Volta Catalunya 1987: L’exhibició d’Álvaro Pino a Beret que val per guanyar una Volta

El pressupost de la seixanta-setena edició de la Volta a Catalunya era el més alt de la història, 130 milions de pessetes. El president de la UE Sants, Joan Peirató, deia que s’entrava en un període de reflexió, sense grans innovacions, després d’una última gran edició que havia comptat amb el plat fort de l’Alguer. La participació era d’un nivell similar al de l’any passat, amb Sean Kelly, Laurent Fignon, Charly Mottet i els nacionals Álvaro Pino, Marino Lejarreta o Pedro Delgado, aquest últim la gran atracció nacional pel seu segon lloc en el darrer Tour de França, a 40 segons d’Stephen Roche. Entre els espanyols hi havia també Miguel Indurain, que amb 23 anys feia el seu debut a la ronda catalana després d’estar els últims tres anys disputant el Tour de l’Avenir.

Classificació general

  1. Álvaro PINO (ESP) 34h32m36s
  2. Ángel ARROYO (ESP) +2m43s
  3. Iñaki GASTÓN (ESP) +3m26s
  4. Edgar CORREDOR (COL) +3m43s; 5. Sean KELLY (IRL) +3m44s; 6. Laurent FIGNON (FRA) +3m58s; 7. Pedro DELGADO (ESP) +4m13s; 8. Josep RECIO (ESP) +4m39s; 9. Marino LEJARRETA (ESP) +4m58s; 10. Pedro MUÑOZ (ESP) +5m2s; (…) i 91. Camilo SANTOS (ESP) +1h18m56s

La Volta s’inicià amb una contrarellotge a Sant Sadurní d’Anoia en commemoració del centenari de la fil·loxera, la plaga que arrasà els cultius del Penedès. Sean Kelly marcà el registre més ràpid, esdevenint el primer líder. L’irlandès tenia ganes de refer-se després dels abandonaments a la Vuelta -quan era líder a falta de quatre etapes del final- i el Tour. Amb Gastón (+7”) i Joho (+10”) en segona i tercera posició, el KAS de Faustino Rupérez començava copant el Top-3.

La primera etapa en línia tornava a disputar el seu final a l’Ermita de Mig Camí de Tortosa disset anys després, en una jornada que transcorria pel litoral tarragoní. Repetí victòria Sean Kelly imposant-se per mitja roda a un Juan Fernández que acabà sent relegat a la tercera posició després de tancar clarament l’irlandès. Fondriest passava a ser segon del grupet que treia vuit segons al grup principal, encapçalat per Lejarreta.

La lluita entre Sean Kelly i Juan Fernández a l’Ermita de Mig Camí de Tortosa – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

El colombià Froylán Morales fou l’escapat de la segona etapa. Les diferències amb prou feines superaren els cinc minuts i en el tram final se li uní Ángel Ocaña, però la companyia va durar pocs quilòmetres després d’una caiguda patida pel granadí, sent el colombià atrapat poc després pel gran grup. En la preparació de l’esprint, Stefan Joho es col·locà a l’alçada de Kelly per tal de fer-li la feina, però l’irlandès estava generós: “No, avui seré jo qui treballarà per tu. Prepara’t que et llenço”. I el suís guanyava a Salou en un esprint molt ajustat amb Manuel Domínguez, que va aixecar els braços veient-se guanyador. La foto-finish fallà contra ell.

La tercera etapa arribava a Barcelona i fou bastant moguda. Als primers quilòmetres queien Indurain i Kelly, però, amb alguna contusió, tots dos continuaven. El Bose-Systeme U de Fignon aprofitava l’avituallament per llançar un atac, agafant desprevinguts a la resta de favorits: Kelly i Lejarreta viatjaven en un segon grup, mentre que Pino i Recio estaven en un tercer. La unió es produïa al cap de pocs quilòmetres per saltar, seguidament, Indurain. El navarrès era caçat vint quilòmetres després i, en el descens de l’Ordal, patia una nova caiguda que acabaria descartant-lo en la lluita per la Volta en perdre més de vuit minuts. Un petit grup de set corredors -Caroli, Gastón, Recio, Clere, Castellar, Martín Zapatero i Corredor- trencava l’esprint en obrir un petit forat en el circuit final de Via Laietana, on s’imposava Daniele Caroli. El gran grup es deixava sis segons, permetent a Kelly mantenir el liderat amb deu segons sobre Gastón.

Daniele Caroli era membre del modest equip italià Ecoflam, que havia entrat a última hora a la Volta després de la baixa del Postobon colombià. Caroli era el teòric llançador de Maurizio Fondriest, però en veure que a Barcelona el forat obert pel seu grup d’escapats era suficient, va decidir disputar-la. A la quarta etapa va fer la feina de llançador permetent a Maurizio Fondriest aconseguir la seva primera victòria com a professional. Venien de “ventafocs” i ja tenien dues etapes al sac. La gran esperança italiana -que seria campió del món al ’88- aprofitava l’última jornada apta per als velocistes en un dia protagonitzat també per una escapada de sis corredors amb Seguy, Martín Zapatero, Hodge, Veldscholten, Esparza i Rossi originada a Sabadell i que fou neutralitzada a sis quilòmetres de la meta de Lleida.

L’etapa reina de la Volta de 1987 – Foto: Mundo Deportivo

La Vall d’Aran acollia l’etapa reina amb inici i final a dues estacions d’esquí: Tuca de Betren i Vaquèira Beret. Més de la meitat de l’etapa, però, es recorria per territori francès, amb els Cols d’Ares i del Portillon. Fou en aquest últim quan el BH, sota les ordres de Mínguez, augmentà el ritme del grup de favorits en veure com Kelly o Lejarreta estaven patint les conseqüències de la calor. Després de preparar-li el terreny, Álvaro Pino realitzà una escalada sensacional a Vaquèira Beret, sense mirar enrere: “He anat en tot moment a fer la meva pròpia cursa, sense importar-me la resta”. Neutralitzà a Pascal Poisson, escapat de la jornada, a sis quilòmetres de meta. Els qui més aguantaren la roda del gallec foren Indurain i els colombians Jiménez i Corredor, que cedirien més de mig minut en meta i que no suposaven cap amenaça per Pino -nou líder- de cara a la general. El navarrès havia perdut vuit minuts a Barcelona i els colombians no eren grans especialistes contra el rellotge. Arroyo, Delgado i Fignon perdien més de minut i mig, mentre que Kelly i Lejarreta en cedien més de tres.

Miguel Indurain va ser un dels que més va aguantar la roda d’Álvaro Pino en la pujada a Beret – Foto: Arxiu Volta a Catalunya
Foto: Arxiu Volta a Catalunya

A partir d’aleshores el BH es limità a controlar la cursa. A la sisena etapa l’escapada no fructificà fins noranta quilòmetres de cursa recorreguts. Jörg Müller cavalcà en solitari després de formar part, inicialment, d’un grup que comptava també amb Juan Martínez Oliver, Mariano Sánchez i Jaume Vilamajó, però tots tres es rendiren en veure que el grup no deixaria marxar una fuga d’aquest volum. El BH va treballar també per neutralitzar també un atac de Fignon a Fonollosa i un altre de Gastón -quart a la general- que el propi Pino caçava. El campió nacional suís s’enduia la victòria d’etapa amb més de quatre minuts sobre el gran grup.

També hi hagué nombrosos intents d’escapada a l’inici de la setena etapa, però aquest cop la mateixa fructificà abans. Amb vint quilòmetres recorreguts, Marino Alonso rodava en solitari i, sense que presentés cap amenaça, es presentà en solitari a l’arribada d’Olot. En el grup, el punt calent de l’etapa arribà a Bracons, Pere Muñoz volia exhibir-se en el dia que la Volta arribava el seu poble: “conec Bracons tant com el passadís de casa meva”. Provà atac rere atac, però trobant-se sempre amb l’impediment per part del BH, amb Laudelino Cubino tirant. En la darrera empenta, l’olotí saltà per agafar els punts de la muntanya -que acabaria guanyant al final de la Volta- i provocà un tall amb Kelly, Lejarreta, Pino, Arroyo, Gastón i el propi Muñoz que aguantà fins a meta. Aconseguiren treure 32” a un grup amb Fignon i Delgado, aquest últim amb un ensurt en el descens perillós de Bracons, en caure en un dels revolts.

Marino Alonso, triomfador en solitari a Olot – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

En el sector matinal de l’última etapa, contrarellotge pels voltants del llac de Banyoles, malgrat les bones prestacions d’Indurain -segon a 13”-, Álvaro Pino tornava a demostrar la seva superioritat sent el més ràpid. Kelly, gran favorit, perdia 33” i és que el gallec es mostrava pletòric: disputar una contrarellotge amb el blanc-i-verd dona ales. Fins i tot doblà a Gaston, que sortia dos minuts abans que ell. A la tarda, els favorits no oferiren batalla malgrat la presència del duríssim alt del Mas Nou ubicat a 24 quilòmetres de l’arribada. Fou en aquest punt quan Jean Claude Bagot marxà en solitari cap a la victòria a Platja d’Aro després d’haver deixat enrere el seu company d’escapada, Jesús Suárez Cueva. L’anècdota la deixà Miguel Ángel Iglesias, que guanyava l’esprint del grup i ho celebrava, sense conèixer que dos minuts abans havia entrat triomfador el francès.

Pedro Delgado preparant-se per disputar la contrarellotge – Foto: Desconegut

Álvaro Pino sumava al seu palmarès una Volta guanyada des de Beret, que va saber controlar després amb el BH i que va rematar a la contrarellotge de Banyoles. Una victòria importantíssima per la moral del gallec, que havia passat una mala temporada afectat d’una tendinitis que el va deixar sense Vuelta -on defenia títol- ni Tour. Havia vingut amb ganes de poder tancar bé la temporada per treure’s el mal sabor de boca. Catalunya li compensaria amb la victòria a la Volta i, un mes més tard, a l’Escalada a Montjuïc. Altres com Fignon pensaven: “Pino està en avantatge sobre la resta perquè no ha fet ni Vuelta ni Tour”.

Álvaro Pino, vencedor de la Volta de 1987 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: