Volta Catalunya 2000: La Volta del “Chava”

La frustració de l’organització de la Volta a Catalunya -que en la seva vuitantena edició estrenava president amb Òscar Pitarch- anava en augment. No poder comptar amb la presència de les grans figures era un agreujant per una prova que tornava a qüestionar-se el canvi de dates de 1995. Van ser baixes destacades la d’Òscar Freire -per lesió en el seu primer any com a campió del món-, les de Jan Ullrich i Stefano Garzelli -per estar presents a la Volta a Suïssa-, les d’Abraham Olano, Laurent Jalabert, Alex Zülle i Marco Pantani -per preferir descansar abans del Tour- i les de Tyler Hamilton, Haimar Zubeldia i Lance Armstrong -el recent podi del Dauphiné. Tret d’alguna excepció, la batalla semblava quedar entre corredors espanyols, amb un Kelme que duia el seu equip de gala amb Fernando Escartín, Roberto Heras i Óscar Sevilla. Manuel Beltrán defenia títol a les files d’un Mapei que portava també a Pavel Tonkov. El Banesto també presentava la seva candidatura amb Leonardo Piepoli i el “Chava” Jiménez.

Classificació general

  1. José María JIMÉNEZ (ESP) 24h36m59s
  2. Óscar SEVILLA (ESP) +41s
  3. Leonardo PIEPOLI (ITA) +3m41s
  4. Jörg JACKSCHE (DEN) +4m15s; 5. Manuel BELTRÁN (ESP) +4m55s; 6. Santiago BLANCO (ESP) +5m5s; 7. Fernando ESCARTÍN (ESP) +5m44s; 8. Roberto SGAMBELLURI (ITA) +5m51s; 9. Axel MERCKX (BEL) +6m0s; 10. Pavel TONKOV (RUS) +6m10s; (…) i 56. Gonzalo BAYARRI (ESP) +1h29m13s

Vila-seca tornava a acollir la sortida de la Volta, aquest cop amb una contrarellotge per equips, disciplina que no apareixia des de feia vuit anys. I és que havien estat els propis directors esportius els que van demanar a l’organització que el recorregut d’aquell any n’incorporés una de cara a preparar la del Tour de França. L’ONCE va ser el conjunt més ràpid -ho seria també al juliol a la ronda gal·la- i va vestir el jove David Cañada de líder, vencedor aquell any de la Volta a Múrcia i del Circuit de La Sarthe. El Vitalicio Seguros es quedava a dos segons del millor registre mentre que equips com Banesto i Kelme flaquejaven en una disciplina que mai els era favorable: perdien 47” i 49” respectivament.

La segona etapa tornava a Vilanova i la Geltrú un any després de la mort de Manolo Sanroma, a qui se li va fer un acte d’homenatge inaugurant una placa en el lloc de l’accident. L’organització va fer-li entrega de la Medalla d’Honor, a títol pòstum, al pare del corredor d’Almagro. Erik Zabel vencia en una jornada marcada per temperatures estivals, l’alemany guanyava amb facilitat tot i haver patit una caiguda a quinze quilòmetres de l’arribada. Per altra banda, es produïa un relleu en el liderat, sent Marcos Serrano qui passava a vestir el blanc-i-verd: “Teníem ordres estrictes de Manolo Saiz que jo havia de passar primer per meta i vestir-me de líder”. El director càntabre volia premiar així a un corredor que sempre havia treballat de gregari.

Foto: Arxiu Volta a Catalunya
Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Erik Zabel tenia poca competència a la Volta i tornava a imposar-se amb superioritat a Badalona, havent aprovat l’examen de La Conreria, ubicat a només cinc quilòmetres de l’arribada. L’alemany era, aleshores, el número u del rànquing UCI havent-se endut aquell any la Milà-Sanremo i l’Amstel, entre d’altres, i mostrava bona forma de cara al Tour (on guanyaria el seu cinquè mallot verd). L’etapa comptà amb una fuga formada per Guido Trenti, Eduardo Hernández i Fabio Roscioli -els dos últims, únics escapats a la jornada anterior-, que van arribar a gaudir de 6’30” i van fer treballar més del compte a l’ONCE.

El caos se n’apoderà de la quarta etapa, entre Badalona i Barcelona (Montjuïc). El Kelme provocà un ritme endiablat de sortida, trencant la cursa a Òrrius amb Escartín i Heras. Tot passava en els primers vint quilòmetres i davant quedaren 14 corredors, que passaren a ser 42 gràcies a l’empenta posterior del Banesto per tal de col·locar al davant a alguns dels seus. En aquesta quarantena de corredors, l’ONCE només tenia a Cañada -que al final del dia recuperaria el liderat-, però no va fer el més mínim esforç per tal de defensar el blanc-i-verd de Serrano, ubicat en el grup endarrerit. Els interessos del davant, sumat a la passivitat del darrere, va fer que la diferència no fes més que augmentar. El primer grup es presentà per primer cop a Montjuïc -on s’havien de fer sis voltes- amb gairebé 17 minuts d’avantatge! La cosa empitjorà quan el grup capdavanter es disposava a afrontar l’últim quilòmetre, doncs just caçava el gran grup (els portaven dues voltes de diferència). Els jutges van veure’s obligats a aturar a aquests segons per tal que no interferissin en un esprint que s’endugué Gabriele Missaglia. Els 81 homes del pilot entraren amb 28’10” perduts, superant en més de 10 minuts el límit del “fora de control”. Els jutges, però, decidiren ampliar-lo per salvar la cursa, ho justificaren indicant que s’havien vist obligats a aturar el segon grup, però en veritat ja estaven fora de cursa. Alguns directors es queixaren que Radio Volta no havia informat de “l’escapada” de 42 corredors fins que ja portaven 2-3 minuts… “Als àrbitres se’ls ha anat la cursa de les mans”, deia Suárez Cueva (DS Mapei). A més de Serrano, també Peña, Luttenberger, Domínguez, Zabel o Klöden -vencedor de París-Niça i Volta al País Basc aquell any- eren alguns dels repescats.

Jutges i directors es reuniren abans de prendre la sortida de la cinquena etapa, a Argentona. Els primers reconegueren el seu error de no haver informat amb promptitud de la formació de l’escapada, mentre que els segons acceptaren que no havia estat correcta l’actuació posterior del gran grup. Tot i això, sembla que la lliçó no quedà del tot apresa i el pilot tornà a jugar amb els jutges. Una escapada formada a Cardedeu (km 20), composada per sis homes dels que havien perdut els més de 28 minuts el dia abans, va fer que el gran grup es relaxés i estirés al marge fins als 16’46” en meta, és a dir, a només 53” de l’eliminació. Giovanni Lombardi, velocista italià ajudant de Zabel al Telekom, fou el triomfador a Roses.

Després de dos dies potser no gaire bons per la imatge de la cursa, la sisena etapa fou de gran batalla. La Volta sortia de Roses per endinsar-se a França. Pujant el primer port, el de la frontera de Coustouges, es formà una escapada perillosa d’uns 25 homes on s’incloïen homes com Bertrán, Axel Merckx, Escartín, Casero, Lombardi i Arrieta. Prengueren ràpidament dos minuts de marge, provocant que el Vitalicio Seguros decidís fer aturar els seus escapats per tal d’ajudar Santi Blanco al darrere, doncs l’ONCE no volia prendre cap responsabilitat. El Kelme també passava per dificultats en veure com Escartín punxava i perdia contacte, fins i tot, en el segon grup després d’un seguit d’incidències mecàniques. Aconseguiren caçar a vint quilòmetres de meta, però tot seguit es formà l’escapada definitiva amb Sevilla, Tonkov, Lombardi i Arrieta -els dos últims presents a la fuga original. Els quatre obriren camí, en especial per l’empenta de Sevilla i Tonkov, doncs Lombardi no passava al relleu al·legant que tenia rampes… l’italià, ben llest, els batia després a l’esprint guanyant, per segon dia consecutiu i en el seu aniversari, a Prades. El gran grup entrava fet a miques: Hamburger, Axel Merckx i Sgambelluri a 21”, el grup del “Chava” a 59” i el grup de Cañada a 2’17”, deixant el liderat en mans de Pavel Tonkov. Un líder que semblava sòlid de cara a les jornades finals, cinquè de l’últim Giro d’Itàlia, del que s’havia proclamat campió al 1996. El rus disposava de 21” sobre Axel Merckx, 41” sobre Arrieta, 43” sobre Sevilla… i 1’40” sobre el “Chava”.

L’etapa reina tenia aires de Tour, amb inici per carreteres franceses des de Prades pujant a Mont-Louis (Col de la Perche), l’encadenat de Puymorens-Envalira, Montaup (Ordino) i el final a Els Cortals d’Encamp, que repetia per segon any consecutiu. El Kelme fou l’encarregat d’iniciar les hostilitats, però seria el Banesto qui acabaria sortint afavorit. Des dels primers quilòmetres ja es veié que Tonkov no tindria un bon dia. El rus es queixà que no tenia suport a l’equip, i és que Beltrán i Merckx feien la seva pròpia cursa. El Kelme tensà la cursa a la pujada a Puymorens, on només aguantaven nou homes: els alacantins tenien a Escartín, Heras, Sevilla i Rubiera; el Banesto a el “Chava” i Piepoli; i aïllats de companys hi anaven Blanco, Jaksche i un líder, Tonkov, que acabaria cedint junt amb Rubiera a la pujada a Montaup. Tornaria a enllaçar en el descens, demostrant que era bon baixador, però aguantaria a roda poc temps més. A la pujada final, el “Chava” i Sevilla es desmarcaren de la resta a les primeres rampes, però només farien un quilòmetre junts. L’avilès deixava de roda a Sevilla i oferia un recital dels seus. El “Chava” Jiménez es presentà en meta en solitari obtenint 59” sobre Sevilla, i fent-se també amb el liderat per només 2” de diferència. Més de dos minuts perdia el següent grup, amb Jaksche, Luttenberger i Blanco; Piepoli cedia més de tres minuts i Tonkov s’acomiadava del blanc-i-verd deixant-se 6’27”.

L’última etapa repetia la fórmula de la cronoescalada de l’edició anterior. Eren 12,6 quilòmetres entre Sant Julià de Lòria i La Rabassa que serviren perquè el “Chava” Jiménez ratifiqués la seva victòria. Tot i els dos segons de marge amb Sevilla, aquest es veié fora de combat en el primer tram, quan ja perdia 15” en tres quilòmetres. El corredor d’Ossa de Montiel es veia superat pels nervis: “Soc molt jove (23) i mai m’havia trobat en una situació així. Espero seguir progressant”. El “Chava” repetia victòria a la contrarellotge, segon era Heras a 13” i el seu company, Piepoli, tercer a 28”; Sevilla perdia 39”.

El “Chava” Jiménez a la cronoescalada de La Rabassa, camí de sentenciar la seva victòria a la Volta – Foto: Movistar Team

José María Jiménez, “el Chava”, guanyava la Volta a Catalunya després de ser tercer l’any anterior, on s’hi imposà el seu company d’equip, Manuel Beltrán. El Banesto tornava a col·locar, per segon any consecutiu, dos homes al podi, amb l’italià Leonardo Piepoli al tercer calaix. El “Chava” era un dels pocs corredors que havia vingut amb la mentalitat de guanyar, cosa que li va permetre obtenir una de les millors victòries en el seu palmarès. A més, ho descrivia com una injecció de moral de cara al Tour, cursa on li faltà guanyar una etapa. I això que va tenir-la a tocar, un mes després seria segon a Courchevel, just per darrere de Marco Pantani. De fet, el “Chava” era considerat, en aquell moment, el segon millor escalador del món, just per darrere del “Pirata”.

El “Chava”: “Diuen que soc irregular. És cert, però el motiu és que el que més m’interessa és que la gent gaudeixi amb el ciclisme. Jo corro arriscant i quan ho fas així, o guanyes molt o ho perds tot. Fer segon, tercer, quart… no m’interessa. Mentre tingui un gram de forces faré el que sigui possible per guanyar”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: