L’absència de figures estrangeres s’estava convertint en una constant a la Volta a Catalunya. L’organització lamentava les baixes d’Ullrich, Pantani o Vandenbroucke, tot i estar contractats. En la seva vuitanta-unena edició, però, la ronda catalana comptà amb la presència del campió del món, el letó Romans Vainsteins, que aquell mateix any havia fet podi a Milà-Sanremo i París-Roubaix. En quant a la lluita per la general, els pronòstics es fixaven en els blocs espanyols de l’ONCE de Joseba Beloki i Igor González de Galdeano, del Kelme d’Óscar Sevilla i Santiago Botero i del Banesto del “Chava” Jiménez i un Unai Osa que venia de fer podi al Giro d’Itàlia. També s’havia de tenir en compte a Roberto Heras (US Postal), vencedor de l’última Vuelta a España i resident a Barcelona des d’aleshores, ben coneixedor, per tant, de les carreteres catalanes.
Classificació general
- Joseba BELOKI (ESP) 26h40m14s
- Igor GONZÁLEZ DE GALDEANO (ESP) +33s
- Fernando ESCARTÍN (ESP) +41s
- Aitor GONZÁLEZ (ESP) +1m44s; 5. Óscar SEVILLA (ESP) +3m3s; 6. Eladio JIMÉNEZ (ESP) +3m4s; 7. Haimar ZUBELDIA (ESP) +3m40s; 8. Marzio BRUSEGHIN (ITA) +3m57s; 9. Unai OSA (ESP) +5m11s; 10. Juan Antonio FLECHA (ESP) +5m28s; (…) i 60. Magnus BACKSTEDT (SWE) +1h18m54s
La Volta s’inicià amb una contrarellotge per equips a Sabadell, amb una sortida des del Santuari de la Mare de Déu de la Salut i un final pròxim a la Plaça Catalunya del municipi vallenc. L’ONCE confirmà els pronòstics sent l’equip més ràpid i col·locant a Marcos Serrano de líder: “És un premi pels qui se sacrifiquen” deia Manolo Saiz. En 20,5 quilòmetres, els grocs aconseguien treure 47” al Festina, segon classificat, 53” al Kelme i 58” al Banesto. Qui més malparat sortia era Roberto Heras, que cedia gairebé dos minuts. I és que el US Postal havia arribat amb només set homes (de 8) a la Volta i abans de sortir perdien també a David Zabriskie.
Max Van Heeswijk s’adjudicà el primer esprint de la Volta en un final a Blanes complicat per la seva perillositat, que acabà provocant nombrosos talls en el gran grup: “Era per posar els pèls de punta. Un zero per a l’organització” es queixava Igor González de Galdeano. L’holandès aprofitava la seva oportunitat després de desaparèixer dels llocs capdavanters els teòrics homes ràpids del seu equip (Vainsteins i Fred Rodríguez) i s’hi imposava a l’esprint per davant de Danilo Hondo, recent vencedor de dues etapes al Giro. L’etapa havia comptat amb una escapada solitària de Fabio Roscioli, que va puntuar a tots els GPM i esprints intermedis de la jornada.
Noves trampes en el final de la tercera etapa a L’Hospitalet de Llobregat, on aquest cop sí que sortí vencedor Romans Vainsteins, que sumava la seva segona (i última) victòria com a campió del món després del triomf d’etapa a la Tirrè-Adriàtic. De fet, la del letó és -a dia d’avui- l’única victòria en tota la història d’un mallot irisat a la Volta. Una caiguda a poc més de dos quilòmetres de l’arribada, tornà a fraccionar el gran grup. Sense buscar-ho, hi hagué un relleu en el liderat que passava a les esquenes de Santos González, empatat a temps amb Serrano.
La quarta etapa s’inicià amb una aturada de cinc minuts per part del gran grup sobre el pont del Besòs. La intenció era queixar-se dels perillosos finals dels últims dies. La jornada transcorria pels voltants de Barcelona, sortint des de Diagonal Mar i finalitzant al barri de Sants. El constant puja i baixa oferí bon espectacle, especialment a la part final. Després de la Conreria, el Forat del Vent, l’Arrabassada i Vallvidrera, el grup afrontava la Santa Creu d’Olorda. Fou allà on, a 13 quilòmetres del final, atacà Joseba Beloki enduent-se amb ell a Óscar Sevilla i a César García Calvo, tot i que aquest últim cediria poc després. El guipuscoà acabaria batent a Sevilla, més implicat en els relleus, a l’esprint. El gran grup entrava amb només 3” de retard amb Marcos Serrano recuperant el blanc-i-verd.
A la cinquena etapa el gran grup va donar permís a una escapada de vuit homes d’on acabà sortint victoriós Óscar Laguna, català de naixement (de Puig-reig), però de Puertollano de creixement. Laguna, sabedor de les seves escasses possibilitats a l’esprint, va sorprendre els companys d’escapada amb un atac a set quilòmetres de l’arribada de Vila-seca. Un error a les classificacions va fer esforçar-se a l’ONCE més del compte, observaven que Laguna s’ubicava a 5’32” a la general i no als 7’09” reals. Els de Manolo Saiz van haver de retallar la renda dels capdavanters des dels deu minuts de màxima fins els cinc en meta per tal de salvar el liderat.
L’alta muntanya arribava a la sisena etapa, amb el final en alt a Boí-Taüll. La victòria parcial arribà des d’una escapada originada abans d’iniciar-se el port Àger amb sis corredors: Ivan Gotti, Félix Cárdenas, Aitor Kintana, Bobby Julich, Sven Teutenberg i Pascual Rodríguez. La selecció natural de la fuga deixà davant a Gotti i Kintana, que resistiren les envestides que venien per darrere en la lluita per la general. Fou el doble vencedor del Giro d’Itàlia qui acabà imposant-se a l’alt. En el grup de favorits, Tonkov fou el primer en obrir la veda dels atacs, però el seu salt, al que se li uní Eladio Jiménez, fou neutralitzat. Sí que foren importants els moviments posteriors, que acabaren amb Aitor González, Igor González de Galdeano, Fernando Escartín i, novament, Eladio Jiménez per davant. Mentre que Beloki i Sevilla acusaven la forta calor i es veien frenats pels interessos tàctics dels seus equips (ONCE i Kelme) amb homes per davant. Aitor González es quedà a tan sols vuit segons de guanyar l’etapa: “No m’havia passat mai, però m’ha agafat flat”. Igor González de Galdeano entrava a 19” i passava a vestir el blanc-i-verd. El vitorià liderava amb 34” sobre Aitor González, 1’00” sobre Eladio Jiménez i 1’07” sobre Beloki que, junt amb Sevilla (+1’51”), havien estat els grans perdedors del dia. Això sense comptar els ja descartats Heras i Botero, que cedien més de 4 i 16 minuts respectivament.
La setena era l’etapa reina amb el final a Els Cortals d’Encamp per tercer any consecutiu. La victòria parcial arribà des d’una altra escapada, Daniele De Paoli s’hi imposava en solitari després d’un valent atac abans d’iniciar la pujada al Cantó, encara amb la Comella i el colós final per davant. L’italià va saber gestionar l’avantatge assolit al pas per la frontera andorrana: 2’35” sobre la resta de companys de fuga -on hi havia noms destacats com Tonkov, Botero, Klöden o Laiseka- i amb 6’ sobre el gran grup. Van ser prop de 40 homes els que afrontaven la pujada final en el grup de favorits, amb un Banesto que ho provà de les mil maneres per tal de buscar-li les pessigolles tant al líder com a Beloki. Els navarresos realitzaren atacs encadenats amb Eladio Jiménez, Unai Osa, Santi Blanco i Marzio Bruseghin. Però, en el moment de la veritat, els més forts van ser Escartín, Beloki i, en menor mesura, Sevilla. L’aragonès portà el ritme d’aquest trio de favorits i només Sevilla flaquejà dins del darrer quilòmetre. Beloki feia un salt important a la general col·locant-se segon a només 22” del seu company Igor.
L’ONCE copava els dos primers llocs de la general de cara a la disputa de l’última etapa, la cronoescalada a La Rabassa. Però altres tres homes amenaçaven el triomf global: Aitor González a 24”, Fernando Escartín a 48” i Eladio Jiménez a 1’. El líder, Igor González de Galdeano, no confiava en les seves possibilitats i veia el seu company Beloki com a gran favorit: “L’únic cop que vaig disputar una cronoescalada, Zülle em va deixar en fora de control”. Joseba Beloki no fallà en els pronòstics i fou el més ràpid en pujar a La Rabassa. Sorprenent fou l’actuació d’Escartín, segon a només 15”, el veterà aconseguia així plaça de podi, deixant-ne al Kelme sense.
Joseba Beloki guanyava la Volta a Catalunya amb 33” sobre el seu company d’equip, Igor González de Galdeano: “No hi ha res més bonic que jugar-se la victòria contra un amic i company d’habitació”. Fou una prova liderada de principi a fi per l’ONCE, que presentava les seves credencials per al Tour de França amb un líder clar, que havia passat a ser l’esperança del ciclisme espanyol. Beloki ja havia fet podi al Tour del 2000, però era difícil considerar-lo al mateix nivell que Lance Armstrong, que es coronava, en paral·lel, a la Volta a Suïssa. Al juliol, el nord-americà guanyaria el seu tercer Tour mentre que Beloki repetiria amb un tercer lloc.
tourdegila 