El murcià va relliscar amb la graveta junt amb el seu company d’equip, Eros Capecchi. Per prudència, tots dos van abandonar, tot i que sense lesions greus. Aquest fet va provocar un canvi de decoració en el grup, doncs l’Sky prenia el control pel liderat virtual de Wiggins (empatat a temps amb el “Purito”). En aquell moment, 23 corredors rodaven per davant amb un marge al voltant dels quatre minuts. Dan Martin era l’home que més perill presentava, a només 26” del britànic a la general, i va comptar amb la gran ajuda del seu company d’equip, Ryder Hesjedal, al Cantó per mantenir les diferències. L’irlandès va rematar amb una excel·lent pujada a Port Ainé, on va avançar el seu cosí, Nicolas Roche, que havia obert forat amb la resta de l’escapada al descens del Cantó. Dan Martin va saber resistir els atacs de Quintana i “Purito”, que s’havien produït en el grup de Wiggins, enduent-se l’etapa amb 36” sobre el català i el colombià i amb 1’02” sobre el grup del britànic. Dan Martin prenia el blanc-i-verd, sentint-se orgullós -com a resident de Girona- d’haver guanyat “a casa”.
A tres dies del final, i amb l’alta muntanya ja superada, es podia parlar d’un duel “català” entre Dan Martin i Joaquim Rodríguez, amb només 10” de separació entre ells. La cinquena etapa, entre Rialp i Lleida, fou una jornada de transició que permeté una escapada de Kaisen i Valentin, que serien fàcilment caçats a Alguaire (-15 km). Però d’un dia tranquil Dan Martin en va treure profit, ampliant en 4” el marge sobre “Purito” i en altres 10” el marge sobre Wiggins, doncs l’irlandès va bonificar a l’esprint intermedi d’Alfarràs i es va ficar en el primer tall de l’esprint massiu, gràcies a la col·locació facilitada pel seu company d’equip, Koldo Fernández. D’aquesta arribada massiva a Lleida, en sortí victoriós François Parisien, l’home de l’Argos que, segons explicava, havia estat fitxat aquell any via Facebook, donat l’interès que tenia l’equip holandès pels seus punts UCI.
Seguia demostrant la seva concentració en la cursa Dan Martin que, a l’inici de la sisena etapa, bonificava uns altres 3” a l’esprint intermedi d’Alcarràs, augmentant a 17” el marge amb el “Purito” pensant en el desenllaç de Montjuïc. En aquesta penúltima jornada s’arribava a Valls en el que representava un homenatge al malaguanyat Xavi Tondo. Allà s’hi imposà Simon Gerrans a l’esprint, un dels pocs corredors que venia de disputar la Milà-Sanremo, menys de 24 hores abans de l’inici a Calella. Per al corredor australià “rebre el trofeu de mans dels pares de Tondo era quelcom especial, tot el pilot el troba a faltar”. La jornada havia transcorregut per l’alt de Prades, on es formà una escapada de vuit amb Losada, José Herrada, Silin, Dani Navarro, Chris Anker Sorensen, Stortoni, Astarloza i Edmonson, que fou caçada a només sis quilòmetres de meta. L’empenta dels BMC i Cannondale, en especial al Coll de Lilla (-14 km), fou clau per a la seva neutralització.
El circuit de Montjuïc tornava a clausurar la Volta 27 anys després. Amb sortida des d’El Vendrell, els corredors arribaven a la capital on haurien de fer front a vuit voltes al circuit, menys dur que altres anys. Aquesta falta de duresa no va permetre a “Purito” obrir forat amb Dan Martin, que va saber controlar, amb el seu Garmin, tots els intents del català: fins a quatre. Per altra banda, la victòria parcial se l’adjudicava Thomas De Gendt després d’atacar ja dins de Montjuïc. El belga va batre a David López, Kiserlovski i un Scarponi que havia saltat del gran grup a la part final i que, amb els 21” que obtenien sobre aquest, aconseguia arrabassar-li la plaça de podi a Quintana.
El “gironí” Dan Martin, nebot del gran Stephen Roche (“a casa només se’n parlava de ciclisme; sense sortir-ne d’allà, vaig aprendre tot el necessari sobre tàctiques”), aconseguia la victòria a la Volta a Catalunya, cursa on ja havia estat dos cops segon (2009 i 2011). L’irlandès va saber aprofitar la incertesa produïda camí de Port Ainé després de l’abandonament del líder, Valverde, infiltrant-se en una nombrosa escapada. A més, va saber gestionar la curta renda i, inclús, va fer el possible per augmentar-la els dies posteriors. Martin tenia, fins al moment, la general de la Volta a Polònia 2010 i una etapa de La Vuelta 2011 (a La Covatilla) com a victòries importants. En aquell 2013 sumaria també el triomf a la Lieja (per davant, també, de “Purito”) i una etapa del Tour.
tourdegila 