Una de les novetats de la vuitanta-tresena edició de la Volta a Catalunya era el retorn de les bonificacions després de 30 anys (10, 6 i 4” en meta; 3, 2 i 1” en esprints intermedis). La ronda catalana havia entrat en una espècie de declivi per l’absència de les grans figures, que optaven per córrer la Volta a Suïssa o el Dauphiné. En aquest últim, s’hi imposava Lance Armstrong per segon any consecutiu, quelcom que tractaria d’emular el seu escuder al US Postal, Roberto Heras. El salmantí partia com a favorit per revalidar el títol de l’any anterior per davant homes com Andreas Klöden, Leonardo Piepoli, Ivan Basso, José Antonio Pecharromán o Stefano Garzelli -que just venia de fer segon al Giro, cursa que havia guanyat tres anys abans-. El ciclisme català podia estar d’enhorabona amb sis corredors presents a la línia de sortida: Xavier Florencio i Joaquim “Purito” Rodríguez -per part de l’ONCE-, Xavi Tondo i Carles Torrent -del Paternina-, Josep Jufré -del Relax Fuenlabrada- i Joan Antoni Flecha -del Banesto.
Classificació general
- José Antonio PECHARROMÁN (ESP) 22h15m13s
- Roberto HERAS (ESP) +43s
- Koldo GIL (ESP) +3m46s
- Rafael CASERO (ESP) +4m2s; 5. Ivan BASSO (ITA) +4m29s; 6. Benjamín NOVAL (ESP) +4m36s; 7. Guido TRENTIN (ITA) +4m39s; 8. Santiago BLANCO (ESP) +5m28s; 9. Daniel ATIENZA (ESP) +5m45s; 10. Evgeni PETROV (RUS) +5m55s; (…) i 88. Steffen KJAERGAARD (NOR) +1h28m41s
Des de l’entrada del nou segle, venia sent tradicional que la Volta s’iniciés amb una contrarellotge per equips. L’ONCE fou el conjunt més ràpid en els 22,9 quilòmetres entre Salou i Vila-seca, sent 3” millor que el US Postal d’Heras. Un resultat idèntic al de l’any anterior, però amb les posicions intercanviades. L’ONCE col·locà de líder a Xavi Florencio (i segon a “Purito” Rodríguez), que s’il·lusionava en saber que podria lluir el blanc-i-verd a l’endemà al pas per Mont-roig, el seu poble natal. Florencio esdevenia el primer líder català en els darrers 18 anys (Pepe Recio, 1985).
La segona etapa va disputar-se sota una calor asfixiant, amb temperatures que vorejaven els 40ºC. De fet, el país estava patint una forta onada de calor que s’allargaria durant tota la setmana. La jornada fou bastant moguda, especialment al Coll Roig, on s’arribà a quedar davant un grup de 18 corredors, on hi havia Heras. Finalment, però, la victòria se l’acabaren jugant a El Morell un grup d’una quarantena de corredors, des d’on sortí vencedor Bram De Groot. Segon era un Ángel Vicioso que, gràcies a la bonificació, prenia el mallot de líder. Aquesta primera jornada en línia deixà vàries víctimes com Piepoli -que abandonava- o Botero, Bartoli i “Purito”, que es deixaven una bona minutada. En el cas del corredor de Parets del Vallès -vencedor de l’Escalada a Montjuïc del 2001- havia arribat a ser líder virtual durant l’etapa gràcies a encapçalar els passos per les dues metes volants, però no va poder entrar amb els capdavanters.
La tercera era ja l’etapa reina, entre La Pobla de Mafumet i Els Cortals d’Encamp. El gran grup deixà marxar una escapada matinera que no representava cap perill després de desentendre’s dos corredors com César García Calvo i Rafael Casero, que eren els únics que amenaçaven els primers llocs de la general. Els deu escapats -entre els quals hi havia Kintana, Botero, Zandio o Rasmussen- obriren forat, arribant als vuit minuts al pas per Oliana. La lluita, tant per l’etapa com per la general, esclatà a l’encadenat final de La Comella i Els Cortals d’Encamp. Per davant, Aitor Kintana era l’únic que resistia, permetent-se realitzar la pujada final en solitari i guanyar l’etapa amb més de dos minuts de diferència sobre els següents. El vitorià es treia així l’espina de Boí Taüll del 2001, on havia quedat segon. En paral·lel, el Paternina accelerava el ritme al gran grup amb Garrido, Tondo i Ferrio a La Comella. El modest equip de Miguel Moreno preparava així el terreny a Pecharromán, que trobava el seu moment per atacar a vuit quilòmetres de l’arribada. Heras no podia respondre al canvi de ritme i feia la seva pròpia pujada. En meta, Pecharromán aconseguia 37” sobre Heras, però era aquest últim qui vestia de líder, per només 9”.
La Volta no estava vista per a sentència, però sí que se sabia que era cosa de dos, doncs el tercer a la general, Santi Blanco, s’ubicava ja a dos minuts. La quarta etapa fou una nova jornada muntanyosa per la Cerdanya catalana i francesa. Molt similar a la de l’any anterior -amb La Masella, Eyne i Egat-, però incorporant un port més, el de Calvaire (Font Romeu). Malgrat que els favorits de la general no proposaren batalla, sí que fou una etapa molt disputada en busca de la victòria parcial. El protagonista fou Jesús Maria Manzano, que atacà al pas per Eyne i va saber gestionar les seves escasses diferències respecte els perseguidors. El madrileny es feia amb la victòria a Llívia amb només 12” d’avantatge sobre el gran grup. Manzano -un corredor que venia del MTB i que va ser convençut pel “Chava” de passar-se a la carretera- feia retornar la il·lusió a un Kelme que portava uns mesos sense assaborir la victòria.
La cinquena etapa permeté una escapada formada per Josep Jufré, Pavel Brutt i César García Calvo, formada d’inici a la Collada de Toses. En el gran grup, però, hi havia interès en arribar a l’esprint i van mantenir-los sota control. L’empenta final del Rabobank i Telekom acabà amb les opcions dels tres a cinc quilòmetres de l’arribada a Manresa, on s’hi imposava Óscar Freire en la seva única victòria a la Volta. Era la quarta victòria de l’any del càntabre després de dues etapes a la Volta a Andalusia i una a la Tirrè-Adriàtic, un bon balanç en 40 dies de competició de cara al Tour.
Heras i Pecharromán arribaven amb els 9” de diferència a la contrarellotge de la sisena etapa, entre Molins de Rei i Vallvidrera, on la meitat dels 13,1 quilòmetres eren de pujada -a Santa Creu d’Olorda- i la resta era un trenca-cames fins meta. Heras, resident a Barcelona, deia conèixer cada revolt perfectament, però “el que compta són les cames”. I qui les tenia en millor forma era José Antonio Pecharromán, que va fer miques tots els registres. L’extremeny va oferir una clara mostra de superioritat, no deixant de fer servir el seu plat de 53 dents en tota la pujada. Va ser 52” més ràpid que Heras i va deixar a 58” al campió del món contrarellotge, Santiago Botero. Des de Daimiel, la ciutat de residència del nou líder, havia arribat un autobús ple de gent per animar-lo.
L’última etapa, amb sortida des de Sant Joan Despí, tornava a tenir les muntanyes del voltant de Barcelona com a escenari. El Paternina, amb els dos catalans Torrent i Tondo, va protegir el seu líder, especialment en el tram final, on el US Postal va provar-ho per últim cop. Un darrer intent d’Heras a Santa Creu d’Olorda, en el lloc de la contrarellotge del dia anterior, va trobar-se amb la reacció en primera persona del líder. Des d’aleshores, al control dels homes del Paternina s’hi afegí l’ONCE, que cercava l’arribada a l’esprint d’un grup reduït -una quarantena- aprofitant l’absència d’homes com Freire i Zabel. Els grocs ho aprofitaren amb un Ángel Vicioso que, després de dos segons llocs (a El Morell i Manresa), guanyava al Passeig de Gràcia, al peu de La Pedrera.
En un mes, José Antonio Pecharromán passava de ser un complet desconegut a la gran revelació. L’extremeny derrotava als dos millors espanyols en proves per etapes del moment en un espai de tan sols dues setmanes: a Beloki a l’Euskal Bizikleta, a principis de juny, i a Heras a la Volta a Catalunya. “Així faré callar moltes boques. Això meu no és flor d’un dia”… No d’un dia, però sí flor d’un mes, doncs Pecharromán no destacaria gaire més, tot i el seu fitxatge pel Quick-Step l’any següent. El corredor del Paternina havia arribat en millor moment de forma que ningú, la clau havia estat en haver començat la temporada més tard. Una malaltia del seu pare l’havia deixat fora de la competició durant uns mesos. El gran derrotat era Heras: “Cal resignar-se davant l’evidència. He intentat guanyar, però encara no estic al 100%”.
Pujada a Els Cortals d’Encamp:
Cronoescalada a Vallvidrera:
tourdegila 