Volta Catalunya 1989: La revàlida de Marino Lejarreta nou anys després i la frustració de Perico

La Volta a Catalunya tornava a comptar amb set dies de competició en la seva seixanta-novena edició, després de la reducció de l’UCI imposada l’any anterior. Pedro Delgado era, novament, la principal atracció: “he vingut mentalitzat a guanyar”. Aquell any, el segovià s’havia proclamat campió de La Vuelta (amb 3 victòries d’etapa) i havia estat tercer a un Tour marcat, entre d’altres coses, pel desastre de Luxemburg. Al costat tindria rivals espanyols de la talla de Marino Lejarreta, Álvaro Pino, Laudelino Cubino i un Miguel Indurain que, corrent sota els mateixos colors, defenia títol. Els que hi faltaven eren els membres de l’ONCE degut a desavinences econòmiques amb els organitzadors. Això privava a l’afició d’homes com Pere Muñoz, Chozas o Ruiz Cabestany, en el primer any professional de l’esquadra dirigida per Manolo Saiz. El nivell dels estrangers també era considerable, amb Tony Rominger, Thierry Claveyrolat, Erik Breukink i els colombians Fabio Parra, Lucho Herrera i Álvaro Mejía com a candidats per la victòria final.

Classificació general

  1. Marino LEJARRETA (ESP) 28h34m5s
  2. Pedro DELGADO (ESP) +9s
  3. Álvaro PINO (ESP) +23s
  4. Laudelino CUBINO (ESP) +39s; 5. Tony ROMINGER (SUI) +1m6s; 6. Thierry CLAVEYROLAT (FRA) +1m27s; 7. Jokin MUJIKA (ESP) +1m30s; 8. Alberto CAMARGO (COL) +1m39s; 9. Raúl ALCALÁ (MEX) +1m40s; 10. Miguel INDURAIN (ESP) +1m52s; (…) i 94. John VOS (NED) +1h17m23s

Tampoc fallà a la cita una representació dels millors velocistes del moment, deixant-se veure ja en la primera etapa amb inici i final a L’Hospitalet de Llobregat. Fou Mathieu Hermans qui superà al seu compatriota, Jean Paul Van Poppel, al que mai havia guanyat, sent així la seva “bèstia negra”. Calcava l’holandès -vencedor de tres etapes a La Vuelta i una al Tour- l’inici de l’any anterior: etapa i primer líder. Abans, però, la presència dels colls de la Vallensana i la Conreria en els primers quilòmetres d’etapa, va proposar batalla, fent que es formés un grup d’uns trenta corredors on hi havia homes com Indurain, Mottet, Alcalá o Rominger. Tot i això, el control del gran grup, en especial amb Kelme i BH, no va permetre que marxessin gaire lluny.

La segona etapa quedava dividida en dos sectors. Pel matí, Thierry Claveyrolat aprofitava el descens de la Mala Dona per obrir un forat. Gairebé sense buscar-ho, el francès es presentà a Coma-ruga guanyant el primer parcial en solitari, després que el gran grup no encertés en els càlculs per caçar-lo, entrant amb 19” perduts. El petit i combatiu escalador francès era líder virtual, però la contrarellotge per equips de la tarda acabaria donant el blanc-i-verd a Gert Jan Theunisse, després que el PDM s’imposés a la contrarellotge, per davant dels homes, també holandesos, del Panasonic. Va ser un sector durament criticat per la seva perillositat: “la contrarellotge de la por”. En un recorregut molt tècnic i inadequat per una prova d’aquest tipus, es van produir moltes caigudes, entre elles les del conjunt Postobon en bloc, de membres del Paternina, PDM o un ensurt per Pino. “Aquest circuit és un crim” o “Hem corregut a no caure” eren les declaracions de Carrasco (DS Kelme) i Echávarri (DS Reynolds).

A la contrarellotge per equips, com l’any anterior, no es tenien en compte els temps reals sinó que es repartien bonificacions (1’42”, 1’36”, 1’30”, … , 12”) segons la posició dels setze equips.

A la tercera etapa es tornà a reviure un duel entre els millors velocistes, aquest cop la victòria recaigué en Jean Paul Van Poppel -vencedor de dues etapes al Giro d’aquell any i mallot verd del Tour del ’87- superant a Domínguez a la meta de Tàrrega, doncs el seu màxim rival, Mathieu Hermans, no havia pres la sortida. Amb cinc homes del PDM encapçalant la classificació amb el mateix temps, es produí un canvi de líder, doncs es decidia en base a la suma de posicions. Steven Rooks, setè a Tàrrega, passava a vestir el blanc-i-verd.

Victòria de Jean Paul Van Poppel a Tàrrega – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

L’hegemonia holandesa conclouria a l’endemà a Manresa. Marino Alonso aprofitava una escapada originada a l’equador de l’etapa amb Rodríguez, Sarrapio, Talen i el propi Alonso, que deixà els seus companys al peu de Montserrat, quan disposaven de prop de tres minuts sobre el gran grup. El zamorà del Teka entrà en meta en solitari amb més d’un minut sobre el pilot, permetent-li, per només cinc segons, prendre el liderat als homes del PDM. Montserrat proposà batalla entre els favorits, amb tirades d’Indurain a la pujada i baixada, però s’acabà arribant amb els principals favorits junts.

La cinquena era l’etapa reina, entre Manresa i l’inèdit final al Port del Comte, amb el pas anterior pels alts de Casserres, Navès i el Coll de Jou, encadenat amb la pujada final. Els holandesos desaparegueren del mapa amb els abandonaments de Rooks i Theunisse, així com Mottet, afectat per la caiguda a la contrarellotge per equips. Fou el BH, sota les ordres de Mínguez, qui prengué les regnes del gran grup, marcant un ritme alt primer amb Anselmo Fuerte, per donar-hi continuïtat Pino al Port del Comte, treballant, doncs, per Cubino. Però aquest últim no va saber rematar, i en el selecte grup de favorits va ser Thierry Claveyrolat qui s’endugué la victòria. A dos segons entrava Delgado i a cinc Lejarreta qui, tot i haver passat per un moment de crisis, prenia el liderat amb només tres segons sobre el segovià. Entraven amb alguns segons de més, Pino, Mujika i Cubino, en aquest ordre. Rominger, Indurain i Breukink, rivals que haurien amenaçat a la contrarellotge, perdien 46”, 1’28” i 5’48” respectivament.

Marino Lejarreta – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La sisena etapa tornava a dividir-se en dos sectors. En el matinal, tot i la presència dels alts de Cardona, Estenalles i Forat del Vent, s’arribà a l’esprint amb victòria de Manuel Jorge Domínguez a la Via Júlia de Nou Barris, després d’un gran control del BH al descens final. Tothom estava pendent de la contrarellotge de la tarda, que va esdevenir caòtica en quant a organització: se sortí tard -l’encarregat del podi de sortida va entendre 3:40 en comptes de 13:40 com l’hora de sortida-; els tretze primers corredors van disputar sis quilòmetres menys dels 26 que tocaven per culpa d’una tanca mal col·locada, cosa que els àrbitres van arreglar sumant onze minuts al temps dels corredors -havien fet uns 30 minuts contra els 37 del millor registre, el d’Erik Breukink. Unipublic i la UE Sants es culparen l’una a l’altra… deteriorant-se la relació i amenaçant el patrocini de “La Caixa” que temien que el seu “reconegut prestigi quedés afectat per les errades organitzatives de la Volta’89”. Esportivament, el duel Lejarreta-Delgado se saldà amb sis segons favorables al biscaí, augmentant a nou segons el temps sobre el segovià. La contrarellotge no era pas plana, s’iniciava al velòdrom d’Horta, encarava la pujada al Forat del Vent i descendia fins a Cerdanyola.

La contrarellotge al pas pel Túnel de la Rovira – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La setena etapa, entre Cerdanyola i Platja d’Aro, era de tràmit. S’inicià amb una plantada dels corredors i es llegí un manifest per part de l’ANCP (Associació Nacional de Ciclistes Professionals) on se censurava l’organització. Els corredors afirmaven que s’havia menyspreat el seu esforç esportiu i amenaçaren amb dures mesures. No hi va haver cap sorpresa de cara a la lluita per la general, la victòria de l’última etapa fou per Nico Emonds després d’escapar al quilòmetre 75. Saltaren en la seva persecució José Manuel Oliveira i Antonio Martínez, però mai arribaren a caçar el belga, tot i tenir-lo a tir una bona estona. El duet perseguidor entrà a poc més d’un minut mentre que el gran grup se’n deixava nou.

A Perico se li seguia resistint la victòria a la Volta… – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Nou anys després, Marino Lejarreta tornava a imposar-se a la Volta a Catalunya. Reconeixia que la primera, aleshores amb 23 anys, fou més important, doncs fou la que significà la seva consagració. Ara, amb 32, li donava una injecció de moral de cara al final de temporada, encara amb curses com la Subida al Naranco, Volta a La Rioja, GP des Nations, Paris-Tours, Volta a Irlanda, les clàssiques italianes i l’Escalada a Montjuïc al calendari. I això tenint en compte que el biscaí havia corregut les tres grans voltes aquell any! “Prefereixo fer quilòmetres de competició a entrenar tot sol”. L’altra cara de la moneda era Pedro Delgado, l’estrella nacional havia perdut la que seria -potser- la seva gran oportunitat de tenir una Volta al seu palmarès.

Marino Lejarreta suma la segona victòria a la Volta nou anys després – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: