Volta Catalunya 1998: Hernán Buenahora, el tapat de Mínguez

Tothom esperava amb gran expectació un duel entre Abraham Olano i Marco Pantani per a la setanta-vuitena edició de la Volta a Catalunya. Però una bronquitis va acabar deixant fora l’italià. Era el recent guanyador del Giro i volia participar a la ronda catalana de cara a preparar l’assalt al Tour (que acabaria aconseguint). Tot i que la seva absència suposava un estalvi de milió i mig de pessetes, per l’organització no va ser una notícia gaire agradable. Tot i això, no hi faltaren figures en una cursa que havia ascendit de categoria i que es trobava en el grup “Hors Catégorie”, just per sota de les tres grans voltes. Abraham Olano passava a ser el principal favorit, li farien front corredors com Fernando Escartín, Melcior Mauri o Ángel Casero. Experts en clàssiques també hi eren presents, començant per un Mapei que portava a Frank Vandenbroucke, Andrea Tafi, Tom Steels, Stefano Zanini i Wilfried Peeters. Mario Cipollini i Chris Boardman estaven cridats a dominar els esprints i les contrarellotges, respectivament. Al US Postal s’hi destacava la presència de Lance Armstrong, en l’any del seu retorn a la competició després de la superació del càncer. El campió del món al ’93 -per davant d’Indurain- venia de guanyar la Volta a Luxemburg.

Classificació general

  1. Hernán BUENAHORA (COL) 32h59m39s
  2. Georg TOTSCHNIG (AUT) +8s
  3. Fernando ESCARTÍN (ESP) +16s
  4. Massimo PONDENZANA (ITA) +1m5s; 5. Alberto ELLI (ITA) +1m37s; 6. Abraham OLANO (ESP) +1m42s; 7. José Jq. CASTELBLANCO (COL) +2m37s; 8. Ángel Luis CASERO (ESP) +2m47s; 9. Jean Cyril ROBIN (FRA) +3m1s; 10. Víctor Hugo PEÑA (COL) +3m15s; (…) i 78. Wim FEYS (BEL) +1h9m39s

La Volta tenia preparada, en el seu recorregut, una gran traca final amb tres etapes de muntanya, presentant-se com una de les edicions més exigents dels darrers anys. Abans, però, les jornades estaven clarament dissenyades per als homes ràpids. La primera etapa fou de doble sector a Vila-seca i els pronòstics no fallaren: pel matí s’hi imposava Mario Cipollini i a la tarda Chris Boardman marcava el temps més ràpid, a una mitjana de 54,84 km/h en els 7,8 quilòmetres cronometrats. El britànic esdevenia el primer líder i confirmava la millora en el seu estat de forma després d’un inici de temporada mediocre per problemes de pes. Ja recentment havia guanyat dues etapes al Prudential Tour i havia fet doblet també al Dauphiné.

La segona etapa fou una nova demostració de força del Saeco i de Mario Cipollini, que tornava a guanyar a El Vendrell després de neutralitzar una escapada poc inquietant amb Durand i Ferrigato: “Mai és fàcil guanyar, però l’equip està molt fort i jo estic en gran condició després del Giro (on va guanyar 4 etapes)”. Sempre extravertit, l’italià celebrava la victòria al podi amb una gorra del Brasil regalada per Ronaldo, aleshores jugador de l’Inter de Milà. I és que, paral·lelament, s’estava disputant del Mundial de Futbol.

Més Cipollini a la tercera etapa, aquest cop en un escenari més important com el barri de Sants de Barcelona, en dissabte. L’italià prosseguia amb el festival imposant-se còmodament i el Saeco es permetia ubicar el seu llançador en tercera posició. Van intentar trencar l’esprint el sabadellenc Ginés Salmeron i el Banesto amb un doble atac d’Arrieta i “Chente” García Acosta, però el grup no els donà gaire llibertat. La sortida des d’El Vendrell va tenir un acte d’homenatge en memòria de Pau Casals, fill de la ciutat, en el 25è aniversari de la seva mort.

Foto: Arxiu Volta a Catalunya

I el pòquer de Mario Cipollini arribava en la quarta etapa, amb inici i final a Manlleu. Aquesta última victòria fou més ajustada que les altres, amb un cop de ronyó final decisiu. Jeroen Blijlevens havia estat igual de regular que l’italià: havia entrat en segona posició en els quatre esprints de la Volta. Cipollini marxava a casa amb un 100% d’efectivitat, doncs no prenia la sortida a l’endemà.

L’opinió coincidia en què la cursa començava en la cinquena etapa, amb la disputa de la contrarellotge de 18 quilòmetres a Girona. La Volta seguia sense deixar lloc a la sorpresa i Chris Boardman marcava el registre més ràpid. Sis victòries (5+1) repartides en dos corredors: Cipollini i el britànic. I això que Olano va començar marcant millors temps en el tram inicial, per la presència d’un tram de pujada. El guipuscoà arribà a disposar d’un avantatge de 3” sobre Boardman, però la locomotora britànica aprofità la part final per acabar 17” per davant d’Olano. Boardman mantenia el liderat, però era el primer en descartar-se de la lluita per la general: “Ara és el torn dels espanyols. Jo ja he cobert els meus objectius i m’he de concentrar en preparar el pròleg del Tour”. Sense tenir en compte el britànic, Olano era el millor posicionat amb bones diferències sobre escaladors com Escartín (+1’09”), Totschnig (+1’12”) o Buenahora (+1’35”).

