Volta Catalunya 1997: El Kelme i Fernando Escartín eviten que Chris Boardman doni la sorpresa

La setanta-setena edició de la Volta a Catalunya millorava la qualitat de la participació envers l’any anterior, en un calendari que havia estat afectat per la cita olímpica. Les mirades s’haurien centrat en el duel entre Ivan Gotti i Pavel Tonkov -primer i segon al Giro d’aquell any- si no fos perquè l’italià va acabar renunciant. En conseqüència, l’organització va decidir no admetre el seu equip, el Saeco, perquè també va desapuntar a Mario Cipollini, no complint el promès a l’hora de ser convidats feia uns mesos. Amb un recorregut per escaladors -recuperant Andorra i el Mas Nou després de disset anys- guanyava números Fernando Escartín, en especial pel fort bloc del Kelme. La participació es completava amb altres especialistes de clàssiques com Andrea Tafi, Stefano Zanini, Luc Leblanc, Andrei Tchmil, Johan Capiot i Peter Van Petegem.

Classificació general

  1. Fernando ESCARTÍN (ESP) 31h13m49s
  2. Ángel Luis CASERO (ESP) +2s
  3. Mikel ZARRABEITIA (ESP) +26s
  4. Daniel CLAVERO (ESP) +53s; 5. Pavel TONKOV (RUS) +1m4s; 6. Armand DE LAS CUEVAS (FRA) +1m19s; 7. Bo HAMBURGER (DEN) +1m30s; 8. César SOLAUN (ESP) +2m7s; 9. Marino ALONSO (ESP) +2m35s; 10. Orlando RODRIGUES (POR) +2m52s; (…) i 82. Federico COLONNA (ITA) +55m4s

La Volta s’inicià amb una etapa de doble sector (després de cinc anys sense fer-ne). Pel matí no hi hagué més interès que l’esprint guanyat per Jan Svorada, el millor velocista present a la ronda catalana. A la tarda, Chris Boardman -poseïdor del rècord de l’hora, campió del món al 1994 i bronze als Jocs de 1996- va demostrar els seus excel·lents dots en la lluita contra el rellotge imposant-se en els 7,8 quilòmetres de Vila-seca, a una mitjana de 53,79 km/h, sent 12” més ràpid que el segon, Casero. Per altra banda, Escartín (+23”) començava traient 16” a Tonkov.

Jan Svorada confirmà la seva hegemonia a l’esprint imposant-se també a la segona etapa, amb final a la Rambla d’Aragó de Lleida. La resolució, però, va quedar marcada pel greu accident d’Stuart O’Grady a 100 metres de línia de meta, una caiguda on quedaren també implicats Àngel Edo i Serguei Outschakov. L’australià era evacuat en ambulància mentre que el de Gavà, quedava tocat pel que restava de Volta: “em vaig quedar sense respiració, no vaig reaccionar fins que van arribar els meus companys”. Svorada se salvava pels pèls: “O’Grady ha caigut just darrere meu, inclús m’arriba a tocar l’espatlla”. El txec era dels pocs que no estava per posar-se a to pel Tour perquè volia preparar La Vuelta en condicions, on acabaria guanyant tres etapes.

La tercera etapa significava una primera prova de foc pel líder, Chris Boardman. La presència de l’alt de Montserrat, a una vintena de quilòmetres de l’arribada, feia dubtar de les possibilitats del britànic de mantenir el blanc-i-verd. Però el líder resistí, i això que la muntanya va ser selectiva, homes com Chiappucci i Garmendia acabarien cedint cinc minuts. S’inicià Montserrat amb un atac del campió del món de 1994, Luc Leblanc, però que va trobar-se amb el ferri control del Kelme per darrere. El francès era neutralitzat en el tram de tobogans tot just després de coronar. Seguidament es produïren intents de De las Cuevas i Voskamp, que arribaren a prendre mig minut al grup, però que eren caçats als carrers de Manresa. Des d’un grup d’una quarantena d’escollits, Serguei Outschakov s’imposava a Van Petegem i Casero. L’ucraïnès -vencedor d’etapes a Giro, Tour i Vuelta- declarava: “aquesta és la millor medicina per curar la ferida del genoll d’ahir a Lleida”.

La quarta etapa buscava clarament un ingredient d’emoció amb l’arribada a Sants (Barcelona). Dos motius, coincidents en el temps, portaven la Volta al seu barri: el centenari de l’annexió de Sants a la capital i el naixement de Ramon Torres (1897-1983), conegut també com “l’avi Torres”, fundador de la UE Sants al 1922 després de fusionar quatre clubs: l’Internacional CF, el CE Sants, el CC Nou Velòdrom i el Velo Club de Sants; i un dels que establí les bases per recuperar la Volta Catalunya (desapareguda al 1921-22). Fou també un destacat periodista, col·laborador a “El Noticiero Universal” i “Mundo Deportivo”, i el primer enviat especial espanyol al Tour (1925-1968). S’inaugurà una placa en la seva memòria. Cent mil persones -segons els càlculs de l’organització- foren testimonis del tercer triomf a l’esprint de Jan Svorada a la Volta.

Chris Boardman arribava de líder a la cinquena etapa, i no fallà en els pronòstics que el donaven com a vencedor de la contrarellotge de Vic on, en 22,1 quilòmetres, aconseguí una nova exhibició (52,44 km/h) obrint un forat de 46” sobre el segon classificat del dia, Garmendia, i de 58”, 1’22” i 1’28” sobre homes com Casero, Escartín i Tonkov, respectivament. Decebut es mostrava Melcior Mauri, que no podia donar cap satisfacció als seus pel baix estat de forma, i és que no tots els dies la Volta passa per davant de casa teva!

La muntanya arribava a la Volta amb un primer final explosiu, al Mas Nou de platja d’Aro, un escenari prou conegut a les edicions de finals dels 70s. Tot i ser un escalador més dièsel, i tenir el cap més concentrat a l’etapa d’Andorra, Fernando Escartín presentà la seva aposta amb una victòria al mur final. L’aragonès resistí un primer atac de Zaina a l’inici del Mas Nou, per després marxar en solitari al tram de rampes més dures. Escartín s’imposava en solitari traient 8” a Clavero, però la sorpresa la donava Boardman, que entrava en tercera posició perdent només 9”, aferrant-se al blanc-i-verd: “M’he pres la pujada final com una contrarellotge. He calculat que seria un esforç d’uns sis minuts. Més o menys com un pròleg”. El britànic presentava un gran estat de forma de cara al Tour de França. El perdedor del dia era Casero, que es deixava uns 37” molt importants, doncs Escartín passava a estar per davant a la general per només 2”.

Fernando Escartín – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Amb la forma mostrada de Boardman al Mas Nou, la gent començava a creure que encara podria resistir a Andorra. I és que el britànic es presentava a l’etapa reina amb 1’36” sobre el segon classificat, Escartín. Boardman, però, s’autodescartava al·legant que havien portat un equip (el GAN) sense escaladors, enfocat als esprints amb Moncassin. El Kelme es veia obligat a endurir la cursa, sabien que arribant amb Boardman dins del grup al peu de l’última pujada, l’Estació de Pal, seria complicat retallar la diferència. I els alacantins no fallaren, tenien terreny per fer-ho: 234 quilòmetres amb La Creueta, el Collet de Montaup (Ordino) i el final a Pal. La feina del Kelme, primer amb Rubiera i Benítez, provocà que Boardman desconnectés a les primeres rampes de Montaup (en meta perdria més de set minuts). Aleshores passà al relleu un enorme Marcos Serrano, que acabà marcant la pauta del grup principal fins els últims dos quilòmetres d’etapa, on l’atac de Bo Hamburger deixà clavat el gregari gallec i trencà el reduït grup de favorits. La diferència de temps a la general, permeté al danès endur-se la victòria d’etapa mentre que Clavero tornava a ser segon. A mig minut entraven junts Escartín i Casero, el valencià havia provat de desfer-se de l’aragonès amb un atac a cinc-cents metres, però l’home del Kelme no estava com per llençar per la borda l’excel·lent feina del seu equip.

L’última etapa havia de ser de tràmit, però els només dos segons de diferència entre Escartín i Casero no deixaven lloc a gaires confiances. Tot i tenir inici i final a Andorra La Vella, la jornada no presentava grans dificultats, doncs la cursa feia un rodeig per l’Alt Urgell i el Solsonès, amb dificultats orogràfiques no gaire amenaçadores per estar lluny de meta: Coll de Bas i Collada de Clarà. Hi hagué, però, un petit moment d’emoció a cinc quilòmetres de l’arribada, amb un atac de Marino Alonso (Banesto) amb Tonkov, que venia després d’un intent fallit de Laiseka. L’atac del zamorà feia pensar en un salt imminent de Casero, però aquest ni ho va intentar en tenir a Escartín ben enganxat a roda. Sí que li funcionà a Serguei Outschakov, que atacà junt amb Vogels sota la pancarta de l’últim quilòmetre. L’ucraïnès trencava l’esprint i s’imposava per segon cop en aquesta Volta, obtenint 3” sobre el grup principal: un marge que li hagués servit a Casero per obtenir la victòria final.

El podi de la Volta amb Escartín, Casero i Zarrabeitia – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Fernando Escartín obtenia la victòria més important de la seva carrera. Anteriorment, havia guanyat dues voltes per etapes: Volta a Aragó i Volta a los Valles Mineros, totes dues al 1995. Aquesta victòria servia per trencar la ratxa de victòries estrangeres a la Volta, sent el primer espanyol des d’Indurain (1992); així com un podi complet espanyol -Escartín, Casero i Zarrabeitia- per primer cop des de 1990. Pel corredor de Biescas aquesta victòria li injectava moral de cara al Tour, on acabaria en cinquena posició. Al setembre, a La Vuelta, seria segon darrere d’Alex Zülle.

Fernando Escartín, vencedor de la Volta de 1997 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: