La vuitanta-cinquena edició de la Volta a Catalunya fou la primera emmarcada dins de l’UCI ProTour, una revolució per part del màxim organisme del ciclisme que substituïa les antigues “Copes del Món”. La ronda catalana ho rebia com aigua de maig -de fet la prova es traslladava a aquest mes- perquè les curses incloses en aquesta categoria eren d’obligada participació per als 20 equips UCI ProTeam, els millors del món. La Volta aconseguia millorar en participació (quantitat i qualitat) malgrat la competència directa del Giro d’Itàlia -disputat durant les mateixes dates- i el costum, cada cop més estès, de córrer poc i guardar forces per al Tour.
Una de les presències més destacades fou la de Jan Ullrich -cinc cops segon classificat al Tour, del que es proclamà campió al ’97-. L’alemany feia incrementar la presència de mitjans alemanys cobrint l’esdeveniment, que va tenir difusió als canals RTL i ZDF. Ullrich partia com a favorit tot i el seu estat de forma, lluny del nivell esperat per al juliol. Davant seu tindria corredors com Michael Rogers, Aitor Osa, Carlos Sastre, Iban Mayo, Alejandro Valverde, Davide Rebellin, Óscar Sevilla, Floyd Landis o Santiago Botero, recent vencedor de la Volta a Romandia. Tot i que encara no eren corredors destacats, també en aquesta Volta donaven una de les seves primeres pedalades corredors com Vincenzo Nibali (20), Philippe Gilbert (22) o Andy Schleck (19).
Classificació general
- Yaroslav POPOVYCH (UKR) 22h36m56s
- Leonardo PIEPOLI (ITA) +20s
- David MONCOUTIE (FRA) +59s
- Michael ROGERS (AUS) +1m18s; 5. Aitor OSA (ESP) +1m23s; 6. Miguel Á. MARTÍN PERDIGUERO (ESP) +2m1s; 7. Eladio JIMÉNEZ (ESP) +2m9s; 8. Íñigo CUESTA (ESP) +2m18s; 9. Christophe MOREAU (FRA) +2m20s; 10. Ezequiel MOSQUERA (ESP) +2m25s; (…) i 123. Staf SCHEIRLINCKX (BEL) +48m5s
El Phonak s’endugué la contrarellotge inaugural per equips, permetent a Miguel Ángel Martín Perdiguero començar igual que havia acabat l’any anterior: vestint el blanc-i-verd. L’equip suís va marcar el millor temps gràcies a un espectacular Robert Hunter, que de fet va ser qui va deixar al madrileny tenir l’honor de creuar meta primer. El Discovery Channel (+7”), T-Mobile (+15”) i l’Illes Balears-Caisse d’Epargne (+16”) eren els següents a la classificació.
La segona etapa, amb inici i final a Cambrils, va fer somiar a Xavi Florencio amb la victòria d’etapa i el liderat a les seves terres. El de Mont-roig va formar part de la fuga del dia junt amb Benoit Poilvet i José Antonio López. A 40 quilòmetres de la conclusió, encara disposaven de cinc minuts de renda. Però l’empenta final per part del T-Mobile d’Ullrich, a més dels Domina Vacanze i Davitamon-Lotto, van provocar la seva neutralització a poc d’entrar en l’últim quilòmetre. La victòria se l’endugué Enrico Gasparotto a l’esprint, que estrenava el seu palmarès als 23 anys i certificava la qualitat de la cantera italiana del moment.
També apurava fins el final el gran grup per donar caça a l’escapada de la tercera etapa, composada per Arrieta, Sprick, Isasi, Hunter, Fuentes i Flecha. Aquest últim -podi aquell any a París-Roubaix i Gent-Wevelgem- era l’últim en ser caçat, poc abans de passar sota la pancarta del darrer quilòmetre. Fou aleshores quan, aprofitant-se de la reorganització del pilot, saltà Pedro Horrillo enduent-se la victòria amb el gran grup a la seva estela. Bé, entre Horrillo i el gran grup que encapçalava Hushovd hi havia la moto de TVE, que va acabar sent expulsada pel jurat. El basc aprofitava el moment de llibertat que li concedia l’absència d’Óscar Freire, de qui estava considerat el seu àngel de la guarda.
