La vuitanta-setena edició de la Volta a Catalunya va produir-se immersa en una crisis general que colpia el ciclisme. Una crisis de patrocinadors, falta de recolzament institucional, falta d’interès televisiu, però, sobretot, pels escàndols de dopatge… La de la Volta fou una setmana intensa que quedà mediàticament eclipsada per les confessions de dopatge, gairebé una per dia: Rolf Aldag, Erik Zabel -que abandonava el segon dia per fer una roda de premsa a Alemanya-, Bjarne Riis… A més de la investigació en marxa de la “Operación Puerto” i el judici de Floyd Landis per part del TAS. “Fins els nassos del dopatge. Que algú posi punt i final a tant escàndol perquè, de seguir així, acabarem matant el ciclisme”, declarava Rubèn Peris, en el primer any de la Volta Ciclista a Catalunya, A.E., l’escissió obligada que donava continuïtat a la tasca de la Secció de Ciclisme de la UE Sants, però com a entitat independent. Qui es desesperava davant l’espera del judici de Landis era Óscar Pereiro, un dels favorits presents a la Volta i que acabaria resultant vencedor del Tour de 2006 amb la resolució emesa, finalment, al setembre. El gallec compartia protagonisme amb Alexandre Vinokourov -vencedor de la Vuelta de 2006- i d’altres destacats com Denis Menchov, Michael Rogers, Óscar Sevilla, Samuel Sánchez, Juanjo Cobo, Alessandro Ballan i Stuart O’Grady.
Classificació general
- Vladimir KARPETS (RUS) 22h21m5s
- Michael ROGERS (AUS) +40s
- Denis MENCHOV (RUS) +40s
- Christophe MOREAU (FRA) +1m34s; 5. Óscar SEVILLA (ESP) +1m34s; 6. Francisco MANCEBO (ESP) +1m59s; 7. John GADRET (FRA) +2m19s; 8. Marcos SERRANO (ESP) +2m39s; 9. Laurens TEN DAM (NED) +2m44s; 10. Janez BRAJKOVIC (SLO) +2m47s; (…) i 167. Paolo FORNACIARI (ITA) +1h3m29s
Tot i l’absència d’Alejandro Valverde, per considerar aquest que la Volta tenia un recorregut massa dur, el Caisse d’Epargne realitzà una gran mostra de superioritat en la contrarellotge per equips de la primera etapa, a Salou. L’esquadra navarresa col·locava a Vladimir Karpets com a primer líder de la general. El CSC i l’Astana eren els següents classificats, a 16” i 17” respectivament.
Mark Cavendish, amb 22 anys acabats de fer, s’imposà a l’esprint de Perafort en el final de la segona etapa. El jove valor britànic aconseguia així la seva cinquena victòria com a professional i la primera a l’UCI ProTour. Testimoni en va ser Christian Prudhomme, director general del Tour i bon amic de Rubèn Peris, que aquell dia va seguir l’etapa. La jornada comptà amb una escapada de Francisco José Martínez i Víctor Hugo Peña. A l’esprint intermedi de Poboleda, Imanol Erviti va obtenir 1” de bonificació que li permetia vestir el blanc-i-verd de líder.
La tercera etapa, entre Perafort i Tàrrega, comptà amb una escapada de Chavanel, Bossoni, Julián Sánchez, José Antonio López, Cherro i Geslin. Els sis arribaren a gaudir de més de set minuts de marge, però l’empenta del Liquigas i Unibet va provocar la seva caça a l’últim quilòmetre. A l’esprint s’imposava Allan Davis, que aprofitava l’absència de Cavendish, despenjat quilòmetres abans.
La quarta era l’etapa reina, amb 203 quilòmetres entre Tàrrega i el final en alt a Vallnord/Arinsal, superant abans els colls del Solsonès, Jou, Port, Comella i Massana. Es va consentir una escapada formada per Samuel Dumoulin, Hary, Wynants, Fischer, Pasamontes, Eladio Jiménez, Joaquín Ortega, David Millar i Jerome Pineau, que prengueren una diferència màxima de 8’40”. Vinokourov va posar els seus homes de l’Astana a treballar i, a l’entrada a Andorra, ja només aguantaven per davant Pasamontes i Jiménez. Es va afrontar la pujada final amb un canvi de decoració, el Relax dominava el cap del gran grup amb Mancebo i Vallejo treballant i Óscar Sevilla rematant. El manxec deixava enrere els seus rivals realitzant una pujada amb gran superioritat. Sevilla arribà destacat a meta i prenia el blanc-i-verd en treure més de mig minut als rivals directes i poc més d’un minut a Karpets. El rus era segon a la general, a 31”. Sevilla passava a ser el màxim favorit, en un moment de reivindicació. Un any difícil per al d’Ossa de Montiel, qui va veure’s obligat a reduir les seves expectatives salarials per poder córrer. Ningú el volia per la seva implicació a la “Operación Puerto”. Només va trobar les portes obertes al Relax, amb un sou de 27 mil € anuals (en comparació als 600 mil € que havia arribat a cobrar en anys anteriors). Un equip “refugi” també per a d’altres en situació similar com Mancebo i Santi Pérez.
Però Sevilla no va estar a l’alçada a la cronoescalada de l’endemà. En els 17,1 quilòmetres de pujada a Vallnord/Arcalís, el manxec va cedir 1’41” respecte a Denis Menchov, el vencedor de l’etapa. Els russos despuntaven amb Karpets en segona posició, a 4”, i amb la conquesta del blanc-i-verd. Entre ells dos semblava estar la lluita per la victòria final. Karpets liderava amb 16” sobre Menchov i 40” sobre Rogers. “Mai m’he jugat una victòria amb algú tan proper com en Denis. Perdre contra ell em sabria menys greu”, deia el líder del Caisse d’Epargne sobre l’home del Rabobank, dos col·legues que vivien a Pamplona, a cinc minuts un de l’altre.
La sisena etapa, entre Llívia i Lloret de Mar, esperava ser una jornada de calma per als favorits. A més, es permeté una escapada d’un sol corredor, José Ruiz, que arribà a tenir set minuts i fou caçat a deu quilòmetres de l’arribada. Tot normal fins que una caiguda a 4,5 quilòmetres de l’arribada afectà, entre d’altres, a Denis Menchov. El rus acabaria perdent 28” en meta, deixant-lo sense possibilitats per a la victòria final. Karpets podia estar més tranquil amb una renda convertida ara en 44” sobre Menchov de cara a la escalada final al Tibidabo i el joc que podien donar les bonificacions. A l’esprint dels supervivents -més d’un centenar- repetia victòria Mark Cavendish, que declarava que la Volta era un examen de cara al Tour: “Es tractava de comprovar com passava la muntanya. L’etapa d’Arinsal va ser tot un repte, mai havia corregut als Pirineus o Alps, i la veritat és que ha estat un calvari. L’etapa més dura mentalment que he fet mai. Vaig fer sol els últims 60 quilòmetres”.
L’emoció de l’última etapa quedà descafeïnada pel còmode marge de Karpets. Una escapada de Sandy Casar, Benoit Vaugrenard i Bradley Wiggins protagonitzà la primera part de l’etapa. Foren caçats just abans d’iniciar la darrera ascensió, el Tibidabo per Vallvidrera. L’atac més important arribà a 1,5 quilòmetres del final per part de Vinokourov i un Samuel Sánchez que se li enganxà a roda per llençar l’atac definitiu a 300 metres de l’arribada, en un final agònic amb rampes al voltant del 10%. L’asturià creuava la meta -ubicada davant del pàrquing del parc d’atraccions- per estirar-se a terra acte seguit: “No he actuat pas, és la victòria que menys he pogut gaudir perquè he arribat exhaust”. “Samu” tenia bons records de Catalunya, i és que al 2004 i 2005 s’havia proclamat vencedor de l’Escalada a Montjuïc. Aquest cop, però, canvià la muntanya màgica per la del Tibidabo. A 9” entrava un grup encapçalat per Menchov -en tercera posició, bonificant- on s’hi incloïa també el líder.
Vladimir Karpets retornava la victòria de la Volta a Catalunya a l’equip d’Echavarri set anys després (el “Chava” al 2000). El rus confirmava els seus bons progressos de cara al Tour, on hauria de compartir liderat amb Valverde i Pereiro. Acabaria catorzè a la ronda gal·la, però abans es faria també amb la victòria a la general de la Volta a Suïssa. Karpets tingué un bon últim detall dedicant el triomf a Isaac Gálvez, mort al novembre de l’any anterior al velòdrom de Gant i amb qui havia compartit equip.
tourdegila 