Volta Catalunya 1985: Robert Millar i un gos eviten el ‘bis’ de Sean Kelly

Sean Kelly tornava a ser el centre d’atenció de la seixanta-cinquena edició de la Volta a Catalunya. L’irlandès seguia mostrant-se com el número u del ciclisme mundial, on acabaria enduent-se un nou Super Prestige Pernod després de guanyar, al ’85, la seva quarta Paris-Nice consecutiva, tres etapes a La Vuelta (on va acabar novè), el podi a Paris-Roubaix o el quart lloc al Tour, amb el mallot verd, entre d’altres fites. Els organitzadors de la UE Sants havien convençut també d’altres figures com Marc Madiot -vencedor de Paris-Roubaix aquell any-, Peter Winnen, Steven Rooks o Robert Millar, que acabà segon a La Vuelta superat només per Pedro Delgado, qui es presentà Llancà per sorpresa, doncs havia rebutjar fer la Volta a canvi de córrer uns critèriums a Europa… però MG -patrocinador de l’equip junt amb Orbea- va pressionar el segovià perquè hi fos a Catalunya.

Classificació general

  1. Robert MILLAR (GBR) 34h0m18s
  2. Sean KELLY (IRL) +3s
  3. Julián GOROSPE (ESP) +35s
  4. Vicente BELDA (ESP) +36s; 5. Francisco “Pacho” RODRÍGUEZ (COL) +1m42s; 6. Robert FOREST (FRA) +2m6s; 7. Álvaro PINO (ESP) +2m38s; 8. Celestino PRIETO (ESP) +2m47s; 9. Pedro DELGADO (ESP) +3m17s; 10. Federico ETXABE (ESP) +3m53s; (…) i 64. Philippe LOUVIOT (FRA) +1h1m50s

Josep Recio guanyava el pròleg inicial per només 18 centèsimes sobre un especialista com Bert Oosterbosch, que perdia uns segons a causa d’una avaria al canvi en un empit inclòs en els 3,8 quilòmetres de contrarellotge. Un dels que es deixava un bon grapat de segons fou Sean Kelly, que va haver d’endarrerir la seva sortida per culpa d’un gos que se li creuà en el trajecte quan s’esperava a la rampa de sortida. Recio havia estat el corredor espanyol amb més victòries aquell any, entre les quals hi destacaven les voltes a Aragó, Múrcia i Burgos, Setmana Catalana i dues etapes de La Vuelta. El catalano-cordovès era el primer en vestir el mallot blanc-i-verd, que aquell any duia un detall amb els anells olímpics, recolzant així la candidatura de Barcelona’92.

La primera etapa en línia, entre Llançà i Platja d’Aro, va donar els seus fruits al Teka, que treballà per una arribada a l’esprint amb dues cartes: De Jonckheere -vencedor del Trofeu Masferrer- i Alfonso Gutiérrez. Era el càntabre qui imposava la seva punta de velocitat sobre Sean Kelly. Per altra banda, Recio podia respirar més tranquil com a líder en eliminar-se les opcions d’Oosterbosch, que punxava a quinze quilòmetres de l’arribada i cedia mig minut en meta.

La segona etapa havia de donar una forma més seriosa a la classificació general amb l’arribada a Puigcerdà. Després de Coubet, escapà Francisco Antequera, però el grup no el deixà gaudir de més d’un minut i mig de marge. El valencià del Zor era neutralitzat pujant la Collada de Toses on, seguidament, saltaren Gorospe i Belda, que no aconseguiren obrir forat, però sí forçar una selecció en el gran grup, que coronà el port amb menys d’una vintena de corredors. A la capital de la Cerdanya s’imposava Sean Kelly després de caure Steven Rooks en l’últim gir. Vicente Belda passava a liderar la general després que el seu company Recio passés per un mal moment a la Collada de Toses, fent que cedís més de tres minuts en meta.

Vicent Belda amb el mallot de líder – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

“El líder destronat” es revenjaria a l’endemà amb una victòria en solitari a Manresa, la mateixa localitat on sentenciava dos anys enrere la Volta que va guanyar. Josep Recio atacà quan restaven només set quilòmetres pel final, tot just quan el gran grup havia neutralitzat un intent amb Rupérez i Veldscholten, escapats a la Pullosa. Recio aconseguia treure nou segons a un pilot encapçalat per Kelly, qui sumava un nou segon lloc. Una de les novetats de l’etapa, que sortí de Puigcerdà, fou el pas pel Túnel del Cadí, inaugurat feia gairebé un any: cinc quilòmetres que significaven “una obra mestra de l’arquitectura moderna, un avenç digne d’una altra galàxia”, que millorava substancialment la comunicació amb la comarca pirenaica.

Els dos sectors de la quarta etapa foren un recital dels holandesos del Panasonic. En el primer, el gran grup s’ho prengué amb calma fins a l’arribada al circuit de Via Laietana de Barcelona, allà escapà Bert Oosterbosch amb Philippe Bouvatier, sent el gran rodador holandès qui s’imposava a l’esprint, mentre que el grup entrava a mig minut. A la tarda, es proposà més batalla amb una fuga inicial de Jokin Mujika que arribava a tenir quatre minuts de marge. El guipuscoà, però, acabaria sent caçat a la pujada a Els Cassots (-20 km) per, seguidament, atacar el líder, Vicente Belda, avançant-se a la dificultat de la baixada. L’alacantí, fou superat per Rooks i Etxabe en el descens mentre ell tornava a la protecció del grup de favorits, on s’havia produït un tall amb sis corredors per davant. A Sant Sadurní d’Anoia, davant les Caves Codorniu, s’imposava Steven Rooks i el grup de Belda, amb Kelly, entrava a escassos cinc segons, que a l’hora treien uns preuats dotze segons al grup de Millar, Gorospe i Delgado.

La cinquena etapa, entre Barcelona i Lleida, va quedar marcada per la lamentable baralla entre els corredors Bert Oosterbosch i Ángel de las Heras, acabant tots dos expulsats. Tot s’originà perquè els homes del Hueso llançaren múltiples intents d’escapada que sempre es trobaven amb la resposta del Panasonic, que volien una etapa tranquil·la i no volien permetre cap escapada. Les versions d’uns i altres diferien, però, després d’empentes i agafades, els dos arribaren a les mans. Fins i tot, es diu que De las Heras va baixar al cotxe a buscar una clau anglesa! El Panasonic en bloc va decidir abandonar en bloc al quilòmetre 40. De tot això se n’aprofità Juan Martínez Oliver, que escapava en solitari mentre els cops de puny es repartien pel darrere. “Fins i tot se’m va apropar Javier Mínguez (DS Zor) i em va aconsellar que era el moment propici per atacar”, declarà Maximino Pérez, director esportiu del Dormilón del vencedor. L’almerienc guanyava còmodament a Lleida amb més de sis minuts sobre el gran grup, a estones va ser líder virtual en disposar de més d’onze minuts de renda.

La sisena estava considerada l’etapa reina per la seva arribada a l’inèdit Mont Caro, únic final en alt d’aquesta edició. D’inici, després d’una trentena de quilòmetres recorreguts, el gran grup es plantà durant dos minuts en forma de queixa pel mal estat de les carreteres en el tram entre Lleida i Flix… després, la cursa es reprengué amb escapades. La més important fou una amb Chozas, Del Ramo, Machín, Forest, Navarro i Recio, però una punxada d’aquest últim va obligar al Kelme a haver de treballar al darrere per tal de reduir els dos minuts de marge que van prendre. A Tortosa, saltà Francisco Antequera de cara a preparar el terreny per Pacho Rodríguez, però el colombià no passava per un bon moment i la llebre no va servir de molt, ni tan sols per la segona carta del Zor, Álvaro Pino. A meitat de la pujada inèdita al Mont Caro, el Kelme llençà a Alirio Chizabas, això provocà una forta selecció en el gran grup, sent només Millar i Belda els que enllaçaren amb el colombià a tres quilòmetres del final. En els darrers metres, els dos del Kelme assestaren un nou atac fent que Millar acabés cedint set segons en meta. Chizabas esdevenia el primer colombià en guanyar una etapa de la Volta i Belda rematava el doblet del Kelme, refermant el seu liderat. El gran home a batre, Sean Kelly, es deixava 25” al cim d’Els Ports.

Alirio Chizabas, primer colombià de la història en guanyar una etapa a la Volta. A l’inèdit Mont Caro! – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Tot eren alegries en el Kelme després d’una gran Volta on acabarien sumant una quarta victòria en el sector cronometrat de Tortosa. Josep Recio aconseguia el seu tercer triomf individual sent 21” més ràpid que Gorospe. En el duel per la victòria final, Belda no era gens optimista, doncs només havia aconseguit presentar-se a aquesta última etapa amb 21” sobre Millar i 28” sobre Kelly, els dos principals favorits. La sorpresa saltà quan l’irlandès no va ser capaç de retallar els set segons de desavantatge que tenia sobre el britànic, sent Millar qui acabava per davant per només tres segons. Belda, fins i tot, queia fins la quarta plaça de la general, una contrarellotge plana no era gens favorable a les condicions del “petit” alacantí, de 52 kg de pes. A la tarda, el Peugeot va procurar no patir pel liderat de Millar i va permetre una escapada en solitari de Joan Caldentey, del modest “Hueso”. El mallorquí acabaria imposant-se en solitari a Salou, amb més de vuit minuts sobre el gran grup, encapçalat, novament, per Kelly.

La Volta donava a Robert Millar el que no li havia donat La Vuelta uns mesos enrere, on va perdre la classificació general el penúltim dia en favor de Pedro Delgado: “No ha estat cap revenja. Perdre La Vuelta va ser un gran disgust i amb aquesta victòria no m’he tret cap espina”. El britànic se sorprenia, al seu torn, de la forma de Kelly, de la que deia no havia estat pas la mateixa que en la Volta de l’any anterior.

Robert Millar, vencedor de la Volta de 1985 – Foto: Desconegut

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: