Pedro Delgado era la principal atracció de la seixanta-vuitena edició de la Volta a Catalunya. El segovià s’havia coronat a París dos mesos abans, esdevenint el tercer corredor espanyol en guanyar el Tour de França. Per fer front al Reynolds -que aterrava també amb Indurain, Gorospe i Arroyo- hi havia altres figures nacionals com el vencedor de l’anterior edició, Álvaro Pino, acompanyat de Laudelino Cubino al BH, així com Marino Lejarreta. A la plana internacional, Sean Kelly seguia sense faltar a la cita. Competia també un Greg Lemond en període de recuperació, després de l’accident de caça que havia patit l’any anterior. El nord-americà, vencedor del Tour al 1986 i Mundial al 1983, però, no entrava en els pronòstics.
Classificació general
- Miguel INDURAIN (ESP) 25h29m14s
- Laudelino CUBINO (ESP) +8s
- Marino LEJARRETA (ESP) +44s
- Álvaro PINO (ESP) +51s; 5. Peio RUIZ CABESTANY (ESP) +2m18s; 6. Eric VAN LANCKER (BEL) +2m48s; 7. Enrique AJA (ESP) +2m51s; 8. Robert MILLAR (GBR) +3m10s; 9. Luca ROTA (ITA) +3m18s; 10. Edgar CORREDOR (COL) +3m29s; (…) i 112. Vicente PRADO (ESP) +1h16m48s
Per primer cop en divuit anys, la Volta s’iniciava amb una etapa en línia, prescindint així del pròleg. Era una manera de veure que no hi havia dies a perdre després de la reducció imposada per la UCI, on la Volta passava a tenir sis dies de competició aquell any. La primera etapa va tenir inici i final a Salou, amb una sortida per les rodalies fins a passar el Coll de Lilla. Tot i que el perfil no presentava grans dificultats, hi va haver diferències importants. Homes com Delgado, Gorospe, Juan Fernández, Belda o Saronni van quedar afectats en un tall produït per una caiguda provocada per l’estretament a l’entrada del circuit final. El BH fou el més interessat en obrir forat davant -per l’etapa, deien, amb Domínguez, però també per les opcions de Pino i Cubino-. El grup de Delgado acabà deixant-se en meta 2’46” i gairebé totes les opcions de lluita per la general. La victòria fou per a Mathieu Hermans, després que el grup cacés a l’únic fugat del dia, Louis De Koning, a set quilòmetres de l’arribada. Per l’holandès era el vint-i-quatrè èxit d’una gran temporada, en especial a Espanya, on havia sumat victòries a la Volta a Llevant, Múrcia, Setmana Catalana, la Vuelta (6 etapes) i el recent Trofeu Masferrer, totes aquestes defenent els colors del Caja Rural.
A la segona etapa, la mala sort requeia sobre Sean Kelly, que perdia 1’13” a Sant Joan Despí per una avaria patida en el descens del Tibidabo. L’irlandès no va poder tornar mai a enllaçar amb un grup que el BH estirà en el puja i baixa final. La jornada transcorregué amb múltiples intents d’escapada, però sense que cap en fructifiqués. Una de les primeres notícies fou l’abandonament de Fabio Parra en els primers quilòmetres. El colombià -tercer i guanyador d’etapa al Tour- ja havia arribat amb molèsties degut a una caiguda patida a la Volta a Galícia. Alfonso Gutiérrez fou el vencedor de l’etapa, imposant-se a l’esprint d’un grup reduït a menys d’una quarantena de corredors. El càntabre prenia també el liderat, doncs Hermans havia estat un dels afectats pels talls al Tibidabo.
La tercera etapa quedava dividida en dos sectors. El primer fou una contrarellotge per equips, modalitat que no havia estat present a la Volta en els darrers setze anys. Eren 16,8 quilòmetres que sortien de L’Hospitalet i recorrien Sants, Plaça Espanya, Montjuïc i tornaven per finalitzar al Mercat de Sants, amb la intenció dels organitzadors d’oferir espectacle a la gent del barri. L’equip italià Del Tongo-Colnago -que havia guanyat aquell any la CRE del Giro- fou el més ràpid, amb 4” sobre el BH. L’organització, però, no prenia els temps reals sinó que repartia bonificacions segons la posició de l’equip (48”, 45”, 42”, … , 3”, 0”): “Està bé perquè així pot haver-hi un corredor amb opcions de disputar la general i que l’equip no li funcioni correctament”, era el que opinava Julián Andiano, DS del Fagor. El dia sortia rodó per a l’esquadra italiana, que a la tarda tornava a guanyar de la mà de Czeslaw Lang -l’actual director de la Volta a Polònia i el primer ciclista professional de l’Europa de l’Est-. El polonès havia aconseguit escapar junt amb Wilson i Van Lancker a menys de trenta quilòmetres del final, en el puja i baixa constant camí de Platja d’Aro. El grup es deixava només vuit segons i els Del Tongo-Colnago col·locaven de líder a Franco Ballerini, aleshores un jove de gran potencial, reivindicat en el darrer Mundial (Ronse), que acabà amb victòria “azzurra” de Fondriest.
La quarta etapa, entre Platja d’Aro i Manresa, comptà amb una escapada inicial de Frederic Guedon i Pablo Moreno, quedant aquest últim al capdavant en solitari després del pas per Sant Hilari Sacalm i arribant a disposar d’un màxim de quinze minuts de renda. Tot i això, Moreno acabaria sent caçat a quaranta quilòmetres de l’arribada per un grup amb Belda, Seguy i Antequera, que havien saltat abans al contraatac, però que serien neutralitzats poc després pel gran grup. El moviment decisiu es realitzà a vuit quilòmetres de Manresa quan, a un atac de Josep Recio, se li uniren Miguel Indurain i Miguel Ángel Iglesias, aquest últim s’enduia la victòria després d’haver-se aprofitat de la locomotora navarresa, que era el més interessat en obrir forat a la general. El de Valls aconseguia la seva primera (i única) victòria a la Volta, després de nombrosos intents. A dotze segons entrava el grup, mantenint Ballerini el blanc-i-verd, però presentant-se Indurain -a un sol segon- com la gran amenaça.
Una onada de calor acompanyà els corredors fins al final de Volta, afectant també a l’etapa reina, tot i l’arribada als Pirineus. La cinquena etapa encarava els alts de Berga, Túnel del Cadí, Cantó i finalitzava a Espot (Llac de Sant Maurici), repetint el final de 1979. La forta calor va fer que la jornada resultés ser a eliminació, sense grans atacs. D’inici s’escaparen Juan Carlos Castillo i Arsenio González, però els dos en companyia duraren ben poc després que González marxés en solitari a Berga. El burgalès arribà a disposar de gairebé 22 minuts de marge al pas per La Seu d’Urgell, sabent després dosificar les seves energies per acabar guanyant en solitari a Espot. En la batalla per la general, el pas pel Cantó fou aprofitat pel BH per imposar un fort ritme i eliminar alguns asos que passaven per moments complicats sota els 36 graus de temperatura, com eren Kelly, Laguía, Bernard, Lemond o Saronni, que abandonava. Al peu de l’ascensió final amb prou feines aguantaven 35 corredors, que anaven caient a mesura que passaven els quilòmetres. A 7 quilòmetres de l’arribada, amb el grup molt més seleccionat, el BH passà a l’atac amb Cubino, que entraria segon en meta -més de set minuts després que González ho hagués fet- obtenint 19” sobre el grup de Lejarreta, Pino i un Indurain que havia salvat molt bé la muntanya i passava a ser el favorit número u a la victòria final, tot i que Cubino esdevenia nou líder.
Es preveia molt complicat que Cubino salvés els 17” que tenia de renda sobre Indurain en els 29,7 quilòmetres de contrarellotge a Tremp. Però el de Béjar va vendre car el blanc-i-verd, doncs el va acabar perdent per només 8”! Cubino va signar la seva millor contrarellotge amb un segon lloc, a 25” de Miguel Indurain, vencedor de l’etapa. I és que la presència de l’Alt de l’Acadèmia va donar opcions a corredors amb perfil més d’escalador. A la tarda, l’etapa transcorregué amb múltiples escapades, en especial a la zona de Comiols, però sense cap amb homes importants. Ja en els carrers de Lleida, escapà Jacques Hanegraaf obtenint un forat suficient per presentar-se en meta en solitari.
Miguel Indurain guanyava la seva primera Volta amb 24 anys. Es podria dir que era la primera cursa de prestigi per al navarrès, que ja comptava amb victòries a Vuelta a Murcia, Vuelta a los Valles Mineros i al Tour de la CEE (o de l’Avenir): “és un ’88 que no m’ha donat les alegries que jo esperava, va ser a partir del Tour quan vaig començar a trobar-me a mi mateix”, i és que Indurain aquell any amb prou feines tenia dues victòries d’etapa, a la Volta a Cantàbria i a Galícia. Fou clau la renda del navarrès obtinguda a l’etapa de Manresa i el saber resistir a la muntanya, per després rematar a la contrarellotge: “Per culpa de la meva estatura i pes, sé que mai ho passaré bé. Però els meus progressos a la muntanya són evidents. He après a patir, que és quelcom indispensable per a desenvolupar-se bé a la muntanya”, la llegenda d’Indurain començava a escriure’s.
tourdegila 