L’absència del campió del món, Claude Criquelion, coronat a Barcelona quatre dies abans i que presentava altes pretensions econòmiques, no va privar a la seixanta-quatrena edició de la Volta a Catalunya d’una participació de gran qualitat internacional. Aquesta venia encapçalada per Sean Kelly, favorit número u que estava signant una de les seves millors temporades i que acabaria arrodonint-se amb el Super Prestige Pernod. Aquell 1984, l’irlandès s’havia fet amb victòries a prestigioses proves d’una setmana com la Paris-Nice i la Volta al País Basc, però també amb un excel·lent paper a les grans clàssiques, imposant-se a Paris-Roubaix, Liège-Bastogne-Liège i GP Plouay, a més de fer podi a Milà-Sanremo i Tour de Flandes. Acompanyant Kelly, a l’equip Skil, hi havia també Eric Caritoux, vencedor de La Vuelta per només sis segons sobre Alberto Fernández. El càntabre, junt amb Ángel Arroyo i Marino Lejarreta, eren els espanyols cridats a lluitar per una victòria que tractaria de maquillar una temporada deficitària.
Classificació general
- Sean KELLY (IRL) 30h46m44s
- Pedro MUÑOZ (ESP) +0s
- Ángel ARROYO (ESP) +1m51s
- Alberto FERNÁNDEZ (ESP) +2m3s; 5. Julián GOROSPE (ESP) +3m52s; 6. Vicente BELDA (ESP) +3m54s; 7. Robert MILLAR (GBR) +4m4s; 8. Antonio COLL (ESP) +4m17s; 9. Patrocinio JIMÉNEZ (COL) +5m42s; 10. Eduardo CHOZAS (ESP) +6m23s; (…) i 68. Michael WILSON (AUS) +1h8m44s
Per primer cop a la història, els finals de la Volta serien retransmesos en directe a TVE i Televisió de Catalunya, aquesta última fundada feia tan sols un any. El pròleg de Platja d’Aro va començar bé per als nacionals amb la victòria del jove Jesús Blanco Villar, que era un segon més ràpid que Serge Demierre. Per fi, el corunyès es feia amb la victòria després de fins a vuit segons llocs en pròlegs disputats.
La primera victòria de Sean Kelly no es va fer esperar. L’irlandès s’imposava a Sant Boi de Llobregat a l’esprint d’un grup reduït que s’havia format després de coronar el Tibidabo, en el terreny complicat de Santa Creu d’Olorda i en el posterior descens fins a Molins de Rei. Abans, un home de l’Skil de Kelly havia estat el protagonista de la jornada. Una escapada de Jean Claude Bagot va arribar a tenir gairebé sis minuts de marge fins que va ser caçat a Parpers. Favorits com Rupérez, Recio o Delgado es deixaven més d’un minut el primer dia per punxada, defalliment i falta de forma, respectivament.
Precisament, Josep Recio, vencedor de l’anterior edició i un dels derrotats al Tibidabo, tractà de no donar-se per vençut a l’endemà amb una escapada en solitari iniciada a l’Ordal. El catalano-cordovès arribà a gaudir de vuit minuts de marge i li arribà la companyia, posteriorment, de Jesús Guzmán. Tot i això, els dos acabarien sent caçats a una cinquantena de quilòmetres de l’arribada. En aquesta darrera part, la pluja caigué amb força mentre que els intents d’escapada se succeïen sota el control del Skil i Safir. Ja a Tarragona, dins dels dos últims quilòmetres, saltaren Juan Fernández, Giuseppe Martinelli i Alfonso Gutiérrez, jugant-se els dos últims la victòria a l’esprint amb triomf per al càntabre del Teka. El grup entrava a escassos dos segons amb un Kelly que no havia volgut arriscar sobre el terra mullat.
La tercera etapa, entre Tarragona i Tàrrega, resultà molt moguda d’inici. Fins i tot es formà una escapada d’onze corredors on hi destacaven Arroyo, Juan Fernández o Millar i que va arribar a prendre tres minuts de marge, però que acabà sent neutralitzada després de trenta quilòmetres de batalla. La fuga decisiva es va fer a Lleida (-94 km), quan saltaren Van Haerens, Aja i López Gonzalvo. Després d’una bona estona de forta persecució, el Teka aixecà el peu per falta de col·laboració, deixant que el marge de l’escapada s’estirés fins als catorze minuts. Amb l’embranzida final, els tres capdavanters arribaren amb gairebé tres minuts de marge que permetien al barceloní Francisco López Gonzalvo vestir el blanc-i-verd per només 10” sobre Blanco Villar: “Sé que no tinc res a fer, però el fet d’arribar a les Rambles, al costat de casa meva, vestit de líder és un somni fet realitat”, deia “El Pescadilla”. Eddy Van Haerens resolia l’etapa amb victòria a l’esprint.
Així doncs, la quarta etapa arribava a les Rambles de Barcelona des de Tàrrega, en el sector matinal. Després de les tímides escapades inicials, la cursa tingué el seu punt clau a una quarantena de quilòmetres de meta. Atacà Recio i se li uniren Arroyo, Kelly, Schipper, Ruiz Cabestany, Navarro i Blanco Villar, escapats de qualitat que acabarien disputant-se la victòria amb un nou triomf de Sean Kelly: “Barcelona és un marc extraordinari per decorar la popularitat d’un ciclista”. Qui no havia col·locat cap home en fuga era el Zor, el seu director esportiu, Javier Mínguez, es queixava que Ràdio Volta havia informat tard de l’escapada. Els seus corredors entraven en el grup amb 26” perduts. A la tarda, de nou Sean Kelly repetia victòria a Manresa després de formar part d’un nou grup d’escollits amb Belda, Pere Muñoz, Arroyo, Laguía, Gorospe, Jiménez i Alberto Fernández, originat després d’un atac de l’alacantí a Montserrat, que servia per neutralitzar l’escapada inicial de Miguel Ángel Iglesias. L’irlandès prenia el liderat de la cursa seguit, a la general, de tres Reynolds: Arroyo (+12”), Gorospe (+25”) i Laguía (+28”). Marino Lejarreta, completament desaparegut en aquesta Volta, cedia més de tres minuts.
La cinquena era l’esperada etapa reina amb l’inèdit final al Puigmal. Anomenat així per la seva proximitat al cim, però que en realitat era el conegut com a Collet de les Barraques, coronat a 1.900 metres d’altitud, que s’inicia amb la Collada de Toses i pren un desviament a la localitat de Planoles, per encarar nou quilòmetres finals al 8% i amb rampes del 14%. No va ser fins al quilòmetre 70 quan es consolidà l’escapada, altre cop amb Pepe Recio com a protagonista. El catalano-cordovès feia forat a l’alt de Berga, però el grup no el deixava anar més enllà dels 3’30”. Abans, l’Skil havia controlat intents de fuga perillosos… tots excepte un, on s’hi va ficar el propi Kelly. Havent de ser els Reynolds els que van haver de salvar la situació. L’emoció arribà en els deu quilòmetres finals. El Teka preparava un atac endurint la pujada i el moment arribà quan Sean Kelly patí una sortida de cadena. Fou aleshores quan el gran grup es fraccionà, quedant per davant el colombià Jiménez amb Pere Muñoz (tots dos Teka) i un Alberto Fernández que no aguantaria el ritme i acabaria baixant fins al grup de Kelly, a qui tots els que l’aguantaven -Arroyo, Millar, Belda- li donaren la responsabilitat de perseguir. Pere Muñoz s’enduia la victòria d’etapa i prenia el liderat a Kelly per 19” favorables a l’olotí. El Teka signava una gran etapa amb el doblet de Muñoz i Jiménez, amb una gran feina del colombià -el primer que participava en una Volta- en favor del seu líder. Pedro Delgado entrava en fora de control, el segovià estava baix de forma després de l’abandonament al Tour amb fractura de clavícula.
La sisena etapa, entre Planoles i Llançà, permeté als dos favorits -Kelly i Muñoz- reflexionar de cara a la contrarellotge final. Els seus equips, però, van haver-se d’esforçar en perseguir una escapada de José Luis Laguía i Serge Demierre. Tots dos havien obert forat a Santigosa i el Teka fou qui prengué de primeres la responsabilitat en perseguir. L’egarenc era el més perillós a la general, a cinc minuts del líder, i, quan el marge de tots dos arribà als quatre minuts, entraren a col·laborar en el grup també els Safir i Skil. Sort de l’entrada d’aquests dos perquè el Teka amb prou feines tenia més grams de força. Amb vent en contra a la part final, el pilot rebaixava a poc més d’un minut el marge en meta, on s’havia imposat Serge Demierre en un esprint molt disputat amb Laguía, que reclamava que ell era qui més temps havia tirat de l’escapada.
Els dinou segons entre Muñoz i Kelly col·locaven, en tots els pronòstics, a l’irlandès com a favorit per al triomf final. Però ningú hauria apostat mai per un desenllaç tan ajustat. La contrarellotge, de 18,4 quilòmetres entre Llançà i Sant Pere de Rodes, comptava amb deu quilòmetres inicials de perfil pla on Kelly ja va treure 46” a Muñoz. Però en els últims quilòmetres, d’escalada fins al Monestir de Sant Pere de Rodes (8,4 km al 6,1%), el corredor del Teka aconseguia retallar temps a Kelly -vencedor de l’etapa- fins a deixar el seu desavantatge en dinou segons… precisament el marge que tenia sobre l’irlandès a l’inici de la jornada! Tots dos arribaven empatats a temps al sector de la tarda, on hi va haver suspens fins el final, doncs en el descens a Els Àngels (-20 km), Kelly punxava. El Teka, amb l’ajuda d’altres equips espanyols -que se solidaritzaven amb Muñoz-, tiraven per tal d’allunyar l’irlandès, però aquest, gràcies a l’ajuda dels seus homes de l’Skil, a més del Safir i Peugeot, aconseguien enllaçar a deu quilòmetres de l’arribada, en el circuit final de Girona. Ronny Van Holen es feia amb la victòria de l’última etapa després d’obrir un petit forat sobre el gran grup.
Amb l’empat a temps, Sean Kelly s’adjudicava la seva primera Volta a Catalunya gràcies a la classificació per punts (76 de Kelly per 26 de Muñoz): “He guanyat amb més dificultats de les previstes. La Volta és més difícil que el Tour, on hi ha dies o moments de tranquil·litat; aquí no hem tingut temps de fer turisme”. Les crítiques no hi faltaren, doncs havia estat una Volta “decidida a dit”… al que manés el dit del cronometrador! I és que la Volta no comptava amb la tecnologia del Tour i no s’enregistraven les mil·lèsimes a les proves contrarellotges. Tot es feia segons el temps que marqués el cronòmetre que penjava de l’àrbitre.
Alberto Fernández, vencedor de la Volta de 1982, moria el 14 de desembre de 1984 -amb 29 anys- després de patir un accident de trànsit junt amb la seva dona, que també perdia la vida. La parella tornava de Madrid, on Fernández havia rebut el premi “Súper Prestigio Unipublic”, concedit al millor espanyol de la temporada. En homenatge, la Vuelta a España va decidir batejar el cim més alt de cadascuna de les seves edicions com “Cima Alberto Fernández”.
Vídeo: ramacabici
tourdegila 