Volta Catalunya 1992: No n’hi ha dos sense tres per a Miguel Indurain

El 1992 fou un any clau per a la marca Barcelona amb la celebració dels Jocs Olímpics. Un mes després de la gran festa esportiva, la Volta a Catalunya disputava una setanta-dosena edició que va tenir el risc de no celebrar-se: el relleu a la presidència de la UE Sants -amb Albert Maria Galán com a nou màxim representant- va provocar la ruptura del contracte amb Unipublic. Tot i que es va poder mantenir el patrocini amb La Caixa, sí que es perdia, de forma automàtica, l’acord amb TVE. Afortunadament, negociacions d’última hora van resoldre’s amb la renovació per quatre anys més amb la cadena pública de l’Estat. I la ronda catalana presentà una de les seves millors participacions de la història aconseguint reunir el vencedor de Giro i Tour (Miguel Indurain), Vuelta (Tony Rominger) i l’or i la plata del campionat del món celebrat a Benidorm (Gianni Bugno i Laurent Jalabert). De primeres, el duel entre el mallot irisat -present per segon cop a la història a la Volta (Maertens, 1981)- i Indurain era el principal focus d’atenció.

Classificació general

  1. Miguel INDURAIN (ESP) 24h29m40s
  2. Tony ROMINGER (SUI) +19s
  3. Antonio MARTÍN (ESP) +1m18s
  4. Erik BREUKINK (NED) +1m27s; 5. Jean François BERNARD (FRA) +1m47s; 6. Federico ETXABE (ESP) +1m51s; 7. Mikel ZARRABEITIA (ESP) +2m22s; 8. Charly MOTTET (FRA) +2m52s; 9. Johan BRUYNEEL (BEL) +2m58s; 10. Pedro DELGADO (ESP) +3m20s; (…) i 94. Jans KOERTS (NED) +40m16s

Gianni Bugno era un dels principals atractius de la Volta de 1992 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

El nombre d’equips es veia reduït, tretze esquadres prenien la sortida, sent cinc menys que l’any anterior. Nombroses formacions estrangeres estaven amenaçades de tancar, tampoc se salvaven algunes espanyoles com el Seur o Puertas Mavisa. Amb intenció d’allargar més l’espectacle de la contrarellotge per equips inaugural, a Sant Carles de la Ràpita, els organitzadors van voler innovar dividint els equips en dos: és a dir, grups de 4 corredors seleccionats per cada director esportiu. Els més ràpids foren els homes de l’ONCE-“A” format per Zülle, Bruyneel, Mauri i Llaneras, esdevenint el suís el primer líder. Van treure 7” al segon classificat, el PDM-“B”, doncs la pluja d’última hora va afectar als equips que sortien als últims torns. El Clas-“A” (Rominger) i el Banesto-“A” (Indurain) cedien 10 i 11” respectivament.

La segona etapa, primera en línia, comptà amb una primera fuga solitària de Thomas Wegmuller, que arribà a tenir quatre minuts de marge, però que fou caçada per una nova escapada de 15 homes on hi havia noms importants com el de Bruyneel, Alcalá i Etxabe. Fou aleshores quan el Banesto posà els seus homes a treballar per evitar ensurts. Foren neutralitzats a una vintena de quilòmetres de Lleida, on s’imposava Laurent Jalabert -maillot verd de l’últim Tour- a l’esprint, després d’una gran feina dels membres de l’ONCE en la preparació de l’esprint, en especial de Llaneras i el propi líder, Zülle.

Laurent Jalabert s’imposa a l’esprint de Lleida – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Tot i que l’escapat de la tercera etapa fou un solitari Santiago Crespo, el gran protagonista acabà sent Jean François Bernard, que aconseguia escapar-se al descens de l’alt de Fonollosa -coronat a quinze quilòmetres de meta- i deixar de roda a Mikel Zarrabeitia, que no podia aguantar la potència de pedaleig del francès. Bernard aconseguia la victòria a Calaf i un forat de 13” que li permetien arrabassar el liderat a Zülle per tan sols dos segons.

Al Banesto no li preocupava tenir tres líders, podien jugar les cartes de Bernard, Indurain i Delgado. Ja ho havien fet en altres ocasions durant la temporada, permetent a Bernard guanyar la París-Niça i el Critèrium Internacional. La contrarellotge de la quarta etapa havia de redissenyar la general. La sorpresa va ser que Indurain fou batut -per cinc segons- per Alex Zülle, que recuperava el mallot de líder. Bernard es defenia bé cedint només 16” amb el suís i mantenint-se en un segon lloc a la general, dos segons per davant del navarrès. Altres rivals com Breukink o Rominger perdien mig minut.

Melcior Mauri – Foto: Mundo Deportivo

La cinquena etapa es dividia en dos sectors. El ritme dels dos parcials fou lent, molt per sota de la mitjana prevista, mostrant així la poca estima que tenien els corredors cap a aquestes etapes dobles. Pel matí, Laurent Jalabert obtenia la seva segona victòria imposant-se en un nou esprint en el final de Sants. El francès lloava novament a l’osonenc Mauri: “poc abans del final estava mal col·locat, però m’ha portat al davant i he sumat un nou triomf”. A la tarda, les coses canviaren, Vicente Aparicio i Maurizio Frondriest atacaren en els tobogans finals camí de Platja d’Aro, sent l’italià qui aconseguia la victòria d’etapa, amb un escàs forat -de dos segons- sobre el gran grup. L’italià, campió del món al 1988, deia recordar el mateix final de l’any anterior i sabia que a l’esprint massiu tindria molt poques opcions.

Arribava l’etapa reina amb l’encadenat final de Capsacosta i la pujada a Vallter 2000. Fou un mal dia pels homes de Manolo Saiz (ONCE), que van haver de treballar des del primer moment per neutralitzar un tall gran on s’havia ficat Indurain. Després, van haver de mantenir el control sobre una escapada de Prudencio Indurain, Àngel Edo i Álvaro González, que arribaren a prendre gairebé nou minuts de marge. Tots tres, però, acabaren sent caçats al peu de Vallter. Just abans, a les primeres rampes de Capsacosta, Banesto havia pres les regnes del grup, eliminant la fila groga que predominava al davant. Fou ja a la pujada final quan, a iniciativa pròpia d’Indurain, el ritme augmentà en escreix. Anaven cedint corredors com Bugno, Delgado, Bernard… però també Zülle, que estava totalment esgotat i que acabaria perdent més de quatre minuts: “quan les cames no funcionen és impossible fer més”. Els més resistents foren Miguel Indurain, Antonio Martín i Tony Rominger, aquest últim llençà una accelerada a la part final a la que el navarrès, menys explosiu, no va poder respondre. El suís s’enduia l’etapa mentre que Indurain, entrant a cinc segons amb Martín, prenia el liderat de la general (Rominger segon, a 19”; Martín tercer, a 1’18”). Per Rominger la victòria de l’etapa reina era un consol després del quart lloc al Mundial de Benidorm, el suís havia comptat amb un gran assessor, el seu director al Clas, Juan Fernández, vencedor sis anys abans al mateix cim, quan s’estrenà per primer cop a la Volta.

Erik Breukink – Foto: Mundo Deportivo

L’última etapa fou un nou tràmit amb la cursa dirigint-se de nou a la Costa Brava. L’ONCE controlà en tot moment una escapada amb Joan Llaneras i Xavier Claramunt, no deixant-los mai més de dos minuts. A Platja d’Aro, Mauri i Zülle tornaren a preparar-li el terreny a Laurent Jalabert, que aconseguia el hat-trick de victòries.

Miguel Indurain guanyava la seva tercera Volta a Catalunya, la segona consecutiva, esdevenint el segon corredor amb més victòries globals a la ronda catalana (Mariano Cañardo, 7): “Guanyar la Volta és el millor colofó per a una excel·lent temporada. Per mi significa una gran alegria triomfar en una cursa tan important i davant estrelles com Rominger, en un estat de forma similar al meu”. El navarrès guanyava aquell any el rànquing FICP (UCI), en una temporada on havia aconseguit el doblet Giro-Tour i la Volta com a cirereta final. La victòria a la Volta servia també al Banesto per arrabassar, per pocs punts, el primer lloc de la classificació per equips al Panasonic.

Tot i el gran espectacle i les estrelles presents, aquell any es notà una disminució en quant a afluència de públic i en audiències televisives, així com de cobertura mediàtica. La gran explicació era que Catalunya havia estat saturada d’esdeveniments esportius aquell any, en especial per la celebració dels Jocs. Els organitzadors començaven a presenciar un nou repte, l’UCI presentava la reforma anunciada pel 1995, on la Volta canviaria de dates, deixaria el seu mes tradicional de setembre per passar al juny, com a prèvia del Tour de França, però coincidint amb la Volta a Suïssa. Mentre que el forat que deixava la ronda catalana al calendari el cobriria la Vuelta a España, disputada originalment als mesos d’abril i maig.

Miguel Indurain, vencedor de la Volta de 1992 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: