Volta Catalunya 1994: Claudio Chiappucci amarga la retirada de “Perico” en l’última Volta del setembre

Ni el vencedor de l’anterior edició, Álvaro Mejía, ni el quàdruple vencedor del Tour de França, Miguel Indurain, van ser-hi presents a la setanta-quatrena edició de la Volta a Catalunya. El colombià causava baixa per malaltia a última hora, mentre que el navarrès no volia ni veure la seva bicicleta després d’una temporada plena i de l’assalt al Rècord de l’Hora pocs dies abans. Amb Tony Rominger i Evgeni Berzin també absents, no hi havia cap vigent vencedor de Gran Volta. Així, el protagonisme se l’enduien Pedro Delgado -en els seus últims dies com a professional-, Claudio Chiappucci, Alex Zülle, Laurent Jalabert, Richard Virenque, Laudelino Cubino, així com el joveníssim Lance Armstrong, campió del món al 1993.

Classificació general

1. Claudio CHIAPPUCCI (ITA) 25h22m31s
2. Fernando ESCARTÍN (ESP) +21s
3. Pedro DELGADO (ESP) +30s
4. Wladimir BELLI (ITA) +1m4s; 5. Antonio SÁNCHEZ (ESP) +1m10s; 6. Johan BRUYNEEL (BEL) +1m37s; 7. Erik BREUKINK (NED) +2m3s; 8. Massimo DONATI (ITA) +2m22s; 9. Daniel CLAVERO (ESP) +2m25s; 10. Ignacio GARCÍA CAMACHO (ESP) +2m33s; (…) i 99. Peter FARAZIJN (BEL) +47m8s

Una contrarellotge a L’Hospitalet de Llobregat va ser l’encarregada d’inaugurar la Volta. D’aquesta sortí vencedor Abraham Olano, “la gran promesa del ciclisme espanyol”, que aquell any s’havia proclamat campió nacional en ruta i contrarellotge, alhora que era cinquè al campionat del món d’aquesta última modalitat. Tot i això, el guipuscoà fou sancionat en posterioritat a la conclusió de la Volta en donar positiu per cafeïna -aleshores substància prohibida-. Se li van imposar 10 minuts de penalització sent desposseït de la victòria d’etapa i del Top-10 final a la general. L’etapa fou atorgada a Alex Zülle, originalment segon a 6”.

La segona etapa arribava a La Sénia després d’una llarga etapa de 234 quilòmetres, no gaire habitual a la Volta en els darrers anys. La clau fou el llibre de ruta, que “enganyà” a la majoria d’equips en mostrar els vint quilòmetres finals de pujada més durs del que en veritat eren. En aquest darrer tram, escaparen Simone Biasci, Stephen Swart i Santos Hernández, després de neutralitzar-se una fuga inicial formada per Peter Farazijn i José Manuel Uría, que arribà a gaudir de tretze minuts de marge. El trio aconseguí guanyar-li el pols a un Kelme que preparava l’arribada per a Àngel Edo. L’italià Biasci alçava els braços mentre que el gran grup arribava amb escassos 4” perduts. Un final polèmic per la presència de cotxes entre els dos grups que destorbaven la persecució. L’etapa es caracteritzà per l’alta velocitat degut al vent favorable, tant és així que el directe televisiu -calculat per retransmetre l’última hora de cursa- va mostrar només els sis darrers quilòmetres.

Després de l’èxit de l’any anterior, la Volta tornava a tenir un nou final a Plaça Catalunya, amb quatre voltes al mateix circuit (Rambles, Pg. Colom, Pg. Lluis Companys). Es notà menys afluència de públic que en l’edició precedent. Entre els motius, l’absència d’Indurain i la disputa en dissabte -i no en diumenge-. La jornada transcorregué a ritme lent i no fou fins a l’entrada als carrers de Barcelona quan el ritme s’avivà. El Motorola fou un dels equips més actius enviant homes a l’atac: Hincapie, Armstrong, Bauer… però no s’evità un nou final a l’esprint, on repetia victòria Simone Biasci, que treia mitja roda a un Àngel Edo decebut: “Em feia molta il·lusió guanyar a Barcelona. M’havia preparat a consciència per a aquesta arribada. Ho seguiré intentant més endavant”. Seria el cop que més a prop estaria de la victòria a la Volta el corredor de Gavà, i és que, el darrer guanyador del Trofeu Masferrer, no aconseguiria guanyar mai a la ronda per etapes de casa.

A diferència de l’any anterior, l’etapa reina -la quarta- no esperava als últims dies. Boí-Taüll s’estrenava com a final en alt amb els seus 14 quilòmetres al 5,5% de mitjana, el sostre de la Volta a 2.030 metres. La primera fase de l’etapa quedà marcada per una aturada del gran grup, com a mostra de rebuig envers l’organització a causa d’un túnel sense il·luminar. I és que Melcior Mauri havia reconegut el traçat dies abans i ho havia notificat als encarregats. La cursa es va moure a la part final, primer amb un Alex Zülle que llençà un atac poc comprensible que el deixà buit de forces, acabaria perdent nou minuts. Al peu de Boí-Taüll, va ser Cubino qui va prendre les regnes del grup tractant d’imposar un ritme alt, fent la cursa selectiva i no pas explosiva. S’anaven eliminant un a un, el líder -Olano- cedia a set quilòmetres de coronar. Aguantaren el propi Cubino, Chiappucci, Delgado i Escartín. Foren el segovià i l’italià els qui es disputaren la victòria a l’esprint final, sent el “Diable” qui guanyava l’etapa reina i aconseguia el blanc-i-verd. Cubino reconeixia després haver pecat de generositat: “L’error va ser no haver vingut a reconèixer el port. Vaig pensar que s’enduriria a la part final i que els podria atacar, però no ha estat així”. La muntanya havia eliminat els especialistes contra el cronòmetre a la general: Chiappucci, líder; Delgado, segon a 2”; Escartín, tercer a 10”; Cubino, quart a 15”.

La cinquena etapa sortia de Caldes de Boí i arribava a Lleida, però gairebé tota l’etapa transcorria per Aragó: Bonansa, Benabarre, Binèfar… Laudelino Cubino, corredor clau en l’etapa del dia anterior, fou el protagonista desafortunat de la jornada en haver d’abandonar després de fracturar-se la clavícula després de caure en un descens a la primera part de l’etapa. El de Béjar posava punt i final a la seva temporada just quan es trobava en el seu millor moment: “teníem moltes il·lusions ficades a l’etapa de Montserrat”, declarava el seu director, Àlvaro Pino. Cubino, però, s’ho prenia amb humor: “Mira Álvaro (Pino), no sabia com dir-te que estava ja tip de bici aquesta temporada. Tenia ganes de descansar i per això m’he tirat”. Però aquest fet quedà compensat amb un de bo, Laurent Jalabert guanyava a l’esprint a Lleida. Significava el seu retorn després de l’esgarrifós accident patit a la segona etapa del Tour de França en caure, junt amb Wilfried Nelissen, després de xocar amb un Gendarme que estava fent una foto en plena disputa de l’esprint a Armentières. “Jalabert havia vingut a la Volta no a guanyar sinó a agafar confiança. Estic acollonit pel que ha fet”, declarava el seu DS a l’ONCE, Manolo Saiz. I és que els doctors, en un inici, li van dir que se li havia acabat la temporada. La victòria del francès fou ben rebuda en el gran grup, on era un corredor prou estimat, tothom tenia encara en ment la caiguda produïda dos mesos abans.

La sisena etapa tenia la localitat de Martorell com a inici i final. El principal al·licient era la pujada a Montserrat, coronada a 30 quilòmetres de meta. Allà fou on es desfermà la batalla. L’escalada es realitzà a ritme alt, fins i tot amb el propi Chiappucci marcant la pauta. Però fou al descens quan s’escaparen Massimo Donati, José Manuel García i Antonio Sánchez, sent aquest últim qui més perill presentava en trobar-se a 1’12” a la general. El blanc-i-verd es veié amenaçat per la falta de companys en un grup que havia quedat reduït a una vintena. Fins que enllaçà un grup per darrere amb dos companys de Delgado, sent aquests i el líder els que treballaren per tal de reduir la diferència, quedant al final en una vintena de segons. Per davant s’imposava Massimo Donati, sense que els seus rivals d’escapada li fiquessin gaires dificultats. Novament decebut es trobava Àngel Edo, que havia patit com mai per aguantar el ritme amb els favorits a Montserrat, però que veia com se li escapaven els cavalls.

Altre cop la contrarellotge final, a Sant Feliu de Guíxols, havia de decidir el vencedor. El duel Chiappucci-Delgado, amb només dos segons de separació, centrava tota l’atenció. Especialment entre els aficionats espanyols, que somiaven amb una victòria com a gran comiat del segovià. Però la il·lusió era més gran que les forces… i Delgado va signar una de les seves pitjors contrarellotges, cedint -en 15,6 quilòmetres- 42” amb Aitor Garmendia, company al Banesto que s’enduia l’etapa: “Amb molt de gust li hauria regalat el meu temps a Perico”. Chiappucci perdia tan sols 14” amb el guipuscoà, mentre que Escartín -la gran incògnita- feia una bon paper amb 25” perduts que el permetien pujar al segon calaix del podi. L’italià va declarar que la clau estava en la sortida: “començar al màxim per tal d’agafar confiança i minar la moral dels meus rivals”.

Claudio Chiappucci guanyava una Volta que havia trobat a faltar a Indurain: “amb ell, hauríem canviat la manera de córrer”. L’italià veia positiu haver abandonat el Tour per tal d’arribar més fresc a la part final de la temporada. Tractà la victòria a la Volta com “una més”, de cara a preparar Lombardia (on finalitzà segon). Pedro Delgado s’acomiadava de la Volta després de dotze participacions consecutives… i sense cap victòria, ni tan sols d’etapa! Quantes oportunitats se li van escapar… El segovià reconegué que l’emoció el va envair al podi mentre escoltava les mostres d’afecte del públic: “Què bonic és tot això, ja no ho podré tornar a viure”. Delgado posaria punt i final a la seva carrera amb un cinquè lloc a l’Escalada a Montjuïc.

Volta a Catalunya 1994: Pujada a Boí-Taüll