Mediàticament parlant, la vuitanta-vuitena edició de la Volta a Catalunya fou una de les pitjors. La presència d’Alberto Contador al Giro -que acabaria guanyant- provocava que el focus d’atenció dels mitjans principals se situés a Itàlia, fins i tot d’aquells que sempre havien estat al costat de la Volta. Sense el de Pinto, i tampoc Valverde i Pereiro, el gran protagonista a la ronda catalana era Carlos Sastre. L’avilès preferia aquesta opció de cara a preparar el Tour de França -on seria l’inesperat vencedor-. No hi havia un favorit clar en un recorregut que no presentava cap final en alt per primer cop en 25 anys. Era destacable, però, la presència d’especialistes en clàssiques com Fabian Cancellara, Thor Hushovd, Alessandro Ballan o Juan Antonio Flecha.
Classificació general
- Gustavo César VELOSO (ESP) 24h29m22s
- Rigoberto URÁN (COL) +16s
- Remi PAURIOL (FRA) +21s
- Josep JUFRÉ (ESP) +21s; 5. Daniel NAVARRO (ESP) +23s; 6. Haimar ZUBELDIA (ESP) +28s; 7. Janez BRAJKOVIC (SLO) +29s; 8. Pierrick FEDRIGO (FRA) +31s; 9. Thomas LÖVKVIST (SWE) +34s; 10. Gorka VERDUGO (ESP) +34s; (…) i 139. Raúl ALARCÓN (ESP) +57m57s
La Volta s’inicià amb un pròleg de 3,7 quilòmetres a Lloret de Mar on la pluja va influenciar en els resultats. Thor Hushovd marcà el millor registre aprofitant la sort d’haver sortit en sec. Entre els perjudicats per les inclemències del temps hi havia Carlos Sastre (+26”) o Fabian Cancellara, gran favorit, que es deixava 9”. Tot i això, la victòria del noruec no era gran sorpresa, ja havia estat guanyador en el pròleg del Tour dos anys enrere.
Thor Hushovd prosseguí amb el seu domini a l’endemà, aquest cop amb final a l’esprint. Es permeté una fuga inicial de Txurruka, Cioni, Bichot i Carrasco. El Crédit Agricole no va tenir problemes per controlar-la, tot i la presència de l’alt dels Àngels, ubicat a 70 quilòmetres de l’arribada. Els quatre capdavanters foren neutralitzats al circuit de Banyoles, a cinc quilòmetres de l’arribada.
En una Volta sense cap final en alt, i cap més contrarellotge que la del pròleg, l’etapa reina era la segona. En els 192 quilòmetres entre Banyoles i la Seu d’Urgell, els corredors havien de superar els alts de Coubet, Castellar de n’Hug, el Pedraforca i la Josa del Cadí. En la primera part s’hi destacà una escapada de Rubén Pérez, Francisco José Martínez, Champion, Riblon, Chavanel i Moreau, que assoliren una màxima diferència de set minuts. La jornada es convertí en un infern a la part final, en l’enllaçat del Pedraforca i la Josa del Cadí, amb el seu respectiu descens. Es produïren múltiples caigudes, entre les quals les de Riblon i Moreau, que eren cap de cursa. El moment de desconcert l’aprofità Cyril Dessel que, valent-se de la seva habilitat en els descensos, obrí un forat suficient per presentar-se en meta en solitari. A 34” entrava un grup amb Brajkovic, Pauriol, Jufré, Urán i Zubeldia i a 58” un grup més nombrós amb César Veloso, entre d’altres. El vencedor a La Seu d’Urgell prenia també el liderat, amb 18” sobre Pauriol. Un dia on els grans protagonistes foren els francesos.
La tercera etapa, entre La Seu d’Urgell i Ascó, era la més llarga amb els seus 217 quilòmetres, però tenia un terreny majoritàriament favorable. Les diferències, però, les marcà l’alt de Paumeres, ubicat a una vintena de quilòmetres de l’arribada. En aquell punt es donà per acabada la fuga del dia de la que havien format part Flecha, Barry, Rubén Pérez, Quinziato i Grivko. El grup se seleccionà en l’ascens i un dels que perdia contacte fou Dessel, a l’endemà de la seva gran exhibició. El corredor de l’AG2R es deixaria gairebé tres minuts en meta. A Ascó s’hi imposà Pierrick Fédrigo des d’un grup d’escollits que s’havia format en coronar-se l’alt amb Botcharov, César Veloso, Jelle Vanendert i Dani Navarro. Rémi Pauriol, entre la seixantena de corredors del següent grup que es deixava 11”, prenia el blanc-i-verd.
Les diferències a la general estaven molt ajustades i no hi havia un favorit clar de cara al final. A més, la classificació era molt sensible al joc de les bonificacions. Això ho aprofità Josep Jufré, que a la quarta etapa -entre Ascó i El Vendrell- prengué un bon botí que el va dur a la segona plaça de la general, a només dos segons del liderat. El corredor de Vic es ficà en la lluita dels dos esprints intermedis, on va prendre cinc segons. Obtenia uns altres cinc en meta, en el tall originat en el grup principal, sent un botí considerable. La victòria d’etapa se l’enduia Sylvain Chavanel qui, desconnectat en la lluita per la general, saltava a poc de coronar Falset (-88 km). Els Milram, Liquigas i Astana reaccionaren massa tard, podent reduir tan sols el seu marge màxim assolit de vuit minuts fins els dos i mig amb què es presentaren a l’arribada.
Després de tres jornades seguides de domini francès, la cinquena etapa es resolgué a l’esprint massiu, d’on sortí vencedor Francesco Chicchi. Fou una jornada de treva per als homes de la general, doncs els segons de bonificació repartits a les metes volants i a l’arribada no recaigueren en cap dels favorits al triomf final. L’escapada del dia la formaren Egoi Martínez, Vorganov, Peter Velits, Coppel i Quinziato, però els equips dels esprintadors tombaren les seves esperances a set quilòmetres de l’arribada, a Pallejà.
Per l’última etapa no es podia parlar pas d’una jornada de transició per les ajustades diferències entre els primers de la general. Els homes del Top-10 estaven tots en menys de mig minut. Pauriol liderava amb només 2” sobre Jufré i 7” sobre Zubeldia. L’etapa començà a ritme altíssim, amb el Crédit Agricole sortint amb tot a defensar i el Saunier-Duval decidit a projectar un català a la seva terra. A l’esprint intermedi de Vallirana (km 40) la primera bonificació se l’endugué Hushovd, però Jufré esgarrapava dos segons, aconseguint virtualment empatar a temps amb el líder. Aprofitant el moment de caos, i que les forces dels dos equips immersos en la batalla començaven a minvar, es formà un grup capdavanter de 16 corredors, amb César Veloso i Urán entre d’altres -a 8” i 11” a la general, respectivament-. El grupet mai va arribar a tenir més d’un minut de marge, i a l’entrada a Barcelona semblava que tot estava controlat… però a dos quilòmetres de l’arribada saltà César Veloso junt amb José Luis Carrasco. No van tenir cap problema en col·laborar: per al primer la general i per al segon la victòria d’etapa. I així es repartiren el botí. César Veloso bonificava, a més, 6”. El grupet d’onze corredors amb Urán -que finalitzaria segon a la general- entrava a 7” i el de Pauriol (amb Jufré) a 23”.
La picardia va donar-li el triomf de la Volta a Catalunya a Gustavo César Veloso. El gallec confessà que coneixia molt bé el final i sabia que podia guanyar: “És una victòria molt important, la més gran per al meu palmarès. Coneixia perfectament el recorregut i amb pluja (jo, que soc gallec) m’he sentit fenomenal”. El seu director al Karpin-Galicia i vencedor d’aquesta prova al 1987, Álvaro Pino, hi tenia molta confiança en el seu home: “Abans de sortir ens ha demanat que li poséssim un plat de 54 dents”. Era un triomfador d’una Volta estranya, la disminució del nivell de figures feia córrer perill a la casi centenària prova. L’organització llençava un crit d’auxili, començaven a veure-li les orelles al llop.
tourdegila 