La quarta era l’etapa reina, amb 238 quilòmetres entre Perafort i l’Estació de Pal/Arinsal. La jornada comptà amb una escapada de Maryan Hary, Frederic Bessy i Dani Navarro, que arribaren a gaudir de més de vint minuts de marge, però que acabaren sent neutralitzats a la pujada final, per un potent trio que s’havia format amb Yaroslav Popovych, Leonardo Piepoli i Aitor Osa, que es jugarien la victòria entrant junts a meta. La pujada la conduí l’ucraïnès fins que fou atacat a cinc-cents metres del final per Piepoli, que sumaria la primera victòria de la temporada per al Saunier-Duval de Matxín, l’únic equip ProTour que seguia amb el caseller en blanc. Popovych es convertia en nou líder de la cursa amb 11” sobre Osa i 45” sobre Piepoli i l’anterior líder, Martín Perdiguero. La decepció venia per part de Valverde, Mayo, Landis i Ullrich, que desconnectaven de la general. Els homes d’Armstrong es lluïen aquell dia, i és que, aquella mateixa tarda, Savoldelli aconseguia guanyar la primera gran etapa de muntanya al Giro.
A la cronoescalada de l’endemà, de 17,1 quilòmetres entre Sornàs i Ordino-Arcalís, Popovych va poder resistir l’envestida d’un Piepoli que li retallava 25” i quedava segon a 26” del seu company d’equip, Íñigo Cuesta, que donava la sorpresa enduent-se la victòria de l’etapa als seus 36 anys. Amb la superació de l’alta muntanya, a l’ucraïnès se’l considerava ja vencedor virtual de la Volta. Piepoli escalava fins a la segona posició, a 20”, però l’italià no es conformava i recordava la llosa que havien significat els 49” perduts el dia de la contrarellotge per equips. Recordaria també l’avió que va perdre per arribar a Salou, on es presentà a tan sols mitja hora de sortir i no va poder oferir cap relleu als seus companys durant la disputa de la mateixa.
A Popovych, però, va quedar-li gravada la dita de “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat”. I és que la sisena etapa fou rapidíssima, amb una mitjana de 46,4 km/h en els gairebé dos-cents quilòmetres. La jornada s’inicià des de Llívia amb la pujada a la Collada de Toses, on els intents de fuga foren nombrosos i perillosos. L’escapada que fructificà fou una de tretze corredors que incloïa Mayo, Valverde, Landis, Axel Merckx, Flecha, Sastre i Rogers, aquest últim era qui més perill suposava en estar a 1’18” a la general. El Discovery treballà per tal de mantenir el control sobre els capdavanters, però aviat quedà clar que Popovych només tenia tres gregaris en forma: Van den Broeck, Noval i Van Heeswijk. Se salvaren gràcies a l’aliança amb Cofidis i FDJ, aconseguint neutralitzant-los a meitat d’etapa. Però la cosa no acabà aquí, després d’un moment de recomposició, es formà una fuga encara més nombrosa, de 26 corredors, tot i que després del pas per La Pullosa quedà reduïda a una desena. Aquests acabaren jugant-se la victòria en meta, que acabà en mans d’Anthony Charteau, que obtenia el seu primer triomf com a professional a Pallejà. El grup es deixà només 25”, sent clau l’entrada de Saunier-Duval a la part final, que defensava la segona posició de Piepoli que es veia amenaçada per la presència al davant d’Eladio Jiménez. El ritme exigent de l’etapa provocà el fora de control de 42 corredors, tots els equips en perdien algun. El Discovery havia d’afrontar l’última etapa amb només Popovych i tres altres corredors.
Tot i això, l’última etapa fou relativament més tranquil·la de l’esperat. I això que es començava fort amb la dura pujada a la urbanització de Fontpineda i la doble ascensió a Corbera. En aquest primer tram inicial, s’originà una escapada de sis homes amb Landis, Egoi Martínez, David Arroyo, Bertogliati, Ivanov i Thor Hushovd. El noruec fou el més fort i va resistir el que més sent l’últim en ser caçat, a vint quilòmetres del final. Però encara Hushovd sorprendria a tots ficant-se en la disputa de l’esprint de Sants i sortint-ne vencedor per davant de Fred Rodríguez i Martín Perdiguero.
Yaroslav Popovych guanyava la primera Volta a Catalunya del ProTour. L’ucraïnès era considerat com un dels ferms candidats a succeir a Armstrong. El seu inici de trajectòria així ho indicava, havent-se proclamat campió del món Sub-23 al 2001 (Lisboa), passant l’any següent a professionals i aconseguint una plaça al podi al Giro de 2003. Dos mesos després de la victòria a la ronda catalana, Popovych ajudaria a Lance Armstrong a conquerir el seu setè Tour mentre que ell acabaria dotzè vestint el mallot blanc de millor jove.
tourdegila 