Chris Boardman va complir amb els seus objectius en aquesta Volta – Foto: Arxiu Volta Catalunya

La sisena etapa, entre Tàrrega i Boí-Taüll, era la primera del tríptic muntanyós. El grup no deixà gaire marge a les escapades, la més fructuosa fou la d’Igor González de Galdeano i Massimilano Mori, que agafaren un màxim d’1’25” en el terreny després de Comiols i Montllobar. Tots dos foren caçats a l’inici de la pujada final, a Boí-Taüll, on un atac d’Udo Bolts i Marco Velo trencà el grup. El Banesto va apressar-se en neutralitzar, doncs no els convencia la presència de l’alemany: ja va treure a Olano la victòria del Dauphiné al ’97, en l’última jornada. Un cop caçats, Beltran fou l’encarregat de seguir marcant el ritme fins que, a tres quilòmetres del final, atacà Fernando Escartín, que poc abans havia enviat al seu company Marcos Serrano per davant. A la roda de l’aragonès s’enganxà Hernán Buenahora, que entrà a col·laborar per acabar enduent-se la victòria d’etapa. Olano entrava a 16” i passava a vestir el blanc-i-verd amb 54” sobre Escartín, 1’07” sobre Podenzana, 1’12” sobre Totschnig i 1’19” sobre Buenahora; Boardman desconnectava deixant-se 17 minuts.

La setena era l’etapa reina, amb una jornada estil Tour que, de fet, presentava el mateix final on Jan Ullrich va vestir-se de groc al ’97 i on Olano va acomiadar-se de les seves opcions cedint 3’45”: Arcalís. Abans, però, el menú contemplava també els alts del Túnel de Vielha, Bonaigua i Cantó, en un total de 232 quilòmetres. La cursa no es trencà fins arribar a la pujada final, on Banesto començà marcant la pauta amb Arrieta i Orlando, per seguir després amb Beltrán, qui acompanyaria a Olano fins meta. El guipuscoà no podia reaccionar davant els atacs. El més important fou el d’Hernán Buenahora a quatre quilòmetres de meta, que li valgué per repetir victòria. El colombià es presentava en solitari en línia de meta obtenint 15” sobre Toschnig, uns altres 41” sobre Escartín i 1’19” sobre Olano, precisament la mateixa diferència de retard amb què havia començat pel matí. El blanc-i-verd, però, passava a les esquenes de Buenahora per la suma de centèsimes de les contrarellotges: només 33 en favor del colombià.

La general es presentava en un puny a l’últim dia que, per sort, els organitzadors no havien planificat com a etapa de tràmit. En estar igualat a temps amb Olano, Buenahora no se’n fiava i anunciava nous atacs. Però és que, a més, Georg Totschnig i Fernando Escartín estaven a només 8” i 16” respectivament. L’etapa tenia inici i final a Andorra La Vella, començava amb un rodeig per la Cerdanya on es pujava a La Molina per tornar al petit país pirenaic i afrontar uns 34 quilòmetres finals d’infart: els 14 de pujada a La Rabassa i els 20 de descens fins meta. En el darrer ascens foren caçats els sis escapats del dia que havien arribat a gaudir d’un còmode marge de vuit minuts: Bramati, Poli, Outschakov, De los Ángeles, García Acosta i Derame. Aleshores, no fallant a la promesa, Buenahora llençà el seu atac, sense provocar cap reacció per part d’Olano. El colombià generava, al capdavant, un quartet interessant completat per Escartín, Totschnig i Robin. Era l’aragonès qui acabaria sortint vencedor a l’esprint entre aquests, després de culminar una gran pujada i descens final. Olano, per la seva part, perdia la plaça de podi en deixar-se 1’42”.

Hernán Buenahora esdevenia el segon colombià en guanyar la Volta, fent-li el relleu a Álvaro Mejía (1993). Buenahora era el tapat del Vitalicio Seguros, així ho havia deixat anar Mínguez a l’inici de la prova: “Tinc un tapat per la general, i no són ni Casero ni Domínguez”. El colombià aprofitava la bona forma amb què va acabar el Giro per a aconseguir, en aquesta Volta, les seves tres úniques victòries com a professional (etapa i general), amb 31 anys. S’ha de dir, però, que ja havia deixat veure’s abans en Grans Voltes (10è Tour’95 i 11è Giro’96). El colombià no veia amb gaire optimisme que la seva victòria arribés a Colòmbia: “Estan més pendents del Mundial de Futbol, falta més atenció a la resta d’esports”. Per altra banda, l’opinió es preguntava si s’havia deixat pas als escaladors purs: el Giro, la Volta (i el Tour), així ho confirmaven aquell any mentre que el pobre Olano seguia aguantant la pressió imposada d’haver de ser el relleu d’Indurain.

Hernán Buenahora, vencedor de la Volta de 1998 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: