Fins aleshores, la Volta a Catalunya mai havia comptat amb una participació tan nombrosa: 151 corredors, de dinou equips, van prendre part de la setantena edició. A més de quantitat, també hi havia qualitat. Entre els espanyols sonaven els noms de Pedro Delgado i Miguel Indurain -en el primer any de Banesto-, Marino Lejarreta i Laudelino Cubino, que haurien de fer front a corredors estrangers de la talla de Sean Kelly, Laurent Fignon, Erik Breukink, Moreno Argentin i Marco Giovannetti, aquest últim vencedor de La Vuelta i podi al Giro en aquell mateix any. L’estructura del recorregut era molt similar a la de l’any anterior amb el final en alt al Port del Comte i la contrarellotge del darrer dia.
Classificació general
- Laudelino CUBINO (ESP) 26h8m31s
- Marino LEJARRETA (ESP) +4s
- Pedro DELGADO (ESP) +26s
- Iñaki GASTÓN (ESP) +37s; 5. Federico ETXABE (ESP) +1m36s; 6. Enrique AJA (ESP) +2m18s; 7. Óscar de Jesús VARGAS (COL) +2m30s; 8. Jesús MONTOYA (ESP) +3m7s; 9. Sean KELLY (IRL) +3m32s; 10. Edgar CORREDOR (COL) +5m0s; (…) i 137. John TALEN (NED) +1h14m15s
La plaça Sant Jaume de Barcelona fou l’escenari de la sortida de la primera etapa, després d’un matí molt plujós que va deixar les carreteres poc practicables. Tot i això, l’etapa transcorregué sense fets rellevants, amb una escapada en solitari de Dante Rezze -francès d’origen italià-, que marxava un cop coronat l’alt de Sant Feliu de Codines, per ser caçat en la penúltima de les quatre voltes que es donaven a Montjuïc, escenari final on el britànic Malcolm Elliott s’imposà a l’esprint.
A l’endemà es repetí una nova arribada a l’esprint amb victòria per a Mathieu Hermans, que seguia sense fallar a la Volta per tercer any consecutiu. El blanc-i-verd canviava de propietari i passava a les esquenes d’Alfonso Gutiérrez, beneficiat per la suma de llocs. La notícia del dia fou, però, la caiguda de Miguel Indurain dins del circuit de Salou, quan restaven vuit quilòmetres per a la conclusió. El navarrès aconseguí acabar l’etapa amb quatre minuts perduts, acompanyat de tots els membres del Banesto a excepció de Delgado i Gorospe. Els exàmens mèdics revelaven una fractura de clavícula, obligant-lo a abandonar: “En aquest circuit tenim un malastruc, fa dos anys perdíem totes les opcions amb Delgado i avui el malparat ha estat Indurain”, declarava Echávarri (DS Banesto).
Originalment dividida en dos sectors, la tercera etapa va ser reduïda a un de sol. La contrarellotge per equips prevista entre Salou i Tarragona -de 12,5 quilòmetres- es va haver de suspendre degut a un atemptat contra una refineria de Repsol just a la zona on passava la cursa (en un principi s’apuntà a l’ETA com a culpables, però fou el GRAPO). L’artefacte explotà a vint-i-cinc minuts d’iniciar-se la prova: “les flames eren altíssimes, arribaven al cel” comentava Laurent Fignon als organitzadors. Ningú protestà l’anul·lació del sector, tot i que equips com PDM, ONCE i Panasonic en sortien perjudicats. A la tarda, la cursa es va reprendre amb normalitat, i el britànic Malcolm Elliott va repetir victòria a l’esprint, aquest cop a la Rambla d’Aragó de Lleida.
La quarta era l’etapa reina, amb uns seixanta quilòmetres finals de traca que contemplaven la Collada de Clarà, el Coll de Jou i el final en alt a Port del Comte. La jornada s’inicià amb una escapada de Neil Stephens, de l’Artiach, que arribà a prendre 4’30” de màxima renda. L’australià seria caçat, però, al coll de Jou, quan la maquinària dels favorits s’engegà. En aquest penúltim port ja cedien corredors com Fignon o el líder, Gutiérrez. Des d’aquí s’originà una nova fuga amb Augusto Triana, Mariano Sánchez i Jesús Montoya, aquest últim -del BH- arribà al peu del Port del Comte amb gairebé un minut de marge. Mentre que per darrere, a quatre quilòmetres de meta, atacà Cubino des del selecte grup de favorits. Ningú aguantà la seva roda i el salmantí aconseguí enllaçar amb el seu company al capdavant, tots dos feren camí fins a meta, permetent-se el luxe de cedir la victòria a Montoya amb Cubino prenent el liderat, signant una jornada rodona per al BH de Mínguez. A 26” entrava un grup de quatre amb Delgado, Gastón, Lejarreta i Aja. El Port del Comte passava factura a les figures estrangeres: Kelly i Breukink perdien 1’03”; Claveyrolat, 2’30”; Rooks, 4’37”; Fignon, 15’12”.
Però no tot seria un camí de roses per Cubino -qui a l’endemà no va poder lluir el blanc-i-verd per falta d’un mallot de la seva talla-. Direcció Manlleu, la general patí una nova neteja. El grup mai deixà gaire marge a una fuga inicial formada per Mariano Sánchez, Claveyrolat, Castillo i Morales, quedant el grup neutralitzat a Bracons, que es coronava a vint quilòmetres de l’arribada i que provocà una nova escabetxada. Marino Lejarreta fou l’encarregat de marcar un ritme asfixiant, per ser després Delgado qui provés l’atac a un quilòmetre del cim. Coronaren per davant sis corredors: Cubino, Delgado, Lejarreta, Gastón, Vargas i Leblanc, però aquests dos últims acabaren perdent contacte en el perillós descens. El pòquer d’espanyols es jugà la victòria a l’esprint, d’on sortí victoriós Iñaki Gastón, vencedor de la Setmana Catalana aquella temporada. Aquests mateixos quatre eren ja els que es jugarien la Volta, doncs les diferències a Manlleu amb la resta de corredors superaven el minut, quedant del tot descartats Kelly i Breukink, màxims aspirants a la contrarellotge.
La sisena etapa fou clarament de transició per als favorits, que tenien el cap ficat ja a la cronometrada de l’endemà. Això permeté que una escapada fructifiqués. Saltaren primer Marco Lietti i Alberto Leanizbarrutia, per unir-se’ls-hi Melcior Mauri després de més de vint quilòmetres de persecució, aconseguint enllaçar a Taradell després que l’italià patís una punxada. La màxima diferència dels tres fou de 8’30”, quedant reduïda a 1’24” en meta. Fou una arribada decidida a l’esprint entre els tres des d’on sortí victoriós Lietti davant la desesperació de Mauri, que volia guanyar a la seva terra: “Tots desconfiàvem de l’esprint, per això hi ha hagut atacs dels tres a la part final”.
Per a la conclusió, l’expectació se centrava en el primer sector de l’última etapa. La contrarellotge entre Palamós i Palafrugell, de 29 quilòmetres, havia de decidir el nom del vencedor de la Volta’90. I la incertesa era gran, doncs entre els quatre que se la jugaven -Cubino amb 26” sobre Lejarreta, Delgado i Gastón- no hi havia cap especialista, eren tots de perfil escalador. El líder començà molt bé amb un primer parcial (km 16) on marcava el millor temps dels quatre (1” millor que Lejarreta). Però al salmantí se li acabà fent llarga, salvant la victòria per només 4” sobre Lejarreta, que feia segon a l’etapa amb un temps 12” superior al d’Erik Breukink, que repetia la victòria de l’any anterior. L’entrada de Cubino en meta fou emocionant, acompanyada per un compte enrere del locutor de meta, Arcadi Alibés. “He sortit molt fort, però a la pujada de Begur se m’han anat les forces. La part final, amb el vent de cara, m’ha enfonsat, però afortunadament he aguantat”. El sector de la tarda fou de pur tràmit, es permeté una escapada de set corredors -reduïda a sis després que Iglesias es despengés a l’alt dels Àngels- des d’on sortí vencedor Per Pedersen a Girona.
Laudelino Cubino guanyava la Volta a Catalunya, la fita més important del seu palmarès. Per al de Béjar suposava una injecció de moral després d’una temporada marcada per problemes físics al genoll que el van deixar sense córrer La Vuelta. Va retornar amb victòries al campionat d’Espanya i a una etapa de la Volta a Galícia. Hi sumava ara la ronda catalana i, un parell de setmanes després, triomfaria a la Subida al Naranco. “Amb la contrarellotge per equips de ben segur que hauríem guanyat”, deia Manolo Saiz, director de l’ONCE. I és que Lejarreta s’havia quedat a només quatre segons de sumar la seva tercera Volta, amb 33 anys i havent tornat a córrer les tres grans voltes en un sol any. Pedro Delgado, tercer a 26”, completava un podi íntegrament espanyol per quart any consecutiu. Passaven els anys i al segovià se li seguien escapant les oportunitats de fer-se algun any amb la Volta.
tourdegila 