La vuitanta-dosena edició de la Volta a Catalunya canviava de dates, seguia sent al juny però passant a ser de dilluns a diumenge (en comptes de dijous a dijous). Això feia que la cursa perdés un dia, però permetia ubicar l’etapa de Barcelona en l’últim dia -aturar la capital només es podia fer en diumenge- i l’alta muntanya no havia d’esperar al final. Malgrat l’atractiu recorregut que es dissenyava cada any, ideal per a la preparació del Tour, les grans figures internacionals no venien a la Volta… Sense Armstrong, però aquest cop també sense Beloki, Igor González de Galdeano, Sevilla o Botero, protagonistes en l’anterior edició. A més, aquell any, la vaga general convocada per al 20 de juny -per la reforma del subsidi d’atur aprovat pel govern d’Aznar- afectava de ple a l’etapa reina. S’arribà a l’inici de la Volta amb la incertesa de saber si es correria o no aquell dia.
Classificació general
- Roberto HERAS (ESP) 17h27m20s
- Aitor GARMENDIA (ESP) +31s
- Luis PÉREZ RODRÍGUEZ (ESP) +44s
- Mikel ZARRABEITIA (ESP) +51s; 5. Fernando ESCARTÍN (ESP) +1m0s; 6. Leonardo PIEPOLI (ITA) +1m4s; 7. David PLAZA (ESP) +1m38s; 8. Francisco MANCEBO (ESP) +1m47s; 9. Benjamín NOVAL (ESP) +1m48s; 10. José Antonio GARRIDO (ESP) +1m51s; (…) i 97. Xabier ZANDIO (ESP) +1h18m23s
La Volta s’inicià novament amb una contrarellotge per equips disputada, aquest cop, al Delta de l’Ebre, amb inici a Sant Jaume d’Enveja i final a Deltebre. El US Postal començà dominant i es revenjà de la seva desatrossa actuació de l’any anterior, sent 3” més ràpid que l’ONCE. L’equip nord-americà col·locà de líder a un joveníssim (21) Tom Boonen, que just s’havia donat a conèixer a la Paris-Roubaix d’aquell any, després de pujar al podi i deixar impressionat al propi Johan Museeuw, vencedor d’aquella edició.
La segona etapa comptà amb una escapada solitària de Thierry Marichal, que arribà a gaudir de 18 minuts de marge. Però la calor fou la gran protagonista, i els 40ºC que el termòmetre marcà en algun moment deixà sense combustible al belga. A la part final, l’alt de Prades fou clau per al desenllaç, deixant castigats a homes com Boonen, que cediria el liderat en favor del seu company d’equip, George Hincapie. Nord-americà, de pares colombians, que es mostrava gratament orgullós de vestir el blanc-i-verd, resident a Girona se sentia un català més. El triomf d’etapa fou per a Danilo Hondo, que superava a l’esprint al campió del món, Óscar Freire, debutant a la ronda catalana.
La cronoescalada arribava ja el tercer dia, amb 10,8 quilòmetres de pujada a Boí Taüll des de Sant Climent de Taüll. Aquesta esdevenia clau per a la resolució de la Volta, doncs no se sabia si es correria o no a l’endemà i, en cas afirmatiu, sota quines condicions. L’etapa fou per a Aitor Garmendia en un duel molt disputat contra Heras. El de Béjar, millor escalador, va preferir invertir més energies en la part suau de l’inici, que era on se sabia inferior al guipuscoà. Això li permetia ser 10” més ràpid en la primera meitat, però ho va acabar pagant al tram final, on Garmendia acabaria amb 6” sobre Heras. El salmantí del US Postal, però, sortia de líder, amb 15” sobre Garmendia i 37” sobre Rumsas, lituà vencedor de Lombardia al 2000 i de la Volta al País Basc del 2001 (pujaria al podi del Tour aquell mateix juliol, en el seu debut a la ronda gal·la).
La reunió entre l’organització i l’ACP (Associació de Ciclistes Professionals) s’allargà fins més enllà de les 2 de la matinada. Finalment, es decidí sortir a l’endemà, però retallant l’etapa i disputant-la, únicament, per terreny andorrà. Fou un “mal menor”. Els corredors van fer l’acte protocol·lari de signatura a Barruera, lloc original de sortida. Després, es dirigiren cap a la frontera d’Andorra -saltant-se els passos per Viu Llevata i Cantó- en cotxe. L’etapa quedà reduïda a 55 quilòmetres (dels 197 originals). No tothom estava content, els Euskaltel, així com Freire i Horrillo, es deixaren anar només iniciar-se l’etapa, arribant a gairebé 18 minuts. Quelcom que va enfurismar a Julián Gorospe, director dels bascos. Altres com Escartín, eren partidaris de córrer aquell dia: “Les cames estaran contentes de fer 140 quilòmetres menys, però la resta del cos no hi està d’acord. Des de fa dies he anat dient que no hi trobo la lògica a aquesta vaga. Al Tour del 98 vam posar peu a terra i jo vaig ser el més perjudicat, perquè em va costar el podi. I després, no ens va servir per res”.
L’etapa andorrana es resolgué amb la victòria d’un modest, José Antonio Garrido, que havia fet forat, junt amb Luis Pérez, a Montaup i van poder-se jugar el triomf a l’Estació de Pal. El US Postal començà a perseguir quan el marge arribà a 1’40”, però la distància no fou suficient per atrapar-los. Els favorits cedien prop de mig minut, mantenint-se Roberto Heras amb el blanc-i-verd. Luis Pérez era el més beneficiat passant a plaça de podi.
El Kelme va demostrar-li a Heras que no podia relaxar-se fins arribar a Barcelona. Els alacantins van posar en serioses dificultats el US Postal en la primera dificultat de la cinquena etapa, entre Andorra La Vella i Llívia, a La Masella. La cursa entrà en una segona fase en posterioritat, i la victòria sorgí novament d’una escapada. José Manuel Maestre acabà marxant tot sol després de deixar els seus dos acompanyants, Juan Carlos Guillamón i Íñigo Cuesta, al Col d’Egat -a la Cerdanya francesa-. El madrileny cavalcà en solitari i aconseguí resistir a un contraatac des del gran grup per part d’Iván Parra (nebot de Fabio) i Joan Antoni Flecha. Maestre acabava imposant-se a Llívia en solitari amb poc menys de mig minut de marge sobre el gran grup, d’una trentena, que encapçalà un tal Alejandro Valverde (22).
La sisena etapa tenia un terreny generalment descendent, entre Llívia i Montcada i Reixac. L’escapada del dia la formaren Zandio, Laguna i Caucchioli, recent tercer classificat al Giro. Però el Mapei estava molt interessat en arribar a l’esprint, i no seria amb Freire, que no les tenia totes, posant en dubte la seva participació al Tour (hi acabaria anant, guanyant una etapa, però abandonant a la primera setmana). El càntabre va deixar-li l’oportunitat a Tom Steels, que no fallà en la resolució. El belga era el velocista amb millor historial de triomfs present en aquella Volta, s’hi destacaven nou etapes al Tour i dues Gent-Wevelgem. Un digne vencedor en l’homenatge a Miquel Poblet, l’arribada a la seva ciutat natal era una celebració pels 50 anys de la seva primera victòria global a la ronda catalana. La nota humorística la deixà Andrea Tafi, que proposà guardar un minut de silenci en memòria de la selecció espanyola de futbol (el dia abans s’eliminava del Mundial contra Corea del Sur, als quarts de final).
Barcelona tancava la Volta amb l’última etapa, i amb un final inèdit als peus de la Sagrada Família. La jornada va ser molt competida, indicadora en fou la mitjana de més de 42 km/h. S’inicià amb una escapada formada per Lara, Flecha, Parra i Valverde, però la batalla important es desencadenà al Tibidabo. Allà Heras i el seu US Postal controlaren els intents d’atac d’homes com Pérez o Garmendia, fent que el grup acabés seleccionant-se amb 17 homes capdavanters que es jugaren la victòria d’etapa. Dimitri Fofonov s’enduia l’esprint barceloní on tothom esperava veure triomfar el mallot irisat. Però Freire havia quedat despenjat a tan sols un quilòmetre de coronar el Tibidabo.
La general de la Volta a Catalunya significava la primera victòria de Roberto Heras amb el US Postal. De fet, era la primera des de La Vuelta guanyada l’any 2000, amb els colors del Kelme. Per al salmantí aquesta era la segona victòria més important de la seva carrera. Heras posava en valor la importància de les dues contrarellotges, en especial el marge assolit en la disciplina per equips del primer dia. Amb aquesta victòria, el de Béjar aconseguia una injecció de moral de cara al Tour, on tenia clau el seu paper: ajudar a Lance Armstrong a guanyar. Era per al que s’havia compromès quan va fitxar per l’esquadra nord-americana i no hi posava cap pega.
tourdegila 