Volta Catalunya 2004: El ‘tot terreny’ Miguel Ángel Martín Perdiguero

“Comença una Volta maltractada”, així introduïa el titular de La Vanguardia (Xavier Garcia Luque) la vuitanta-quatrena edició de la Volta a Catalunya. Tot i el recorregut muntanyós i la proximitat al Tour de França, la ronda catalana no atreia a cap dels favorits al mallot groc, i això que l’organització havia perseguit a Armstrong… però no hi eren ni el nord-americà, ni Heras, Mayo, Ullrich, Beloki, Hamilton, Virenque, Simoni… Amb la coincidència amb el final del Dauphiné i el solapament amb la Volta a Suïssa, el canvi de dates començava a ser qüestió de vida o mort. En un horitzó pròxim es veia la creació de l’UCI ProTour per al 2005, tenint fe en què qualsevol canvi aniria a millor. Es va intentar vendre que la Volta d’aquell any se salvava amb la participació d’Alejandro Valverde (24), amb deu triomfs a la primera part de temporada, però la realitat era que el corredor del Comunitat Valenciana-Kelme portava mes i mig sense competir, i no estaria per lluitar contra els Piepoli, Laiseka o Parra. Set catalans eren de la partida: Flecha, Jufré, Florencio, Gálvez, Torrent, Xavi Pérez i un “Purito” Rodríguez que entrava en algunes travesses.

Classificació general

  1. Miguel Ángel MARTÍN PERDIGUERO (ESP) 20h39m44s
  2. Vladimir KARPETS (RUS) +28s
  3. Roberto LAISEKA (ESP) +41s
  4. David LATASA (ESP) +1m0s; 5. Eladio JIMÉNEZ (ESP) +1m19s; 6. Iván PARRA (COL) +1m28s; 7. Alberto LÓPEZ DE MUNAIN (ESP) +2m17s; 8. Josep JUFRÉ (ESP) +2m17s; 9. Pablo LASTRAS (ESP) +2m46s; 10. Daniel ATIENZA (ESP) +3m7s; (…) i 103. Fernando TORRES (ESP) +1h6m11s

La Volta s’inicià amb una contrarellotge per equips a Salou, on l’Illes Balears-Banesto marcà el millor registre, 6” més ràpid que el Liberty-Seguros, col·locant a Isaac Gálvez com a primer blanc-i-verd. El vilanoví es trobava en plena disputa contra la federació de ciclisme -i més en concret contra el seleccionador, Jaume Mas- per ocupar una plaça als Jocs d’Atenes, on hauria de fer parella amb Joan Llaneras, amb qui havia estat campió del món de Madison al ’99.

El vilanoví Isaac Gálvez, primer líder de la Volta de 2004 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La segona etapa, amb final a Horta de Sant Joan, tingué un vencedor que no celebrà la victòria… perquè no s’havia adonat que havia guanyat. Fou un final de constants atacs després de la neutralització de la fuga del dia formada per Jurgen Van den Broeck i José Luis Rebollo. En el darrer tram, en constant pujada, saltaren Arrieta i Karpets, però de la seva roda esprintà Miguel Ángel Perdiguero, que s’enduia la victòria d’etapa obrint un petit forat respecte els seus perseguidors i escalant a la sisena posició de la general (+23”), compensant lleugerament els 31” perduts el dia anterior. Vladimir Karpets entrava segon i prenia el liderat gràcies a la bonificació.

La tercera era ja l’etapa reina, amb 200 quilòmetres entre Les Borges Blanques i l’Estació de Pal (Andorra). Lander Euba fou un dels protagonistes del dia en marxar escapat en solitari, fins a assolir una renda de gairebé 22 minuts. El basc del Costa Almería, però, era caçat pocs metres després de coronar Montaup (Ordino). Aleshores s’inicià una nova etapa. Al peu de la pujada final, els primers en moure’s foren Lastras, Cárdenas i Eladio Jiménez. Però del grup principal prengué les regnes Laiseka marcant una marxeta de selecció, només Karpets passà al relleu dins del darrer quilòmetre. I, en la rampa final, sortí del seu amagatall l’explosiu Miguel Ángel Martín Perdiguero, que repetia victòria d’etapa i escalava fins la segona posició, a només 6” de Karpets. El del madrileny era un triomf que arribava per sorpresa, doncs ell mateix es definia com a esprínter. “Perdi” sabia que aguantant el ritme del grupet capdavanter seria imbatible al final… i així va ser. A més, l’home del Saunier-Duval disposava de llibertat absoluta després que els seus dos teòrics homes forts, Piepoli i “Purito”, perdessin més de set i deu minuts respectivament.

La sorpresa fou encara més gran quan Perdiguero repetí victòria a la cronoescalada de la quarta etapa, a Ordino-Arcalís. I és que el madrileny mai n’havia disputat una en situació similar: “Sortiré ‘a tope’ i quan peti, petaré”, això era el que comentava el dia abans. La culpa de tot això la tenia el seu director esportiu, Matxín, de qui deia que l’havia forçat com mai havia fet amb un altre corredor: “És ell qui m’ha convençut en què podia jugar-me la victòria. La diferència està en el director, jo soc el mateix”. “Perdi” marcava un registre 16” més ràpid que Laiseka, i arrabassava el liderat a Karpets en treure-li 28”. El rus patia el desavantatge natural de la seva corpulència (74 kg i 1,90 m, pels 63 kg i 1,69 m de “Perdi”) en els quilòmetres finals, amb afectació del vent. I és que Karpets venia marcant millor temps (8”) a meitat de pujada. Al madrileny ja se’l considerava campió virtual de la Volta comandant la general amb 22” sobre el rus.

La cinquena etapa, entre Llívia i Blanes, comptà amb una fuga catalana formada per Xavi Florencio i Carles Torrent. Una escapada originada al descens de la Collada de Toses i que ja havien planejat abans de sortir. El corredor gironí -que s’havia penjat el bronze als mundials en pista de Melbourne- volia dedicar l’etapa al seu pare, mort recentment. Tot i prendre un màxim de vuit minuts, els interessos al grup per arribar a l’esprint acabaren amb les seves opcions a 13 quilòmetres de l’arribada. A l’esprint de Blanes, Isaac Gálvez fou el més ràpid, però, després d’una revisió per part dels jutges, fou desclassificat en favor de Danilo Hondo. L’equip de l’alemany, el Gerolsteiner, havia reclamat una acció antireglamentària del vilanoví. En el moment de l’esprint, un dels llançadors de Pozzato -Roberto Petito- s’apartà amb la mala fortuna de tancar a Gálvez, que es veié amb dues alternatives: no disputar o apartar-lo.

El Saunier-Duval s’esforçà de valent a la sisena etapa, entre Blanes i Vallirana, per tal d’evitar que una fuga d’una vintena de corredors, formada a l’equador de la jornada, obrís gaire marge. I és que entre els vint -a més de la presència de Valverde, que es veia amb opcions en un final en pujada- hi havia Félix Cárdenas, ubicat a menys de quatre minuts a la general. Els homes de Matxín agraïren la col·laboració, a la part final, del US Postal i el Gerolsteiner, que no volien deixar anar una nova oportunitat a l’esprint. L’escapada quedà neutralitzada a 15 quilòmetres de l’arribada i la victòria fou per Max Van Heeswijk, que sumava el seu novè triomf de la temporada. L’ensurt de la jornada vingué per part de David de la Fuente, que patia una duríssima caiguda a la part final, quedant la bicicleta trencada en cinc parts i el casc -que li salvava la vida- en altres dos. Tot i acabar l’etapa, no prenia la sortida a l’endemà, deixant al Saunier-Duval del líder amb un home menys.

L’última etapa, pels voltants de Barcelona amb un circuit inicial a Vacarisses, va posar també contra les cordes el líder amb una escapada de Flecha, Cárdenas, Dueñas, Barry, Andrle i un Lastras que arribà a ser líder virtual en prendre més de tres minuts. Però l’equip del líder va saber controlar evitant que la diferència augmentés gaire més i acabà amb les seves opcions a una dotzena de quilòmetres pel final. Isaac Gálvez es treia l’espina de Blanes sortint victoriós de l’esprint a Plaça Catalunya, un lloc emblemàtic de la ciutat que deixava impressionat al nou president de la SC de la UE Sants, Rubèn Peris: “Intentarem repetir cada any aquest espectacle. Si el Tour acaba als Camps Elisis i La Vuelta a la Castellana, perquè no la Volta sempre a Plaça Catalunya?”.

Isaac Gálvez vencedor a la Plaça Catalunya de Barcelona – Foto: El Periódico

Entre els possibles vencedors hi havia alguns noms com el de Laiseka, Piepoli, Parra, Eladio Jiménez, “Purito” Rodríguez o, menys escalador, Karpets. Però ningú comptava amb Miguel Ángel Martín Perdiguero. El madrileny guanyava la Volta a Catalunya amb 31 anys, imposant-se en el pla, la muntanya i la contrarellotge, només vist en especialistes en voltes per etapes. El dubte era aleshores si seguir categoritzant-lo com a velocista o si se l’havia de considerar home de voltes. Ell es posava a lloc declarant que no es plantejava noves metes, sinó en anar dia a dia. Era el triomf més important de la seva carrera professional, però no el més il·lusionant: “Em va fer més il·lusió batre a Jalabert en un final al GP Miguel Indurain al 2000. Encara recordo el que vaig sentir quan vaig avançar-lo a 100 metres del final”.

Miguel Ángel Martín Perdiguero, vencedor de la Volta de 2004 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya
El podi de la Volta de 2004 amb Miguel Ángel Martín Perdiguero, Vladimir Karpets i Roberto Laiseka – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

M. Á. Martín Perdiguero exerceix, actualment, de tinent d’alcalde al municipi de San Sebastián de los Reyes (Madrid), dins del partit “Ciudadanos (C’s)”.

Cronoescalada a Ordino-Arcalís:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: