Volta Catalunya 1991: La Volta, la cirereta del pastís de Miguel Indurain en l’any del seu primer Tour

Miguel Indurain esdevenia la principal atracció de la setanta-unena edició de la Volta a Catalunya. El navarrès feia poc més d’un mes que s’havia coronat a París en la seva primera victòria a la general del Tour de França. Al seu costat, Pedro Delgado seria una altra carta a tenir en compte a les files del Banesto d’Echávarri: “la cursa s’adapta a les possibilitats de tots dos”. Aquell any, però, amb un petit canvi en el recorregut: la contrarellotge es disputava el dia abans de l’etapa de muntanya, amb final al Mont Caro. Melcior Mauri -guanyador de La Vuelta d’aquell any- seria la carta catalana, però amb seriosos dubtes degut a un accident domèstic, on l’osonenc va patir cremades a bona part del cos. El vigent campió, Laudelino Cubino, i els veterans Marino Lejarreta i Álvaro Pino -en la seva última temporada com a professional- volien també entrar a la disputa. La representació internacional vindria encapçalada per colombians com Lucho Herrera i Álvaro Mejía, a més de Charly Mottet, Andrew Hampsten o Piotr Ugrumov.

Classificació general

  1. Miguel INDURAIN (ESP) 21h35m56s
  2. Pedro DELGADO (ESP) +1m0s
  3. Alex ZÜLLE (SUI) +1m28s
  4. Álvaro MEJÍA (COL) +1m32s; 5. Piotr UGRUMOV (LET) +1m36s; 6. Stephen HODGE (AUS) +1m42s; 7. Federico ETXABE (ESP) +1m52s; 8. Oliverio RINCÓN (COL) +2m20s; 9. Andrew HAMPSTEN (USA) +2m21s; 10. Javier MURGIALDAI (ESP) +2m25s; (…) i 134. Bart LEYSEN (BEL) +34m45s

A Manresa es donà el tret de sortida amb una contrarellotge per equips de 17 quilòmetres. L’ONCE no fallà en els pronòstics esdevenint l’equip més ràpid, tot i que tan sols un segon millor que el Panasonic. El Banesto marcà un temps discret, deixant-se 22”. Per ordre de Manolo Saiz, havia de ser Marino Lejarreta qui travessés primer la línia de meta per ser el primer líder. El motiu era simple: sumar punts a la classificació de la FICP. Melcior Mauri, segon, no qüestionava les ordres d’equip, però sí que lamentava no poder liderar la volta de casa.

Amb el liderat, el conjunt groc sabia que havia de prendre responsabilitats. A la segona etapa ja van haver de treballar per neutralitzar una escapada solitària d’Antonio Martínez, que arribà a prendre dotze minuts de renda i que fou caçat a una trentena de quilòmetres de meta. Un tram final no del tot fàcil per la pluja, que va provocar que el grup es dividís. Tot i resoldre’s a l’esprint, va haver-hi intents de Delgado i Fondriest, però que no van anar gaire lluny. Un dels que havia cedit era Abdoujaparov, permetent que Mathieu Hermans aconseguís, per quart any consecutiu, una nova victòria a la Volta.

Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Maurizio Fondriest fou el protagonista absolut de la tercera etapa, després de triomfar en els dos sectors en què es dividia. Pel matí, el ritme s’accelerà només a la part final, amb un duel italià a l’esprint de Gran de Gràcia on Fondriest superava a Pagnin. A la tarda, l’inici fou més mogut, amb una escapada inicial d’Indurain i Llaneras originada en el descens del Forat del Vent i que arribà a tenir 40” de marge, fins que es deixaren agafar a Sant Cugat del Vallès. Com a curiositat, el recorregut inicial era l’escollit, originalment, per la prova dels Jocs Olímpics de l’any següent, però que finalment no fou aprovat, quedant substituït pel de Sant Sadurní d’Anoia. El final de Rubí era en pujada, repetint victòria el campió del món del ’88. La polèmica arribà després, en un principi s’atorgà el mateix temps a tots el corredors, però més tard els àrbitres constataren que hi havia un forat d’un segon entre l’italià i Gutiérrez i un altre amb la resta del grup. Era important, doncs Fondriest passava a liderar la general, tot i que Lejarreta ja havia pujat al podi a rebre el blanc-i-verd…

Es trigà molt de temps a resoldre la situació perquè, tot i ser obligatori per les curses de caire internacional disposar d’una màquina de foto-finish, poques curses la tenien (només Tour i Giro). La Volta feia servir una “pel·lícula d’arribada” i havien de comptar manualment el temps. Anys abans havien disposat d’un aparell de foto-finish, el de la Federació Espanyola, però aquest s’havia trencat feia dos anys a una Ruta del Sol. Des d’aleshores ningú l’havia reemplaçada, i és que una màquina d’aquestes costava 5 milions de pessetes i era lògic que cap organitzador tingués una en propietat.

La quarta etapa, entre Rubí i Mollerusa, fou el quart final en esprint consecutiu. La victòria fou per Alfonso Gutiérrez, el millor velocista espanyol del moment, que fou intel·ligent agafant la roda de Fondriest amb el seu Panasonic llençant-lo a l’arribada. La general quedava intacta, els favorits tenien ganes ja d’arribar al moment de jugar-se la Volta.

A la cinquena etapa, una contrarellotge individual de 25 quilòmetres a Tarragona, Miguel Indurain esvaí tots els dubtes sobre el seu estat de forma després de les celebracions i disputa de critèriums post-Tour. El navarrès assestà un cop mestre a la general, guanyant la contrarellotge amb 28” sobre Nassilichenkov, soviètic així com Manouylov (+43”) i Poulnikov (+54”), que completaven els següents llocs. Però, el més important, fou el marge aconseguit sobre els escaladors, als qui treia a tots més d’un minut, obtenint una còmoda renda de cara al final. “Només la seva excepcional classe fa comprensible que encara ara, al final d’una temporada molt dura, mantingui aquesta potència a les seves cames. Encara no hem sabut valorar el que tenim entre mans”, eren els elogis cap al navarrès per part del patró del Banesto, José Miguel Echávarri.

Miguel Indurain va demostrar la seva superioritat contra el rellotge – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Ja tothom donava per sentenciada la Volta en favor del vencedor del Tour. La sisena era la considerada etapa reina, per la seva pujada al Mont Caro. El Banesto va saber controlar l’escapada inicial d’Asensio Navarro i Bart Leysen neutralitzant-la a Tortosa. A partir d’allà, Delgado fou l’encarregat de protegir un Indurain que semblava no passar per cap dificultat a la pujada. El segovià hagué de neutralitzar un primer intent de Mejía. Després d’una pausa, es produí un atac de Lucho Herrera al que Pedro Delgado esperà uns minuts per saltar a la seva caça, quan s’assegurà que Indurain no tindria problemes per arribar bé a meta. Delgado caçà el colombià a quatre quilòmetres del final i, inclús, el deixà de roda, però el segovià va gastar més del que tocava i “El Jardinerito” l’arrabassà dins de l’últim quilòmetre, repetint una victòria colombiana al Mont Caro, després de la de Chizabas al 1985. Delgado era segon cedint 12” mentre que, per darrere, Indurain entrava amb menys de mig minut perdut junt amb Ugrumov, Hampsten i Mejía. La cara negativa dels espanyols la oferien Mauri, Lejarreta i Pino, que es deixaven entre sis i vuit minuts.

Lucho Herrera va donar continuitat a l’hegemonia colombiana al Mont Caro – Foto: Arxiu Volta a Catalunya
Miguel Indurain al costat d’Álvaro Mejía – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

L’última etapa fou de tràmit, s’originà una escapada amb Arribas, Martínez i Lorenzana que prengué un màxim de dos minuts i que fou caçada a vint quilòmetres de l’arribada per l’empenta, primer de Banesto, i després del Carrera, que aconseguia preparar una arribada perfecta a Djamolidine Abdoujaparov, que s’imposava a Tortosa, acabant de donar un colofó de qualitat a la Volta’91. El corredor uzbek tornava a alçar als braços un cop recuperat de l’esgarrifosa caiguda que havia patit als Camps Elisis de París, en una temporada on s’havia fet amb el mallot verd del Tour i dues victòries d’etapa, a més de la victòria a la Gent-Wevelgem de principi de campanya.

La Volta al pas per Amposta – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Miguel Indurain guanyava la seva segona Volta posant punt i final a una gran temporada, amb la victòria al Tour, el segon lloc a La Vuelta i el bronze al Mundial. El 1991 havia significat la consagració del navarrès com a ciclista de talla mundial i, amb 27 anys, declarava que encara tenia marge per progressar (i tant que ho faria!). Banesto sortia de la Volta amb un doblet, Delgado finalitzava segon a la general, un tercer podi consecutiu del segovià d’una cursa que mai guanyaria. Sensacions contraposades a l’ONCE de Manolo Saiz, el fracàs de Lejarreta i Mauri es veia compensat pel prometedor paper d’Alex Zülle, que completava el podi d’una Volta que significava el seu debut en el camp professional.

Miguel Indurain rep el trofeu de vencedor de mans del President de la Generalitat, Jordi Pujol – Foto: Arxiu Volta a Catalunya
Miguel Indurain, vencedor de la Volta de 1991 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: