Una de les novetats de la norantena edició de la Volta a Catalunya era el canvi de dates. Després de cinc anys seguits compartint calendari amb el Giro, al maig, la ronda catalana es traslladava a l’última setmana de març, ocupant el lloc buit que va deixar la Setmana Catalana. Una data que, per fi, semblava ser l’adequada per atraure les màximes figures del ciclisme internacional. La cursa seguia endavant amb grans esforços, amb un pressupost de 700 mil € que no contemplava el directe televisiu per evitar que es disparés en més d’un 40% (finals en directe al 3/24 i resums diaris al C33).
Tot i el gris recorregut -que no presentava cap final en alt- la qualitat dels participants va adquirir una millora notable. Tot i que es destacaren les absències de Valverde, Armstrong i un Contador que tenia previst en el seu programa la ronda catalana, però que va preferir descansar després de l’esforç invertit per guanyar la París-Niça. Joaquim Rodríguez encapçalava la llista de favorits després del canvi d’aires amb el fitxatge per Katusha. El català es treia pressió al·ludint que el recorregut no s’adaptava a les seves característiques. Altres destacables eren Levi Leipheimer, Andreas Klöden, Luis León Sánchez, Roman Kreuziger, Óscar Pereiro, Frank i Andy Schleck, Ivan Basso i Denis Menchov. L’Sky mostrava poca elegància en el seu primer any al WorldTour enviant només sis (de 8) corredors, justificant malaltia de Bradley Wiggins. Entre els homes del conjunt britànic hi havia, un aleshores desconegut, Chris Froome.
Classificació general
- Joaquim RODRÍGUEZ (ESP) 25h16m3s
- Xavier TONDO (ESP) +10s
- Rein TAARAMAE (EST) +43s
- Luis León SÁNCHEZ (ESP) +45s; 5. Nicolas ROCHE (IRL) +1m20s; 6. Ryder HESJEDAL (CAN) +1m20s; 7. Michel KREDER (NED) +1m21s; 8. Roman KREUZIGER (CZE) +1m22s; 9. Janez BRAJKOVIC (SLO) +1m25s; 10. Remy DI GREGORIO (FRA) +1m26s; (…) i 155. Artur GAJEK (GER) +1h26m58s
Lloret de Mar acollia el pròleg inaugural per tercer any consecutiu. Paul Voss donà la sorpresa en els 3,6 quilòmetres cronometrats. L’alemany fou qui més arriscà en una jornada marcada per la pluja intermitent, que deixà el terra difícil per practicar. El corredor del Milram poc s’ho esperava, i van haver-lo d’anar a buscar a l’hotel per al protocol del podi. Dos homes d’Armstrong -Leipheimer i Klöden- el seguien a la classificació, a 1 i 2” respectivament, i el “Purito” se’n deixava 6”.
L’única dificultat puntuable de la primera etapa en línia era l’alt dels Àngels, però la seva llunyania de meta (-124 km) pronosticava una arribada massiva a Banyoles. Les prediccions no erraren, així com tampoc en el guanyador: Mark Cavendish demostrava ser el millor esprintador del moment amb una clara victòria. El seu equip, el Columbia, i el Lampre s’encarregaren de neutralitzar l’escapada del dia formada per Castroviejo i Stetina. Sense bonificacions en joc aquest any, la general no presentava canvis, mantenint el liderat Paul Voss.
A falta de finals en alt, la segona era l’etapa reina en una jornada molt similar a la del 2008. Entre La Vall d’en Bas i La Seu d’Urgell, el menú presentava els colls de la Trona, Sant Jaume de Frontanyà, el Pedraforca i la Josa del Cadí. La part inicial la protagonitzà una escapada de catorze corredors, on hi havia noms com Roy, Impey, Txente García o Kreder. La persecució per part del RadioShack no els permeté més de tres minuts d’avantatge. Fou al peu del Pedraforca quan el Katusha canvià la decoració, imposant un ritme alt que anava fragmentant el grup mentre que l’escapada també es veia reduïda en quant a representants i en renda. A la Josa del Cadí, Joaquim Rodríguez llençà el seu atac enduent-se a roda a Xavi Tondo. Els dos catalans coronaren l’alt amb 10” de marge i obriren camí amb fàcil entesa. Poc després se’ls hi uní Pereiro, però acabaria perdent contacte en el tram de pujada que hi havia abans del descens final a La Seu d’Urgell. En aquest, “Purito” i Tondo arriscaren com mai en un descens molt tècnic. No dubtaren en pactar: per al de Valls l’etapa -guanyador a la París-Niça pocs dies abans- i per al de Parets el liderat. Es presentaren en meta amb 48” sobre Luis León Sánchez i a 1’20” sobre el següent grup. El murcià havia saltat en persecució dels dos capdavanters en el tram de vint quilòmetres finals. “Purito” prenia el blanc-i-verd amb 10” sobre Tondo; a 48” ja se situava “Luisle” i a 1’20” Roche, Koren, Hesjedal i Taaramae.
L’escapada de la tercera etapa no fructificà fins passats els primers 50 quilòmetres. El terreny favorable de sortida des d’Oliana provocà que el ritme de la primera hora fos vertiginós. El gran grup deixà fer a Dyachenko, Castroviejo, Pinot, Bellotti, Vaitkus, Lucas Sebastián Haedo, Van de Walle i un Efimkin que, a 2’32” de Rodríguez a la general, va arribar a ser líder virtual. Tant Katusha com Cervélo controlaren les distàncies no deixant-los mai més de 3 minuts. Neutralitzaren en el segon dels passos per l’alt de Paumeres, però poc abans havia saltat Jens Voigt en una clara aposta per l’etapa. Coronava l’alt (-21 km) en solitari i en el descens se li unien Taaramae i Kreuziger, aquest últim, però, perdia contacte i era absorbit pel gran grup. El veterà alemany (38) reconegué que l’etapa tenia un final idoni per a ell i va aconseguir endur-se la victòria per davant de l’estonià, que es conformava pujant a la tercera posició de la general en retallar 34” al grup del líder.
La quarta etapa, entre Ascó i Cabacés, era la que més temia Joaquim Rodríguez de cara a la defensa del liderat. Katusha controlà intel·ligentment permetent una escapada de quatre amb Malacarne, César Veloso, Ramírez i De Lis, que van arribar a prendre deu minuts de renda màxima. I és que l’etapa era un autèntic trenca-cames, i el líder sabia que era el terreny ideal per a Luis León Sánchez. El murcià va haver de contenir-se fins el final, atacant al descens de l’última dificultat de la jornada: l’alt de la Figuera (-14 km). Però la col·laboració no hi faltà en el grup de “Purito” i Tondo, i l’home del Caisse d’Epargne només va aconseguir retalla’ls-hi 3”. Per mala sort del murcià, Taaramae entrava enganxat a la seva roda, no podent ni tan sols recuperar la plaça de podi perduda el dia abans. A Cabacés, la victòria se l’enduia Davide Malacarne, únic supervivent de l’escapada del dia. L’italià sumava el seu primer (i únic) triomf com a professional.
Tampoc va poder relaxar-se el Katusha en la cinquena etapa. Entre El Vendrell i Barcelona van escapar-se Cataldo i Bakelants, sent aquest últim un perill per al líder, ubicat a tan sols 2’22” a la general. El belga arribà a col·locar-se líder provisional, però els minuts van caure a mesura que el grup s’aproximava a Montjuïc. Tots dos foren neutralitzats al segon dels tres passos previstos per la muntanya barcelonina. En l’última volta, saltaren Voigt i Capecchi, però el FDJ no els deixà prendre gaires metres. A l’esprint, el Cofidis va fer doblet amb la victòria de Samuel Dumoulin per davant de Taaramae. El francès recordava bé l’etapa del Tour del 2009, que va finalitzar en el mateix punt, davant de l’Estadi Olímpic.
L’última etapa era similar a la de l’any anterior, amb sortida des del CAR de Sant Cugat i arribada al Circuit de Catalunya, on aquest cop es disputarien vuit voltes. Després de nombrosos intents d’escapada, en fructificà una amb Zubeldia i Roy, que prengueren un màxim de tres minuts per acabar sent enxampats a l’última volta al circuit. A l’esprint final, Juan José Haedo aprofità l’absència de Cavendish (que havia abandonat camí de Cabacés) sumant el seu primer triomf de la temporada.
Joaquim Rodríguez era l’home més feliç guanyant la seva primera Volta a Catalunya davant dels seus, a un parell de quilòmetres de Parets. Un català triomfava a la ronda catalana 27 anys després (Pepe Recio, 1983) i just 50 anys després de l’última de Miquel Poblet. El “Purito” esdevenia l’únic català en guanyar Volta, Setmana Catalana i Escalada a Montjuïc, les dues últimes ja desaparegudes, un triplet que també van aconseguir Merckx, Belda, Jalabert i Zülle en el passat. Rodríguez demostrava al Katusha que no s’havien equivocat pas en fitxar-lo. Als 31 anys volava del seu niu per gaudir de la llibertat i prendre més responsabilitats: “Abans, mai hauria tingut permís per provocar el tall que em va donar el liderat”. Per altra banda, Xavi Tondo signava un doblet català a la Volta no vist des de feia 85 anys (1925, Mucio i Janer) i reivindicava el ciclisme català: “És molt trist el que passa a Catalunya amb el ciclisme. En els últims deu anys podrien haver passat a professionals 20 o 30 ciclistes i ho hem fet 5 o 6. He perdut l’esperança”.
tourdegila 