La Volta a Catalunya estava preparada per a celebrar amb magnificència una seixanta-sisena edició que coincidia amb la commemoració del setanta-cinquè aniversari de la seva creació (1911-1986). Els organitzadors de la UE Sants van fer tot el possible perquè fos especial: un final inèdit a l’estació d’esquí de Vallter 2000, una etapa a l’Alguer -únic lloc dels Països Catalans on la Volta encara no hi havia arribat-, un cartell oficial dissenyat per Antoni Tàpies i una participació excepcional encapçalada per homes com Sean Kelly, Laurent Fignon -doble vencedor del Tour de França-, Charly Mottet, William Tackaert, Pedro Delgado, Álvaro Pino -vencedor de La Vuelta d’aquell any- o Marino Lejarreta. Les institucions tampoc hi van faltar en retre-li homenatge: la Generalitat li concedí la Creu de Sant Jordi, alhora que l’Ajuntament de Barcelona aixecava un monument a la plaça de Sants. També l’Estat espanyol concedia, en finalitzar aquella edició, la Real Ordre al Mèrit Esportiu en la medalla de plata.
Classificació general
- Sean KELLY (IRL) 30h5m3s
- Álvaro PINO (ESP) +1m33s
- Charly MOTTET (FRA) +1m37s
- Anselmo FUERTE (ESP) +1m49s; 5. Acacio DA SILVA (POR) +2m9s; 6. Marino LEJARRETA (ESP) +2m39s; 7. Pedro DELGADO (ESP) +3m0s; 8. Carlos HERNÁNDEZ (ESP) +3m31s; 9. Josep RECIO (ESP) +3m55s; 10. Peio RUIZ CABESTANY (ESP) +5m2s; (…) i 83. Peter HOONDERT (NED) +1h14m33s
Per dur la Volta a l’Alguer -un somni que els organitzadors perseguien des dels anys setanta- el president de la UE Sants, Joan Peirató, va portar-ho a una reunió consultiva de la UCI celebrada durant els Mundials de 1985, a Giavera del Montello, doncs la proposta significava allargar en dos dies més la duració de la cursa. Tothom va estar d’acord a excepció de Xavier Louis, l’enviat de Félix Levitan, l’organitzador del Tour. El motiu era simple: el Tour de l’Avenir (aleshores Tour de la CEE) coincidia en dates amb la ronda catalana i, d’aprovar-se la proposta, significaria una reducció en la qualitat del cartell de l’altra cursa… que de fet va acabar tenint com a guanyador a un tal Miguel Indurain.
El pròleg de Platja d’Aro va estar marcat per la son que duien la majoria de figures, que venien d’un recent llarg viatge des de Colorado Springs, on s’havia disputat el Mundial, i per la forta pluja que va caure en els moments finals… Un dels que va sortir en sec, Jörg Müller, va marcar el millor temps. Favorits com Fignon o Kelly es deixaven alguns segons en no voler arriscar, però, en un altre extrem, Marino Lejarreta perdia més d’un minut en els només 4,5 quilòmetres cronometrats. El suís va batre per dos segons a Thierry Marie, el gran favorit per les seves victòries als pròlegs de Vuelta i Tour d’aquell any.
La primera etapa, entre Platja d’Aro i Badalona, va tenir una escapada en solitari d’Isidro Juárez durant més de 120 quilòmetres i que va arribar a prendre deu minuts de marge. El burgalès era caçat a Parpers i, en el descens d’aquest coll, la cursa s’accelerà produint-se alguns talls, sent un dels afectats Julián Gorospe, que cediria en meta cinc minuts. Dins de Badalona, va escapar-se Celestino Prieto junt amb el líder, Jörg Müller, però el primer va caure en un revolt provocant que el suís aixequés el peu fins a ser atrapat pel gran grup, des d’on s’imposava a l’esprint Frank Hoste, mallot verd i guanyador de tres etapes al Tour de 1984.
Tant Valls com Salou desitjaven acollir un final d’etapa el dia de la Diada Nacional, així que l’organització va dividir-la en dos sectors, quelcom que no agradava gens als corredors. Pel matí, ja a Valls, el gran grup neutralitzava una fuga de Dominique Arnaud i Alirio Chizabas originada a la Mala Dona. S’hi imposava a l’esprint Wim Arras per davant d’un Alfonso Gutiérrez que el dia anterior no havia estat en la lluita per la victòria perdent onze minuts. A la tarda, el Kelme tornava a oferir batalla enviant Belda a l’aventura. El petit escalador alacantí, però, era caçat dins del circuit urbà de Salou. En el tram final, el potent corredor francès, Thierry Marie, trencava l’esprint i s’imposava amb dos segons sobre el gran grup, el que significava que passava a estar empatat a temps amb Müller, però el blanc-i-verd seguia vestint-lo el suís pel desempat per punts.
El guió fou similar a la tercera etapa, amb una escapada solitària d’inici d’un altre Kelme, Javier Castellar, que coronava Lilla i Belltall al capdavant, amb un renda que va arribar als dotze minuts. El valencià acabaria sent caçat a cinc quilòmetres de l’arribada, per guanyar Frank Hoste un nou esprint massiu.
La quarta era l’etapa reina i els favorits havien de sortir del seu amagatall. L’inèdit Vallter 2000 esperava, amb un aperitiu abans que constava dels alts de Navès, Santa Maria de Matamala, Canes i Capsacosta. Ángel Ocaña protagonitzà una de les primeres escapades, arribant a tenir més de tres minuts de renda. L’andalús, però, era neutralitzat a poc més de trenta quilòmetres de l’arribada per un grup contraatacant amb Juan Fernández, Carlos Hernández, Charly Mottet i Francisco Antequera. Tots quatre iniciaren els dotze quilòmetres d’ascens a Vallter 2000 amb un sol minut de marge sobre el grup de favorits, que anava seleccionant-se a mesura que avançaven. Al capdavant, Juan Fernández fou l’únic capaç de resistir a les grans figures que venien per darrere, on Pedro Delgado fallava en l’intent -atac rere atac- de desfer-se de Sean Kelly. Qui aguantà també fou Anselmo Fuerte, que creuà meta junt amb el segovià i l’irlandès per col·locar-se com a nou líder de la general. Tots tres entraven a setze segons de Juan Fernández, primer vencedor de la història a Vallter 2000. Un dels grans derrotats fou Laurent Fignon, amb gairebé catorze minuts perduts.
La cinquena etapa tornava a estar dividida en dos sectors. El Reynolds fou protagonista pel matí, enviant a Samuel Cabrera a l’escapada en solitari, però caçat a una desena de quilòmetres del final. A cinc de meta saltaren Arnaud, Müller, Camarillo, Chozas, Early i Rodríguez Magro, i tots sis es disputaren l’esprint amb victòria per a Dominique Arnaud, que guanyava per fi aquella temporada després de trencar-se el cúbit i radi a Andalusia a principis d’any. A la tarda, el principal al·licient era la pujada a Montserrat, devastada per un incendi que s’havia produït un mes abans. S’arribà al peu en grup i s’inicià la batalla. Primer amb Belda i Da Silva, per donar-li continuïtat després Fignon. El francès era sobrepassat per Delgado i un Kelly ben soldat a la roda del segovià. Tots tres coronaven Montserrat amb una quarantena de segons sobre els immediats perseguidors, que acabarien enllaçant en ple descens. Aprofitant-se la vigilància entre favorits, Peio Ruiz Cabestany assestava l’atac definitiu que li valia per vèncer en solitari a Manresa, amb 46” sobre el grup de favorits. Poc abans d’aquests hi havien entrat Fignon i Prieto. Qui generava dubtes era Anselmo Fuerte, tot i que mantenia el blanc-i-verd després d’haver-se despenjat a Montserrat i d’enllaçar a cinc quilòmetres de meta.
Pere Muñoz havia decebut a casa seva deixant-se més de dos minuts a l’etapa reina. El corredor del Fagor tornava a fallar en l’intent d’anul·lar l’escapada d’Etxabe, Belda i Arnaud originada al quilòmetre quinze de la sisena etapa. L’olotí va quedar-se a mig minut de neutralitzar aquella fuga pel que el seu company, Frank Hoste, va haver de conformar-se amb encapçalar l’esprint del grup. Per davant, Fede Etxabe havia superat els altres dos companys d’escapada a l’esprint de L’Hospitalet de Llobregat. Anselmo Fuerte volava cap a l’Alguer vestit de blanc-i-verd, però el favorit real era Sean Kelly, a només 6” del madrileny. Pedro Delgado era tercer, a 10”, seguit de Pino (+17”), Da Silva (+25”) i Mottet (+30”).
L’ambiciós projecte de l’Alguer passava pel finançament de tres grans institucions catalanes: la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació. A més de sumar-s’hi les col·laboracions del Consejo Superior de Deportes i de l’Oficina Olímpica de Barcelona’92. La inversió era de 17 milions de pessetes, i la UE Sants va complir amb l’objectiu de no endeutar l’organització. Per tal de cobrir el pressupost, també fou clau la venda de places en el vaixell “Ciudad de Valencia”, a raó de 25.000 pessetes per persona, amb capacitat màxima per a 600 passatgers. Corredors, tècnics i mecànics van fer el viatge en avió. La rebuda a l’Alguer, però, va estar per sota de les expectatives o del que mereixia una cursa com la Volta. Els diaris locals amb prou feines li dedicaven gran espai…
A la localitat sarda, l’últim reducte de parla catalana, Sean Kelly no deixà marge per a la sorpresa i fou clarament superior a la contrarellotge de 30 quilòmetres. Va treure 52” al segon classificat, Laurent Fignon, i 1’39” al, fins aleshores líder, Anselmo Fuerte: “Ho has fet molt bé, Kelly no compta, està fora de concurs”, eren les paraules de consol de Mínguez cap al seu home del Zor. L’irlandès s’havia marcat com a objectiu “passar el corredor que sortia (dos minuts) abans que ell”, sent Pedro Delgado qui va haver de patir com Kelly el doblava, per acabar cedint 2’40” en meta.
Després d’una jornada de descans, degut al trasllat des de Sardenya, la Volta arribava a la seva conclusió amb una etapa final a Barcelona, amb sortida des del velòdrom d’Horta i final al circuit de Montjuïc. Era el primer cop des de 1970 que la Volta tornava a tancar-se en aquest tradicional final. Després de coronar el Tibidabo, el grup controlat pel KAS de Kelly donà per bona l’escapada de Leo Wellens, que es presentà a Montjuïc amb dotze minuts sobre el gran grup. El belga es deixà anar i completà les voltes restants dins del grup, que anava amb volta perduda, aprofitant-ne la seva protecció. En els quilòmetres finals, Wellens es deixà anar i s’imposà en solitari a Montjuïc. El gran grup entrava a més de set minuts amb alguns talls. El més important el de Charly Mottet, que entrava 16” per davant del grup de Fuerte, perdent el madrileny la tercera plaça d’un podi que es tancava amb Kelly, Pino i el propi francès.
Sean Kelly es feia amb la Volta especial del 75è aniversari, la seva segona Volta després de la de 1984. En aquesta, l’irlandès havia tingut més sensació de control tot i prendre el liderat el penúltim dia. Després de salvar els dies de Vallter 2000 i Montserrat, tothom va veure Kelly com el gran favorit a la victòria, i no fallà en els pronòstics. La victòria a Catalunya era una empenta perquè Kelly aconseguís el seu tercer Super Prestige consecutiu, per davant de Greg Lemond, vencedor del Tour. I és que l’irlandès havia signat una nova temporada senacional amb la seva cinquena Paris-Nice (i 3 etapes), Volta al País Basc, Milà-Sanremo, Paris-Roubaix, podis a Tour de Flandes, GP de Plouay i a la Vuelta (2 etapes), un cinquè lloc als Mundials… i que acabaria sumant a l’octubre un podi a Lombardia, i victòries al GP des Nations i el Critérium des Ases. Tot i la fractura de clavícula patida a la Volta a Suïssa, que el va privar de córrer el Tour, Sean Kelly havia signat un any sensacional!
tourdegila 