La setanta-novena edició de la Volta a Catalunya va iniciar-se envoltada per la polèmica sobre l’exclusió de Manolo Saiz i Nicolás Terrados -metge de l’ONCE- del Tour. L’organització de la ronda gal·la els acusava “d’atemptar contra la imatge i reputació” d’una cursa que volia recuperar-se després del “Cas Festina” del ’98, on el director càntabre va promoure l’abandonament de tots els equips espanyols. En clau esportiva, la Volta sortia amb favorits de la talla d’Abraham Olano, Fernando Escartín, Alex Zülle, Roberto Heras, Stefano Garzelli i un Paolo Savoldelli que venia de ser segon al Giro. Els experts en clàssiques no fallaven, hi eren presents els guanyadors de tres Monuments d’aquell any: Andrei Tchmil (Milà-Sanremo), Peter Van Petegem (Tour de Flandes) i Andrea Tafi (París-Roubaix); a més de Franco Ballerini i una nòmina de velocistes de prestigi com Mario Cipollini, Erik Zabel i Jan Svorada.
Classificació general
- Manuel BELTRÁN (ESP) 23h40m32s
- Roberto HERAS (ESP) +57s
- José María JIMÉNEZ (ESP) +1m0s
- Joseba BELOKI (ESP) +1m2s; 5. Georg TOTSCHNIG (AUT) +1m44s; 6. Roberto LAISEKA (ESP) +2m43s; 7. Fernando ESCARTÍN (ESP) +3m1s; 8. Hernán BUENAHORA (COL) +3m13s; 9. Ángel Luis CASERO (ESP) +3m26s; 10. Haimar ZUBELDIA (ESP) +4m5s; (…) i 57. Miquel VAN KESSEL (NED) +39m9s
L’absència de Chris Boardman -dos anys consecutius sent implacable en el pròleg- va deixar pas a d’altres. Fou Ángel Casero, el campió nacional en ruta, qui marcà el registre més ràpid amb 3” sobre Peron i 4” sobre Olano. Favorits com Zülle i Escartín començaven deixant-se 27” i 41” respectivament en els 8 quilòmetres cronometrats de Vila-seca.
Mario Cipollini no fallà i s’endugué la victòria de la primera etapa en línia, amb final a Tortosa. L’italià fou el millor d’un esprint de qualitat, superant a Zabel, Hincapie, Edo i Svorada, per aquest ordre. Per a “Il Bello” era el desè triomf a la Volta: “He estat 15 dies sense entrenar després del Giro (on va guanyar 4 etapes). La Volta m’anirà bé per agafar el cop de pedal per al Tour (on guanyaria unes altres 4 etapes)”. L’etapa fou avorrida i rodà a ritme lent, de fet s’arribà amb tres quarts d’hora de retard. Els homes del Saeco i Telekom van controlar escapades a la part final per part de Tafi, en primera instància, i de Tchmil i Konyshev, després.
A la segona etapa repetia victòria Mario Cipollini, de fet seria l’última victòria de l’italià a la Volta, on marxaria amb onze etapes a la butxaca. La notícia, però, fou la mort de Manolo Sanroma en la preparació de l’esprint. El corredor d’Almagro seguia l’estela dels homes del Saeco fins que, en una de les embranzides habituals del conjunt italià, va caure amb la mala sort d’impactar el mentó amb la vorada, el casc no va ser pas útil. Tot succeïa a 1.400 metres de l’arribada, en el Passeig Marítim de Vilanova i la Geltrú. Tot i actuar amb rapidesa, els metges no van poder fer res: “en aquest tipus de fractures es dona una hemorràgia tan intensa que en tan sols trenta segons es produeix la mort”, deia el Dr. Jorge Vivancos, metge en cap de la cursa. Maximino Pérez -director d’un Fuenlabrada que abandonaria en bloc- patia un atac de nervis, era Manolo Saiz qui el ficava al seu cotxe per endur-se’l a l’hospital Sant Camil de Sant Pere de Ribes. I és que, tres anys abans, Pérez ja havia perdut un dels seus, José Antonio Espinosa, a les files del MX Onda durant la disputa del Critèrium de Fuenlabrada. “Els que venen del Giro estan forts i els que van al Tour també. Per això no vaig disputar l’esprint de divendres. Però que es descuidin, que encara els donaré un ensurt”, havien estat les darreres declaracions de Sanroma, quatre hores abans de la seva mort.
Després d’un judici, al 2003, l’organització de la Volta va ser condemnada a indemnitzar amb més de 130 mil € a la família de Sanroma.
L’organització, amb el president Joan Peirató al capdavant, es mostrava desolada. Era la segona mort en cursa després de la d’Emili Martí al 1951. Els responsables de la prova van deixar fer el que preferissin els corredors a la tercera etapa. El pilot decidí sortir, però sense disputar. El grup s’aturà en el punt on va caure Sanroma i Fernando Escartín fou l’encarregat de dipositar-hi unes flors. Es guardà un minut de silenci i els corredors partiren en el que es convertí en una jornada de meditació. Manolo Sanroma estava cridat a ser un dels millors velocistes espanyols, aquell mateix any havia aconseguit derrotar a Cipollini en una etapa de la Volta a València. Però la carretera se l’enduia amb només 22 anys. El grup creuà la meta de Barcelona a peu i se suspengueren tots els protocols.
Jan Svorada: “Va tocar el meu manillar i allà es va acabar tot. Imprudència? És potser l’esprint per a gent prudent? El que passa és que amb el temps aprens a quan has de frenar. I Sanroma encara no ho tenia clar”. Àngel Edo: “Nosaltres sempre ens la juguem, molt més que els escaladors. Però mai penses en què res com això pugui passar. Saps que t’arrisques, que pots trencar-te la clavícula o acabar ple de cremades d’asfalt. Però mai et penses que et pugui tocar. Jo anava just a roda de Cipollini i vaig escoltar un cop molt fort per darrere”. Mario Cipollini: “En moments com aquest de res serveixen les paraules. Què podem dir? Només resar per ell. En els esprints s’arrisca, però mai pensem en què t’hi pots deixar la vida. Jo mateix vaig patir un accident molt greu a Salamanca… però vaig tenir sort”. Jo Planckaert: “Vaig tenir la mort molt a prop. He tingut molta sort i només m’he fet un esquinç al canell. Però avui em fa més mal l’ànima que la mà”.
La Volta reprengué la seva normalitat en la quarta etapa, amb inici i final a Badalona, on Erik Zabel s’hi imposà sense rivals a l’esprint. La mitja muntanya havia descartat els velocistes més purs com Cipollini, Blijlevens i Svorada, que es quedaven en la pujada al Montseny, la primera dificultat del dia. Desafortunat seguia Àngel Edo, que mai aconseguiria guanyar a la prova de casa. El de Gavà queia en una rotonda a dos quilòmetres de meta: “(Nocentini) s’ha volgut ficar per on no es podia. És increïble després del que hem viscut. En aquell moment, si puc, l’apallisso”.
La cinquena etapa fou un bis per al campió alemany, Erik Zabel, que tornava a imposar-se a Banyoles en una jornada marcada pels abandonaments. Posaven peu a terra Cipollini, Blijlevens, Savoldelli, Fagnini i Zülle, entre d’altres. El suís al·legava problemes gàstrics i no convencia al Banesto a dues setmanes del Tour (on acabaria segon després de passar per la Clínica Universidad de Navarra). El conjunt navarrès perdia el seu teòric líder, però també a Baranowski i Hunt.
La sisena era l’etapa reina, amb una jornada que sortia de Banyoles i superava Coubet i La Creueta per arribar al final inèdit d’Els Cortals d’Encamp, amb 13,2 quilòmetres al 7,3%. Fou en el descens del primer port del dia on es formà una fuga de 14 corredors que obligà al Kelme a treballar per les opcions d’Escartín o Heras. Malgrat arribar a disposar de més de quatre minuts de marge, foren neutralitzats abans de l’entrada d’Andorra, permetent arribar al peu de l’última pujada amb tot sota control. Amb la voluntat de rematar la feina del conjunt alacantí, Roberto Heras fou el primer en atacar, enduent-se a roda al vigent campió, Buenahora. El colombià, però, no podria suportar el ritme del salmantí, que sí seria caçat per un grupet amb Jiménez, Beltrán i Beloki. Per darrere es formaven dos altres grups, un primer amb Casero, Escartín, Totschnig, Laiseka i González Arrieta i un segon amb Olano, Lafranchi, Bolts i Buenahora. A la part final, els dos Banesto -Jiménez i Beltrán- tractaren d’aprofitar la seva superioritat numèrica llençant atac rere atac, però es trobaven sempre amb la resposta d’Heras, que acabaria superant a l’esprint al “Chava”. Manuel Beltrán, que cedia només 6”, prenia el liderat de la general. Per altra banda, l’Euskaltel-Euskadi deixava bones sensacions a la muntanya col·locant dos homes al Top-10: Beloki (25 anys) i Zubeldia (22).
L’última etapa era una cronoescalada de 14,2 quilòmetres a La Rabassa, amb sortida des de Sant Julià de Lòria. L’expectació era gran amb vuit homes a la general separats en menys d’un minut: Beltrán, Casero (+12”), Heras (+20”), Beloki (+29”), Jiménez (+31”), Totschnig (+41”), Olano (+50”) i Escartín (+56”). Però ningú no va poder amb “El Triqui” -anomenat així en referència al Monstre de les Galetes de Barrio Sésamo, doncs els del seu entorn deien que les devorava-, que va oferir una exhibició com fan els grans campions, amb victòria d’etapa. Va treure 29” al seu company Jiménez, 33” a Beloki i 37” a un Heras que es deixava anar a la part final: “Tenia la il·lusió de superar a Beltrán, però quan m’han donat les referències he vist que seria molt difícil”. En canvi, Escartín (+2’05”), Casero (+3’14”) i Olano (+3’22”) feien una contrarellotge mediocre, sense disputar-la en veure’s ja sense opcions abans de sortir…
Amb 28 anys, Manuel Beltrán aconseguia la seva major victòria com a ciclista professional. I és que mai havia guanyat una ronda per etapes, ni tan sols havia vestit un mallot de líder: “Em va costar molt adormir-me la nit abans, però he sortit amb molta confiança. Volia demostrar que jo també puc guanyar coses boniques”. Beltrán era un gran gregari, en especial ho va ser d’Olano en els anys anteriors. De fet, fou el guipuscoà qui el va rescatar, evitant que es quedés sense equip quan canvià de Mapei a Banesto. En aquesta Volta havia arribat per recolzar a Zülle, però el seu abandonament va oferir-li llibertat. Una victòria molt important per al conjunt navarrès, molt necessitat de victòries aquell any. De fet, el Banesto va tancar amb dos homes al podi final, amb el “Chava” en tercera posició. No hi faltà la dedicatòria del campió cap a Sanroma: “Durant la pujada hi he pensat molt en ell i en la seva família”.
tourdegila 