Volta Catalunya 2006: El triomf inesperat de David Cañada en la Volta dels modestos

Malgrat la competència directa del Giro d’Itàlia, la vuitanta-sisena edició de la Volta a Catalunya va aconseguir mantenir un nivell de qualitat dels participants interessant. No hi podien ser el vencedor de la passada edició, Yaroslav Popovych, ni l’estrella espanyola del moment, Alejandro Valverde. Però s’equilibrava amb la presència de corredors com Cadel Evans, Santiago Botero, Denis Menchov, Fabian Cancellara, Filippo Pozzato, Thor Hushovd, Erik Zabel, Óscar Pereiro, Samuel Sánchez, Levi Leipheimer o Joaquim Rodríguez. El de Parets del Vallès era un dels set catalans presents entre els 193 participants de 25 equips: Isaac Gálvez, Xavi Tondo, Alberto Losada, Àngel Edo, Israel Núñez i Jordi Riera.

Classificació general

  1. David CAÑADA (ESP) 25h6m26s
  2. Santiago BOTERO (COL) +2s
  3. Christophe MOREAU (FRA) +8s
  4. Ryder HESJEDAL (CAN) +35s; 5. Janez BRAJKOVIC (SLO) +48s; 6. Linus GERDEMANN (GER) +57s; 7. Francisco MANCEBO (ESP) +1m11s; 8. Vladimir KARPETS (RUS) +1m24s; 9. Denis MENCHOV (RUS) +1m27s; 10. David ARROYO (ESP) +1m35s; (…) i 141. Matteo BONOMI (ITA) +1h18m5s

Fabian Cancellara fou el primer líder de la Volta després d’imposar-se en els 12,6 quilòmetres de contrarellotge individual a Salou. El suís no fallà en els pronòstics, tot i que no competia des de la victòria a la París-Roubaix, feia més d’un mes.

Fabian Cancellara, primer líder de la Volta – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

A la segona etapa saltà la sorpresa amb la victòria de Luis Pérez Romero, de l’Andalucía-Paul Versan, un dels cinc equips convidats. El madrileny formà part d’una escapada ordinària junt amb José Alberto Benítez, Claudio José Casas i Giovanni Visconti. Prengueren una diferència màxima d’onze minuts, però a l’hora d’afrontar el segon i últim pas per la Teixeta només continuaven al capdavant Pérez i Benítez. Tots dos coronaren (-33 km) amb més de cinc minuts de marge sobre un gran grup que es va llançar a la seva caça amb l’empenta del CSC, Phonak i Lampre. El pols entre els dos grups fou emocionant fins que, a 4 quilòmetres de la meta de Cambrils, Pérez optà per realitzar l’atac definitiu, permetent-se entrar amb 12” sobre un pilot on Gálvez batia a Hushovd a l’esprint.

Luis Pérez, vencedor d’etapa a Cambrils – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Els equips dels esprintadors calcularen millor a l’endemà, permetent una arribada massiva. D’inici s’originà una escapada amb Kirchen, Jorge García, Quinziato, Auge i un Mancebo que es veia pressionat a deixar-se caure de la fuga perquè aquesta prosperés. L’escapada fou neutralitzada a set quilòmetres de l’arribada i Thor Hushovd s’imposà a l’esprint, una bona manera de celebrar el Dia Nacional de Noruega. El mallot verd del Tour del 2005, prenia també el liderat gràcies a les bonificacions. Al vespre tothom se n’oblidà de la Volta per viure el triomf del Barça sobre l’Arsenal a París, en la segona Champions de la història dels blaugrana.

Thor Hushovd, vencedor d’etapa a Sant Carles de la Ràpita – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La quarta era l’etapa reina, amb 225 quilòmetres entre Perafort i Vallnord que incloïen també les pujades a Belltall, la Comella i la Massana. Carlos Castaño fou el protagonista d’una sorpresa majúscula, doncs ningú esperava unes prestacions iguals a la muntanya d’un home procedent de la pista (bronze a Atenes 2004 en persecució per equips). El madrileny atacà al peu de la pujada final des del grup de favorits i realitzà una escalada extraordinària, caçant els membres que havien format part de l’escapada inicial, l’últim d’ells el francès Christophe Moreau, que en el moment del salt de Castaño disposava de cinc minuts de marge. El corredor del Kaiku, també equip convidat, arribava a meta en solitari amb 52” de marge sobre Moreau i gairebé dos minuts sobre els favorits, el primer d’ells Botero. Castaño prenia el blanc-i-verd amb un còmode marge d’1’18” sobre Botero, segon, i era el candidat a ser el vencedor de la Volta tres dies després a Barcelona. “Mai vaig pensar en què aconseguiria el liderat, vaig atacar pensant només en l’etapa”. L’ex-pistard del Kaiku havia pres la decisió de passar-se a la carretera feia un any, quan va guanyar dues etapes a la Volta a Burgos.

Carlos Castaño, vencedor de l’etapa reina a Vallnord – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Pels següents dies el dubte estava en si el Kaiku podria ser un equip fort per poder defensar el liderat. A la cinquena etapa Castaño va tenir problemes per salvar el liderat, cosa que no hauria passat si no hagués estat per la col·laboració d’altres equips amb interessos. Al descens del Coll de la Creueta (km 74), el primer port de la jornada amb sortida des de Llívia, s’originà una escapada de deu corredors entre els quals hi havia Arroyo, Astarloza, Eladio Jiménez, Rubén Plaza… però, sobretot, David Cañada (+2’13”), que va arribar a ser líder virtual en prendre la fuga més de 4 minuts de marge. El grup capdavanter es va trencar al Collet de Sant Agustí (-24 km), on resistiren Adolfo García Quesada, David Arroyo, Eladio Jiménez i David Cañada. Per darrere, el Kaiku s’esforçava intensament per retallar diferències fins que l’entrada de l’AG2R, amb el treball de Mancebo en favor de Moreau, va aconseguir salvar la jornada a Castaño. El grup del líder perdia 55” sobre els quatre primers on, per tercer dia, el corredor d’un equip continental, Adolfo García Quesada (Andalucía-Paul Versant), superava els seus companys de fuga a l’esprint de Manlleu. Cañada era qui més beneficiat sortia, escalant a la segona plaça de la classificació, a 1’16” del blanc-i-verd; Botero era tercer, a 1’18”, i Moreau quart, a 1’24”.

Adolfo García Quesada, vencedor a Manlleu – Foto: Arxiu Volta a Catalunya
Carlos Castaño, de líder – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Davant les debilitats del líder, sense un equip sòlid, la sisena etapa proposà una batalla campal des de sortida. El Phonak fou l’equip responsable de tensar el grup de sortida, aconseguint fraccionar-lo en dos al descens de la Font Negra (km 20). Un dels que havia perdut el cap de cursa era el líder, Castaño, fet que aprofitaren l’AG2R i Saunier-Duval per col·laborar en el relleu amb els suïssos fins el final. El Kaiku no trobà aquest cop l’ajuda de cap equip -més que la de l’Andalucía en el tram final- fent que el somni del blanc-i-verd s’esfumés en un tres i no res: “No ha pogut ser. Ho sento molt per l’equip”, deia el guanyador a Vallnord mig entre llàgrimes després de perdre cinc minuts. Havia estat la venjança dels equips ProTour sobre els Continental. La victòria se la jugaren en un grup de poc més d’una cinquantena, on l’eslovè Matej Mugerli trencà l’esprint gràcies a un atac junt amb Òscar Pereiro en els tres quilòmetres finals a Lloret de Mar.

La desaparició de Castaño del primer lloc de la general feia que la Volta es presentés amb les diferències molt ajustades a l’última etapa. Cañada defenia ara el liderat amb 2” sobre Botero i 8” sobre Moreau. Tenint en compte que hi havia en joc bonificacions, el Saunier-Duval no podia abaixar la guàrdia. Així que el conjunt càntabre va controlar una cursa que va comptar amb intents per part del Phonak, amb Botero en primera persona. Però el perill no va allargar-se més de dos quilòmetres, amb el propi Cañada reaccionant. L’entrada a Barcelona impossibilità cap atac més pel ferri control dels equips dels velocistes, sent Daniele Bennati qui s’imposava a la Plaça Catalunya per davant de Kemps, Zabel, O’Grady i Pozzato.

Daniele Bennati va imposar-se a l’última etapa amb final a Plaça Catalunya – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

David Cañada era un vencedor inesperat de la Volta a Catalunya. El corredor aragonès no competia des del setembre de l’any anterior, on havia abandonat la Vuelta a España per ser intervingut del cor (patia la malaltia de Wolf-Parkinson-White). Per Cañada, amb 31 anys, aquest significava un nou començament. S’havia estrenat a l’ONCE de Manolo Saiz amb 20 anys, al 2000 va obtenir dues victòries a la general de la Volta a Múrcia i al Circuit de La Sarthe, però des d’aleshores no aixecà gaire el cap. Cañada retornava la confiança a un Saunier-Duval que, tot i acabar-se-li el contracte al 2005, havia decidit renovar-lo.

David Cañada, vencedor de la Volta de 2006 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Una de les claus de la victòria de Cañada va ser la bonificació de dos segons aconseguida a l’esprint intermedi de Borredà, durant la seva escapada de la cinquena etapa: “vaig disputar-lo pensant en què, amb la bonificació, em separaria dels que estàvem empatats a temps, però mai vaig imaginar-me que significaria el triomf absolut”. Menys satisfet es trobava Botero -segon a dos segons- que carregava contra el seu equip, el Phonak: “He perdut aquesta Volta gràcies al meu equip. Per culpa de Hunter, que va tirar de Cañada el dia de Manlleu. Volia guanyar aquesta cursa perquè és una cursa de prestigi, però la ingenuïtat del meu director (Jacques Michaud) i l’egoisme del meu company m’ho van impedir”.

El podi de la Volta de 2006 amb Cañada, Botero i Moreau – Foto: Arxiu Volta a Catalunya
Indurain acompanya els premiats al podi final – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: