Joan Peirató tornava a la presidència d’una UE Sants que es qüestionava si el canvi de dates era bo per a la cursa. La setanta-sisena edició va quedar-se òrfena d’estrelles, en especial per ser any olímpic, cosa que provocava un estretament del calendari i generava un alarmant descens en la qualitat de la participació. L’ONCE era el gran bloc a batre amb Alex Zülle com a únic gran favorit de la prova. Manolo Saiz havia decidit deixar a Melcior Mauri a casa. I és que el director de l’ONCE no volia que l’osonenc malbaratés més energies de les que tocaven abans del Tour, doncs sabia que la cursa de casa el motivava molt. Ser una de les avantsales del Tour feia que la Volta definís la seva personalitat dissenyant un recorregut similar al de la gran ronda gal·la, però a petita escala: tres contrarellotges i una gran etapa pirenaica.
Classificació general
- Alex ZÜLLE (SUI) 24h45m29s
- Patrick JONKER (AUS) +1m8s
- Marco FINCATO (ITA) +4m23s
- Massimiliano GENTILI (ITA) +7m5s; 5. Laudelino CUBINO (ESP) +7m40s; 6. Bo HAMBURGER (DEN) +7m46s; 7. Marcelino GARCÍA (ESP) +8m27s; 8. Roberto PISTORE (ITA) +8m55s; 9. Marco SALIGARI (ITA) +9m55s; 10. Paolo SAVOLDELLI (ITA) +10m17s; (…) i 79. Federico DE BENI (ITA) +1h19m28s
Un pròleg cronometrat de 8,2 quilòmetres a Platja d’Aro fou l’encarregat d’inaugurar la Volta, en aquest Alex Zülle confirmà els pronòstics inicials: guanyava i no amenaçava en tenir cap rival fort. L’ONCE, a més, signava un doblet amb Patrick Jonker en segona posició, a nou segons. Fondriest era tercer amb dotze segons perduts. Diferències prou altes per tan curta distància.
Igual que l’any anterior, la primera etapa en línia presentava Montserrat com a principal al·licient. Aquest cop, però, només es pujava un cop i el final era després del descens, a Manresa. No fou fins la mística muntanya quan el grup es trencà, gràcies al ritme imposat per l’ONCE. Menys de 30 corredors coronaven el cim en el grup capdavanter. Homes ràpids com Cipollini o Martinello s’havien deixat anar, mentre que Àngel Edo patia per aguantar amb els millors. Però el velocista de Gavà seguiria sense triomfar a la Volta, tot i que el seu Kelme provà de controlar a la part final, neutralitzant alguns atacs de gent com Marino Alonso i Savoldelli. Als darrers metres, en pujada, Fondriest llançà un fort atac que aprofità el seu compatriota, Marco Saligari -vencedor de la Volta a Suïssa del 93-, per endur-se la victòria d’etapa. Zülle entrava en aquest petit grup, completat per Gentili, obtenint alguns segons de marge respecte a la resta de rivals.
El primer esprint massiu arribà a la segona etapa, amb sortida des de les Caves Segura Viudas -a Torrelavit- i final a Barcelona, que, després de tres anys consecutius a Plaça Catalunya, canviava el seu final pel Passeig Pujades, al Parc de la Ciutadella. El rei de l’esprint, Mario Cipollini, no fallava i s’enduia la victòria rematant així la gran feina dels seus llançadors al Saeco: Calcaterra, Martinello i Poli.
La caravana de la Volta es traslladava fins a la Cerdanya per disputar la cronoescalada de 13,5 quilòmetres entre Martinet i Lles de Cerdanya, a 1.800 metres. Una pujada amb un 6% de mitjana i un últim quilòmetre amb rampes del 10%. Alex Zülle continuà amb la seva exhibició ampliant, amb escreix, el seu lideratge. El suís es “permeté” caure al segon quilòmetre de la cronometrada en relliscar després de trepitjar una pedra. Però l’incident no provocà que el líder perdés la concentració i va acabar realitzant un temps 1’09” millor que el segon classificat, novament el seu company Patrick Jonker. L’australià se situava segon a la general amb 1’25” perduts. Tercer era Marco Fincato, a 2’20”. Zülle no volia donar la cursa encara per sentenciada, volent evitar ensurts com el de la Volta a Suïssa de l’any anterior, on Pavel Tonkov li va treure la victòria en una situació similar: “em va arrabassar un triomf que ja feia meu”.
La quarta era l’etapa reina, amb sortida des del Parc Olímpic del Segre -a la Seu d’Urgell- i final en alt a Superbagnères (de Luchon), superant abans els ports de Cantó, Bonaigua i Portillon. No fou fins a la segona de les dificultats del dia quan es formà la primera escapada, amb Díaz Zabala, Marino Alonso, Voskamp, Cabello, Uría, Seigneur i “Chepe” González, però acabaren sent neutralitzats al Portillon. A territori francès, l’ONCE prengué les regnes del gran grup, fent una gran aproximació a Superbagnères. Un cop allà, fou el mateix Zülle qui marcà la pauta, deixant el cap de cursa en només tres corredors quan encara restaven deu quilòmetres per al final: el líder, Jonker i Fincato. Quatre quilòmetres més endavant, Zülle deixava la companyia i marxava cap al que semblava seria una nova victòria d’etapa. Però el suís, en adonar-se’n que per darrere Jonker s’havia desfet de l’italià, va decidir, junt amb el seu director Manolo Saiz, esperar el seu company australià. Zülle va fer la resta de la pujada marcant-li el ritme a un Jonker que va patir el que no està escrit. Però la recompensa se l’endugué en meta, el blanc-i-verd cedí els honors a Patrick Jonker, que s’enduia la victòria de l’etapa reina. Zülle deixava la Volta vista per a sentència, tot i la penalització de 20” per avituallament indegut a la part final. El suís passava a tenir 1’05” sobre Jonker i uns còmodes 3’20” sobre el tercer classificat, Marco Fincato.
La cinquena etapa serví a Mario Cipollini per sumar la seva segona victòria a l’esprint, una especialitat on era incontestable. L’italià guanyava a Lleida, on també havia triomfat l’any anterior. La jornada s’havia iniciat a Bagnères-de-Luchon i presentava el Portillon i el Túnel de Vielha en els primers 40 quilòmetres d’etapa. En no produir-se cap escapada gran, els velocistes van poder jugar les seves cartes a la resolució. Cipollini aprofitava l’atenció dels mitjans en meta per carregar contra l’organització: “Porto tres dies menjant fatal. L’altre dia vaig estar en un hotel que no mereixeria ni un gos. Em sap greu dir això, però no tornaré mai més a la Volta”. Cipollini no prenia la sortida a l’endemà, però sí que tornaria al 98 i 99, on sumaria sis triomfs més.
La sisena etapa era una contrarellotge de 20,4 quilòmetres a Port Aventura (Vila-seca). En aquesta Alex Zülle tornà a demostrar la seva superioritat amb una tercera victòria. Jonker confirmava també la supremacia de l’ONCE a la Volta amb un segon lloc, a només 3” del registre del suís, que rodà a 53,49 km/h. La victòria de Zülle quedà eclipsada, però, per la notícia del positiu d’Ángel Casero, en un control realitzat el 12 de maig a la clàssica d’Alcobendas. El valencià no prenia la sortida i passaria a complir sis mesos de sanció. Era un cop dur per al Banesto a pocs dies d’intentar l’assalt del sisè Tour amb Indurain.
L’absència de Cipollini fou beneïda per Marcel Wust, que havia estat segon als dos esprints anteriors disputats a la Volta. L’alemany aconseguia imposar-se en l’última etapa, que presentava un circuit final a Igualada. Àngel Edo tornava a quedar-se a prop de la victòria amb un segon lloc, tot i el control del Kelme als quilòmetres finals.
Alex Zülle no fallava en els pronòstics guanyant una Volta de les més fàcils -en quant a rivalitat- dels últims anys. El suís demostrava estar en condicions per afrontar el Tour de França, on havia acabat segon l’any anterior: “Estic preparat per enfrontar-me a Indurain, se’l pot batre”. I sí, el navarrès demostraria ser mortal pocs dies després, però el guanyador seria Bjarne Riis. Zülle faria un bon paper a l’inici amb victòria al pròleg i vestint-se tres dies de groc. Seguint els passos de Jalabert, al setembre es faria amb la victòria a La Vuelta. I, per arrodonir la temporada, acabaria l’any proclamant-se campió del món en contrarellotge. Cap espanyol va pujar al podi de la Volta, era el primer cop que passava des de 1977. El nacional més ben classificat fou Laudelino Cubino, cinquè.
Cronoescalada a Lles de Cerdanya (3a etapa):
tourdegila 