Tothom estava d’acord en què Miguel Indurain era el gran favorit per guanyar la setanta-tresena edició de la Volta a Catalunya. El navarrès -que tenia set de victòria després de ser plata al Mundial d’Oslo, on es coronava un joveníssim Lance Armstrong (21)- arribava amb una trajectòria gairebé idèntica a la de l’any anterior, guanyant també el doblet Giro i Tour. La participació seguia sent excepcional i Indurain no ho tindria fàcil competint contra els mateixos rivals que va tenir al juliol. Set homes del Top-10 final del Tour hi eren presents, a part del de Villava, també Tony Rominger -vencedor de La Vuelta-, Álvaro Mejía, Claudio Chiappucci, Johan Bruyneel, Andrew Hampsten i Pedro Delgado. Entre d’altres destacats hi havia també Maurizio Fondriest, Laurent Jalabert, Alex Zülle, Erik Breukink, Robert Millar, Charly Mottet i un veteraníssim Sean Kelly, dos cops vencedor de la Volta.
Classificació general
- Álvaro MEJÍA (COL) 23h48m26s
- Maurizio FONDRIEST (ITA) +4s
- Antonio MARTÍN (ESP) +35s
- Miguel INDURAIN (ESP) +40s; 5. Claudio CHIAPPUCCI (ITA) +43s; 6. Alex ZÜLLE (SUI) +50s; 7. Oliverio RINCÓN (COL) +1m49s; 8. Jesús MONTOYA (ESP) +1m59s; 9. Mikel ZARRABEITIA (ESP) +3m29s; 10. Harald MAIER (GER) +3m43s; (…) i 85. Asier GUENETXEA (ESP) +1h1m6s
El recorregut també era un punt més a favor de les opcions d’Indurain, que semblava fet a la seva mida: un pròleg i dues jornades clau els últims dies, amb una etapa de muntanya i una contrarellotge final. La Volta venia amb dues novetats: un final inèdit a la Plaça Catalunya de Barcelona i el retorn de les bonificacions, però aquesta última acabà sent avortada. El motiu era que es volien repartir en esprints intermedis (dos per etapa a raó de 3, 2 i 1”), però el reglament no permetia bonificacions intermèdies si no se’n repartien també en meta. Així, la Volta seguiria sense repartir aquests segons “imaginaris”, absents des de l’edició de 1973.
Sant Feliu de Guíxols tancà la Volta de 1992 i obrí la de 1993 amb una contrarellotge individual, de 6,8 quilòmetres. Maurizio Fondriest va batre a Miguel Indurain per tan sols dos segons, repetint-se la història de la contrarellotge inaugural de l’últim Giro d’Itàlia a l’illa d’Elba. Tots dos van ser bastant superiors a la resta, doncs el següent a la classificació era Laurent Jalabert ja amb 12” perduts. L’italià estava concloent una de les seves millors campanyes com a ciclista professional havent guanyat, entre d’altres, la Tirreno-Adriatico, Milà-Sanremo i Fletxa Valona. A més, era una cursa que li portava bons records ja que, al 87, va aconseguir a Lleida la seva primera victòria com a professional.
La segona etapa arribava a L’Hospitalet de Llobregat, el pas previ per l’alt de Vallvidrera descartà alguns esprínters més purs com Jean-Paul van Poppel o Mathieu Hermans. Això ho aprofità un Marcel Wüst que s’havia mostrat molt actiu a l’inici de l’etapa encapçalant els passos dels primers ports puntuables. L’alemany superà al seu compatriota Jan Schur, després que el grup neutralitzés, a sis quilòmetres del final, una escapada de Laurent Dufaux, que havia pres mig minut en obrir forat al descens de Vallvidrera. El Banesto va haver de prendre responsabilitats per evitar ensurts, doncs el suís era un home a tenir en compte, vencedor aquell any del Dauphiné. Acompanyava la Volta aquell dia el millor de tots els temps, Eddy Merckx. El belga viatjava dins del cotxe del Motorola presenciant el debut a professionals del seu fill, Axel.
Els velocistes tornaven a imposar la seva llei en una tercera etapa marcada, en el seu inici, per una neutralització forçada de vint minuts a causa d’un accident entre un cotxe i un tren dels FGC en un pas a nivell de Sant Boi, per on havia de passar la cursa. La jornada en sí no tingué gaire més emoció que una escapada a la part final -just quan començava la senyal en directe de la TV- que comptava amb Arsenio González, Gianluca Bartolami i Joan Llaneras, que prengueren poc més d’un minut. A Salou fou Jean-Paul van Poppel qui imposà la seva punta de velocitat.
A la quarta etapa s’esperava un altre esprint, però més emotiu per l’inèdit escenari. La Volta arribava al centre de Barcelona sis anys després del final a Via Laietana, però aquest cop la meta s’ubicava a Plaça Catalunya. Els organitzadors calcularen 125.000 persones al voltant del circuit de 7,6 quilòmetres, que enllaçava la cèntrica plaça amb el Passeig de Lluis Companys, via les Rambles i el Passeig de Colom. Indurain era, sens dubte, el gran atractiu del públic. L’emoció era palpable en el rostre del president de la UE Sants, Albert Maria Galán: “era un repte que m’havia marcat des del moment en què vaig assumir el càrrec: retre un merescut homenatge a Barcelona”. Tampoc hi faltaven paraules del president del COI, Joan Antoni Samaranch: “Barcelona ha viscut la gran festa del ciclisme i de l’esport en general”. Al circuit la cursa es va moure una mica amb intents d’atac de Chozas, Tafi i Anguita, però al final l’ONCE preparà a la perfecció l’esprint perquè s’imposés Laurent Jalabert, vencedor l’any anterior a l’etapa amb final al barri de Sants.
S’esperava que les coses canviessin a la cinquena etapa, amb un recorregut de mitja muntanya amb inici i final a Granollers. Però el cert és que els corredors s’ho prengueren amb certa calma, amb el cap pensant més en la jornada de l’endemà. Tant és així que el port de Santa Fe del Montseny fou coronat en primera posició per l’esprínter Marcel Wüst. Repetia victòria d’etapa Laurent Jalabert, en un esprint més fàcil per l’abandonament d’especialistes com Van Poppel, Hermans o Marie, que poc més tenien a fer a la Volta. El gran derrotat del dia, però, fou Tony Rominger, que cedia quatre minuts després de tallar-se a la part final, quan el grup ja anava encès. El suís portava tot el dia rodant a cua del grup i reconeixia que estava en un baix moment de forma. No havia pogut disputar el Mundial d’Oslo dies abans per malaltia.
L’etapa reina, entre Torà i el Pla de Beret, posà a Miguel Indurain en més dificultats de les esperades. L’emoció arribà en afrontar-se la Bonaigua amb el grup compacte incloent-hi tots els favorits, a excepció del ja descartat Rominger. Els primers intents van venir a càrrec de Mauri, Chozas, Jiménez… que el propi Fondriest -líder des del primer dia- acabà neutralitzant. L’italià, però, insistí donant continuïtat al seu alt ritme en adonar-se’n que Indurain no estava còmode. I així el navarrès va acabar perdent contacte amb el grup principal. La cursa perdia una mica el seu control i a la Bonaigua passava Antonio Martín en primera posició amb 16” sobre Mejía i Rincón -que acabarien enllaçant en el descens-, amb 33” sobre un grupet amb Fondriest i Chiappucci i amb 58” sobre el grup d’Indurain. El navarrès, però, tornaria a contactar amb el duet italià abans de pujar cap a Beret. Tot i això, a l’ascensió final, Indurain tornava a cedir, però mai sense llençar la tovallola. Per davant, Mejía era l’únic que tirava en una aposta clara del colombià per la general. Ho deixava fàcil per als dos homes de l’Amaya Seguros -equip que abaixava la persiana a final de temporada- signant un doblet al Pla de Beret: victòria per a Antonio Martín seguit de Oliverio Rincón i Álvaro Mejía. El colombià prenia el liderat empatat a temps amb un madrileny que, amb 23 anys, estava cridat a ser el relleu d’Indurain i Delgado. Un somni, però, que un camió va troncar al febrer de 1994 -fitxat pel Banesto- deixant-se la vida mentre s’entrenava al voltant de Torrelaguna.
Fondriest i Chiappucci s’havien deixat 30” a Beret i Indurain havia salvat el dia entrant a 49”. Això col·locava al navarrès encara en els pronòstics per guanyar la Volta. Doncs, tenint en compte els temps del pròleg, se situava a 32” del blanc-i-verd i a 21” de Fondriest, el gran rival a batre. Però no s’havia de subestimar pas a Mejía, que aconseguí resistir l’envestida de l’italià, salvant el liderat per només quatre segons. Maurizio Fondriest guanyava la contrarellotge entre Lès i Vielha -de 18,9 quilòmetres-, però només aconseguia retallar set segons a Mejía. Per altra banda, Indurain confirmava la seva línia descendent de final de temporada amb una quarta posició. També Antonio Martín, igualat a temps amb Mejía a l’inici de la jornada, deixava clar que havia de millorar en contrarellotge: es deixava 42”, però mantenia una plaça al podi.
Álvaro Mejía esdevenia el primer colombià en guanyar una Volta. Havia estat fitxat pel Motorola a meitat de temporada, començant a competir al maig al Tour de Romandia, per seguir agafant forma al Giro i arrodonir-ho al Tour, amb un gran quart lloc, perdent el podi a la contrarellotge. Mejía reconeixia que l’adaptació a l’equip nord-americà havia estat difícil, en especial per l’idioma, però que el companyerisme de Norman Alvis -que li va donar unes classes d’anglès- va ajudar-li a deixar de sentir-se aïllat. Havia saltat la sorpresa amb la no-victòria d’Indurain: “era una bona Volta per mi, però no he pogut fer més; quan no vas, no vas”, declarava amb un somriure. Fondriest se sentia dolgut en perdre per només quatre segons, tant ell com Chiappucci podrien haver ofert més si no hagués estat pel marcatge tan intens a Indurain.
Volta a Catalunya 1993 – Victòria d’Antonio Martín al Pla de Beret
tourdegila 