La Volta a Catalunya arribava a la seva noranta-dosena edició amb un futur més esperançador. La cursa recuperava el directe televisiu després de dos anys i donava la benvinguda a nous patrocinadors com Endesa, Cofidis, Gaes, Coca-Cola, Damm i Turisme de Catalunya. Esportivament, presentava un recorregut nerviós, sense contrarellotge, però amb una gran etapa d’alta muntanya. El nivell dels participants millorava, recuperant-se el prestigi d’antany, amb Alejandro Valverde i Bradley Wiggins com a favorits. El 2012 havia significat el retorn del murcià a la competició després dels 19 mesos de sanció, i ja al març era el número u del rànquing UCI després del segon lloc -i victòria d’etapa- al Tour Down Under i el tercer lloc -i etapa- a la París-Niça, guanyada per Wiggins. El britànic tenia la Volta en el seu ambiciós programa de cara a l’assalt del Tour de França al juliol. En un segon pla corredors com Dan Martin, Ryder Hesjedal, Richie Porte, Tejay Van Garderen, Luis León Sánchez, Samuel Sánchez, Jurgen Van den Broeck, Damiano Cunego, Andy Schleck, Ivan Basso, Levi Leipheimer o Janez Brajkovic buscarien incloure la Volta al seu palmarès.
Classificació general
- Michael ALBASINI (SUI) 24h15m45s
- Samuel SÁNCHEZ (ESP) +1m30s
- Jurgen VAN DEN BROECK (BEL) +1m32s
- Daniel MARTIN (IRL) +1m32s; 5. Rigoberto URÁN (COL) +1m32s; 6. Damiano CUNEGO (ITA) +1m32s; 7. Robert KISERLOVSKI (CRO) +1m32s; 8. Matteo CARRARA (ITA) +1m32s; 9. Dario CATALDO (ITA) +1m32s; 10. Sergio PARDILLA (ESP) +1m32s; (…) i 123. Aitor GALDÓS (ESP) +1h9m57s
Calella acollia el tret de sortida de la Volta en una relació que s’allargaria fins els següents vuit anys. La primera etapa era curta i de mitja muntanya, al voltant del Montseny, i acabaria resultant més transcendent del que ningú s’esperava. La victòria se l’endugué en solitari Michael Albasini després de desfer-se dels seus companys d’escapada a Collsacreu. El suís formava part de la fuga originada a Viladrau amb Duggan, Delaplace, Edet i Gastauer, que va arribar a gaudir de sis minuts de marge. El treball dels Movistar, Astana i Lampre no va ser suficient per fer caure tota l’escapada i Albasini va permetre’s el luxe de creuar meta amb 1’32” sobre el gran grup.
La segona etapa, amb inici i final a Girona, va comptar amb una escapada de Jordi Simon, Sánchez Pimienta i Bassy, que arribà a tenir més de set minuts de marge. Els tres, però, foren caçats a La Ganga (-43 km) per un grup que venia molt enfilat. Alejandro Valverde just havia caigut en el punt d’avituallament de Palafrugell (-57 km), provocant l’acceleració del gran grup per part de l’Omega Pharma. El moviment dels belgues, per tal de deixar sense opcions al murcià, es llegia com una revenja del succeït un parell de setmanes abans a Paris-Niça, on l’acceleració del Movistar, després de dues caigudes de Leipheimer a la part final de la penúltima etapa, va acabar deixant el nord-americà sense plaça de podi. Una trentena de corredors es presentà a Girona després de la forta selecció feta a Els Àngels i a l’esprint s’hi imposà de nou Michael Albasini, aquest cop amb el blanc-i-verd. Valverde perdia més de dos minuts, igual que Andy Schleck, que cedia a la part final.
Els pitjors pronòstics es van complir. La Volta feia dies que mirava el cel per a aquella jornada de dimecres, dia de l’etapa reina. Es va sortir des de Sant Esteve d’en Bas amb fred i pluja, s’afrontaren els alts de Coubet i Toses, però a l’arribada al Cantó, l’organització va veure’s obligada a retallar l’etapa, donant-la per finalitzada amb una línia de meta improvisada a Canturri (a 1.300 metres). Nevava al cim, deixant el descens perillós i la meta de Port Ainé del tot impracticable. La victòria d’etapa se l’endugué Janez Brajkovic des d’un grup de dotze escapats: “He estat capaç de donar tot el que tenia i he tingut molta sort de guanyar, perquè ningú sabia on estava la línia d’arribada. Ha estat el dia més dur de la meva carrera. A partir del segon port, l’únic objectiu era seguir viu”. Enfadadíssim es mostrava Mickael Chérel, que també formava part del grup capdavanter que es presentà amb vuit minuts sobre el grup del líder. El francès hauria estat líder virtual, però el jurat tècnic va decidir no tenir en compte els temps de la general: “Ens forcen a acabar a meitat d’un port, acceptem sense protestar i després anul·len l’etapa. On és el respecte?”.
Entre els 33 abandonaments (i 6 que no van sortir) hi havia els principals favorits: Valverde, Wiggins, Andy Schleck, Porte, Van Garderen, Basso, Pinot… Símptoma que la Volta havia quedat vista per a sentència, doncs el terreny que quedava era poc propici per donar-li un tomb a la general. La quarta etapa va tenir la incògnita de si es podria començar a temps, doncs cinc equips que havien dormit a Port Ainé havien quedat atrapats per la neu, fins que foren rescatats per les màquines llevaneus. La jornada tingué una escapada fàcil de controlar amb Rosendo, Sánchez Pimienta i Zingle. Els tres foren caçats en el primer pas per l’alt de Paumeres. En el segon dels passos, Albasini va saber resistir els atacs d’Urán, Leipheimer, Menchov, Samuel Sánchez… tot i haver-se quedat sense companys. Aquests, acabaren formant un sextet en el descens cap a Ascó, però el seu avantatge mai pujà més enllà dels vint segons. El líder comptà al darrere amb la col·laboració d’altres corredors en un grup de tan sols una vintena, i és que hi havia setze corredors empatats a temps amb el segon: la lluita pel podi es jugava per la suma de llocs. Dins de l’últim quilòmetre es produí la neutralització, però a Rigoberto Urán encara li quedaren forces per imposar-se a l’esprint. El colombià aconseguia tornar a guanyar després de cinc anys en blanc.
El final de la cinquena etapa, entre Ascó i Manresa, fou de caràcter similar. La pujada a Montserrat (-23 km) va quedar marcada per les acceleracions de Leipheimer, Samuel Sánchez, Dan Martin i Cunego. Però Albasini tornava a demostrar la seva fortalesa, mentre que el grup es reduïa a poc més d’una vintena d’unitats. En el descens, el grup principal donava caça a Chris Anker Sorensen, Frank, Edet i Marcos García, que eren els supervivents d’una fuga del dia que no va poder formar-se fins al quilòmetre 97 de cursa. Des del grup d’escollits, Julien Simon imposà la seva punta de velocitat i va obtenir el triomf a la capital del Bages.
La sisena etapa, entre Sant Fruitós de Bages i Badalona, va tenir un altre d’aquells incidents que feia pensar que havia estat una Volta per oblidar. La cursa va quedar prop de 40 minuts interrompuda a causa d’un accident d’un dels membres de la unitat motoritzada dels Mossos d’Esquadra, encarregats d’obrir la cursa. Va patir un xoc frontal amb un vehicle que circulava contra direcció, però afortunadament va quedar en ferides greus sense témer per la seva vida. En aquell moment, la cursa circulava per Santa Maria d’Oló (-100 km), havent-se d’aturar el grup d’escapats de Chérel, Pineau i Moncoutie, que portaven una diferència de tres minuts al grup. Els tres foren neutralitzats poc després de la represa per formar-se, acte seguit, una nova escapada amb Veikkanen, Brajkovic, Zingle i Huguet, caçats a l’inici de la Conreria. A Badalona, el grup realitzà dues voltes a un circuit urbà, clau per a Samuel Sánchez, que va saber escollir el moment idoni per atacar: en un empit a dos quilòmetres de l’arribada. El campió olímpic va donar-ho tot fins a meta, trencant l’esprint i obtenint un forat de dos segons importantíssims, doncs desfeien el desempat i el col·locaven segon a la general a una sola jornada del final.
L’última etapa sortia de Badalona i arribava a Barcelona, al passeig de Reina Elisenda de Sarrià, en el mateix lloc on 101 anys enrere havia començat la primera Volta. En 120 quilòmetres, els corredors van recórrer les carreteres del Vallès amb els alts d’Ullastrell, Castellbisbal, Tibidabo i Vallvidrera. Un dels atacs més perillosos del dia va venir a càrrec de Luis León Sánchez, que marxà escapat per la zona de Sant Cugat arribant a tenir un minut de marge. El murcià, però, acabaria sent caçat a les rampes de Vallvidrera. En el ràpid descens abans de meta, ho provaria Samuel Sánchez, però no s’evitaria l’arribada a l’esprint amb una nova victòria de Julien Simon, de l’equip convidat Saur-Sojasun.
Michael Albasini guanyava una Volta a Catalunya de forma totalment inesperada, gràcies a la fuga del primer dia i a l’anul·lació de l’etapa reina, que deixava la cursa sense les grans figures que eren presents a Calella. El suís, a més, havia estat inclòs en el vuit del seu equip a última hora, cobrint la baixa de Pieter Weening. Albasini estenia així la ratxa del GreenEdge, primer equip australià del World Tour que, en el seu primer any, havia assolit ja altres victòries de prestigi com el Tour Down Under i la Milà-Sanremo. Per a Albasini, tot i que no la considerava com a tal, esdevenia la victòria més important del seu palmarès, on ja s’hi contemplaven etapes a Volta a Suïssa, País Basc i La Vuelta, així com la general del Tour of Britain.
tourdegila 