De ser la prova per etapes més important de final de temporada a ser un trampolí de llançament per al Tour de França. La Volta a Catalunya passava al juny després de la remodelació del calendari imposada per la UCI. Deixava el mes de setembre després de 54 anys consecutius, cobrint el seu forat La Vuelta a España. En aquest primer any, l’organització de la setanta-cinquena edició va passar per dificultats degut a la reducció de temps per planificar-la, un problema al que se sumaven les eleccions municipals del 95, que feia també difícil tancar acords. La ubicació en el calendari a dues setmanes del Tour, però, permetia als organitzadors endurir una cursa que, a més, guanyava un dia de competició. Tot i que en detriment del Trofeu Masferrer, que s’extingia després de 57 edicions.
Classificació general
- Laurent JALABERT (FRA) 29h24m54s
- Melcior MAURI (ESP) +46s
- Jesús MONTOYA (ESP) +49s
- Enrico ZAINA (ITA) +1m17s; 5. Bo HAMBURGER (DEN) +1m48s; 6. Francisco Javier MAULEÓN (ESP) +1m49s; 7. Daniel CLAVERO (ESP) +3m4s; 8. Stephen HODGE (AUS) +3m23s; 9. Juan Carlos VICARIO (ESP) +6m11s; 10. José María JIMÉNEZ (ESP) +6m22s; (…) i 89. Santos GONZÁLEZ (ESP) +1h40m33s
Però ser una avantsala del Tour no tenia perquè ser garantia d’èxit en quant a participació, doncs el juny també portava curses com el Dauphiné i la Volta a Suïssa, aquesta última en especial donat que coincidia en dates amb la ronda catalana. Miguel Indurain -que aquell any no contemplà el Giro en la seva preparació- havia optat per un Dauphiné d’on sortí vencedor. Per altra banda, Tony Rominger -vencedor del Giro- escollia Suïssa, mateix camí triat per d’altres destacats com Alex Zülle, Fernando Escartín, Pavel Tonkov, Álvaro Mejía, Marco Pantani o Jan Ullrich. Així doncs, la qualitat de participants a la Volta es veié, en general, minvada, tret d’alguna excepció. Laurent Jalabert encapçalava la llista de favorits per la seva excel·lent campanya, fins el juny havia guanyat curses com Paris-Nice, Milà-Sanremo, Fletxa Valona i Critèrium Internacional. També eren destacats Claudio Chiappucci, Maurizio Fondriest, Abraham Olano, Francesco Casagrande i velocistes com Mario Cipollini, Andrea Baffi i Jan Svorada.
Tot i que en un principi s’havia tancat un acord per sortir des de Port Aventura, la Volta va iniciar-se finalment des de Manlleu, amb un pròleg cronometrat de 3,1 quilòmetres. El parc temàtic de Salou s’havia inaugurat pocs dies abans, però, declinaren a acollir l’inici per no arriscar-se a un col·lapse dels accessos, encara en una situació de llançament i de rodatge de les seves atraccions. Maurizio Fondriest va prosseguir amb l’idil·li a la Volta obtenint el seu setè triomf des del primer obtingut al 1987. L’italià fou un segon més ràpid que Chiappucci i Jalabert, que començaven també amb bon peu. Fondriest havia abandonat el Giro per una grip, a més de ressentir-se d’una hèrnia discal operada dos anys enrere. No volia córrer el Tour, però el Lampre va estar obligat a inscriure’l perquè l’organitzador acceptés el seu concurs.
A la primera etapa en línia, l’organització ja tenia preparada una de les seves jornades clau. A més, va servir per descartar Chiappucci, que es deixava més de set minuts junt amb Fondriest. El “Diable”, que venia de fer el Giro i es preparava per al Tour, va caure en la trampa del bucle final de Montserrat, pujat dos cops, quedant-se en el tram de tobogans després del primer pas i no podent tornar a connectar amb un grup, molt ben conduït per l’ONCE, que amb prou feines encarava l’última pujada amb una vintena d’unitats. Abans, però, a Marganell s’acomiadava un altre favorit: Abraham Olano queia i es fracturava la clavícula. Els grocs de Manolo Saiz van preparar el terreny a la perfecció per a Laurent Jalabert, que s’imposava al Monestir de Montserrat després de salvar, fàcilment, els atacs de Hamburger i Mauleón a la pujada final. El francès prenia un liderat que ja no deixaria anar.
El primer esprint massiu es disputà a Torredembarra, en el final de la segona etapa. Mario Cipollini demostrà la seva superioritat en aquesta especialitat en un final accidentat, on una caiguda en els darrers quilòmetres provocà un tall al grup. Ben atent estava el líder, Jalabert, qui, a més d’entrar en tercera posició, aconseguia vuit segons més sobre els seus rivals a la general. Cipollini agraïa la feina dels seus homes del Mercatone Uno-Saeco en el llançament final, Eros Poli i Silvio Martinello, en especial d’aquest últim, que entrava just per darrere del seu cap de files.
Repetia victòria a l’esprint Mario Cipollini a la tercera etapa. Aquest cop, però, en un final més emblemàtic com era el de la Plaça Catalunya de Barcelona, que acollia la Volta per tercer any consecutiu davant un gran volum de públic en un diumenge al migdia. La jornada havia transcorregut a un ritme prou lent, doncs s’arribà amb tres quarts d’hora de retard, notant-se que els corredors eren conscients de l’etapa de muntanya de l’endemà. L’Euskadi de Perurena fou dels pocs més actius, amb atacs d’Ibon Ajuria, Álvaro González de Galdeano i Roberto Laiseka. Però les tres voltes al circuit barceloní quedaren marcats pel ferri control del Mercatone Uno-Saeco.
Els corredors s’havien traslladat fins a Bellver de Cerdanya per a la sortida de l’etapa reina, amb un perfil de tipus Tour: 227 quilòmetres amb Cantó, Bonaigua, Túnel de Vielha i el final a Boí-Taüll. I és que el canvi de dates havia animat als organitzadors a dissenyar una etapa d’aquest estil. Quelcom que no feien des de 1979, en una edició on van acabar només 25 corredors. Al Cantó s’originà la primera escapada amb Casero, Perona, Barbero, García Casas, Hervé i Díaz Zabala, aquest últim infiltrat de l’ONCE que era, a més, el millor classificat a la general. Tot i això, els de groc van prendre també el control darrere, però sense perdre els papers. La fuga va anar seleccionant-se per sí sola, en especial a la Bonaigua, a mesura que el grup se’ls apropava. A la pujada final, el “Chava” Jiménez -amb temps perdut a la general- llançà un atac quan encara restaven 11 quilòmetres de pujada. Un quilòmetre més endavant caçava a Félix García Casas, l’últim supervivent de l’escapada. Hi enllaçà poc després Chiappucci, a qui el temps perdut a Montserrat li permetia un grau de llibertat. Tots tres van fer la pujada junts, remarcant el paper del madrileny que aguantava tot i portar 200 quilòmetres d’escapada a les cames. Però les energies se li acabaren en la disputa final, on el “Chava” superava a Chiappucci, vencedor al mateix cim l’any anterior. Jalabert havia fet una molt bona pujada acompanyat fins als últims dos quilòmetres per Rincón i Mauri. El francès només va haver de controlar tres intents d’atac de Hamburger, Zaina i Montoya, fins que van arribar tots junts amb 40” perduts sobre el cap de cursa. Un dels perdedors del dia era Armand de las Cuevas, que pel matí era quart a la general (+24”). El francès del Banesto cedia gairebé 20 minuts en un dia per oblidar.
Salvat el dia de muntanya, tothom donava la Volta per sentenciada en favor de Jalabert, qui deia no haver fet mai una etapa tan llarga i dura amb l’obligació d’estar al davant. La cinquena etapa va ser de transició, amb una nova victòria de Mario Cipollini, que alçava els braços a la fàbrica de la cervesa San Miguel -patrocinador del premi de muntanya- de Lleida. Una nova caiguda massiva -a vint quilòmetres de l’arribada- evità un dia de relaxació total, que va permetre una fuga solitària d’Alessandro Bertolini. Qui més malparat en sortí fou Adriano Baffi, que abandonava amb una fractura de clavícula. El Mapei no guanyava per a disgustos, en pocs dies perdien el velocista italià, Olano i a Museeuw i Rominger per malaltia a altres curses, a només deu dies del Tour…
La contrarellotge de la sisena etapa era una de les jornades clau. Disset quilòmetres sobre el mateix circuit de Sant Sadurní d’Anoia que coronà a Fabio Casartelli amb l’or olímpic a Barcelona’92. Només un petit canvi: la sortida i arribada es feia a les Caves Segura Viudas (Torrelavit). Melcior Mauri aconseguia imposar-s’hi, sent un sol segon més ràpid que Jalabert. I és que el líder veia el seu company osonenc com el seu principal rival. I així va ser, Mauri aconseguia una victòria en contrarellotge dos anys després (La Vuelta’93) i pujava a la segona plaça de la general. La jornada, però, quedà marcada per un escàndol. En un primer moment es donà com a vencedor a Claudio Chiappucci, que pujà a recollir els premis al podi. Però el jurat li acabà retirant la victòria després d’adonar-se’n d’un greu error… Al seu temps se li havia d’afegir un minut més, doncs el jutge de sortida va equivocar-se en deixar sortir els cinc primers corredors -dels últims quinze- en intervals d’un minut en comptes dels dos que estaven establerts als horaris. L’enuig de l’italià era enorme: “Això no és ni seriós ni just. Porto molts anys competint i mai havia viscut una situació similar”. Mauri, alhora, declarava quedar-se amb un mal sabor de boca: “M’han fet patir fins el final”. I és que tant l’osonenc com Jalabert, van disputar la contrarellotge amb les referències -irreals- de Chiappucci.
Si l’última etapa acostumava a ser de transició, no ho va ser pas en aquest cas. Abans, però, Barcelona homenatjà a la Volta amb una placa col·locada a la Plaça de Sarrià, d’on sortiren els corredors de la primera edició l’any 1911, que fou descoberta per l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall. L’ONCE no va tenir un sol moment de pausa. La jornada s’inicià amb una escapada de sis amb Nijboer, Pascual, Teyssier, Ajuria, Barbero i Zen, que arribaren a tenir set minuts de marge. L’encadenat, en els últims quaranta quilòmetres, de Capsacosta i Santigosa, provocà la ruptura del grup. Al primer dels ports la fuga era neutralitzada pel Banesto, i a Santigosa atacava Zaina, al que Jalabert i Montoya saltaren a la seva roda. No va poder fer el mateix Mauri, que va patir per salvar la seva segona plaça de podi, cosa que va acabar fent per només tres segons sobre Montoya. Laurent Jalabert resolgué l’esprint dels tres a Olot, donant el seu cop d’autoritat. Abans, però, va patir un gran ensurt en caure, junt amb Montoya, en un revolt del descens de Santigosa. La seva ràpida reacció li va permetre tornar a enllaçar amb l’italià.
Laurent Jalabert sumava una nova gran victòria al seu palmarès d’aquell any. El francès estava en un procés de transformació. Ja en el passat havia demostrat que no era un esprínter qualsevol, així ho havia advertit el seu director Manolo Saiz. Algunes veus el col·locaven com a candidat per al Tour de França, però ell allunyava la pressió: “No vull obsessionar-me amb el Tour, perquè si no aconsegueixo l’objectiu després em serà tot negatiu”. Jalabert acabaria quart a la general del Tour, sense cap victòria d’etapa, però vestint dos dies de groc. Al setembre, es faria amb la victòria a La Vuelta, a més de guanyar cinc etapes. El 1995 esdevindria el millor any de la carrera de ‘Jaja’.
Final de la 2a etapa a Torredembarra:
tourdegila 