Volta Catalunya 1983: Un català* 23 anys després, Josep Recio

La participació estrangera de la seixanta-tresena edició de la Volta a Catalunya no va ser per tirar coets, tot i que s’havien fet bones gestions per portar Bernard Hinault, Giuseppe Saronni o l’equip Alfa Lum italià on corrien, aquell any, els germans Lejarreta. Però cap d’ells va ser-hi, fent que la representació internacional estigués composada d’homes de clàssiques o esprínters com Frank Hoste o Gilbert Glaus. Tot feia pensar, doncs, que la victòria final recauria en un corredor espanyol, tot i que el recorregut mantingués la línia dels darrers anys en quant a evitar la màxima duresa. El Reynolds era un dels equips a batre després d’un formidable debut al Tour de França, amb doblet al Puy de Dôme amb Ángel Arroyo i Pedro Delgado i el segon lloc a la general final de l’avilès. Tots dos formaven part del “vuit” de l’esquadra navarresa a la Volta junt amb Julián Gorospe, considerada una de les grans revelacions de la temporada.

Classificació general

  1. Josep RECIO (ESP) 32h28m11s
  2. Faustino RUPÉREZ (ESP) +4m26s
  3. Julius THALMANN (SUI) +4m27s
  4. Gerard VELDSCHOLTEN (NED) +4m34s; 5. Pedro DELGADO (ESP) +5m21s; 6. Julián GOROSPE (ESP) +6m5s; 7. Henk LUBBERDING (NED) +6m7s; 8. Josep Lluis LAGUÍA (ESP) +6m43s; 9. Faustino CUELI (ESP) +7m2s; 10. Vicente BELDA (ESP) +7m7s; (…) i 59. Sabino ANGOITIA (ESP) +1h20m15s

La localitat de Salou s’encarregà de donar el tret de sortida a la Volta amb un pròleg de 3,8 quilòmetres on s’imposà clarament un dels millors corredors de l’especialitat en aquell any, Bert Oosterbosch. L’holandès havia guanyat tots el pròlegs disputats aquella temporada, a excepció del Tour, però que va compensar amb la victòria a la contrarellotge de Nantes. El pròleg es disputà unes hores més tard del previst, a la tarda, perquè així TVE pogués retransmetre’l en directe. Ho faria amb alguns finals d’etapa.

La primera etapa en línia, entre Salou i Amposta, no va tenir més notícia que la victòria a l’esprint de Frank Hoste, un altre conegut en la seva especialitat. El belga havia guanyat aquell any etapes a Giro, Tour i tres etapes a la Volta a Suïssa.

El Reynolds va salvar els mobles a l’últim moment en la segona etapa. Poc que explicar de la primera part de l’etapa més enllà de la forta calor. Va ser a 38 quilòmetres pel final quan es provocaren ventalls en el grup provocats pel fort vent. Els navarresos només aconseguien infiltrar a Zúñiga en el grup de setze capdavanters on el Teka i Raleigh, amb més representants, eren els que més voluntat tenien de seguir endavant… fins que se n’adonaren que li estaven fent la feina a Alberto Fernández, el vencedor de la passada edició, que també havia entrat en el tall bo. Aleshores s’aixecà el peu, fent que el Reynolds aconseguís neutralitzar prop de meta, però se’ls havia escapat Ludo Peeters, que tornava a guanyar a Lleida un any després amb una desena de segons sobre el gran grup.

Bert Oosterbosch perdria el liderat a l’endemà, 24 hores abans del previst. En el primer sector de la tercera etapa, es proposà batalla des de l’inici, era el Raleigh qui treballava en neutralitzar escapada rere escapada. A la part final, els atacs es van reprendre, després de neutralitzar-se la fuga més llarga de la jornada, amb Guido Van Calster. El grup es tallà i quedà endarrerit el líder. A Esplugues de Llobregat s’imposava Frank Hoste de nou i Jesús Blanco passava a ser el líder de la general. Un liderat que mantindria a la conclusió del sector del vespre, novament en un circuit al centre de Barcelona per Via Laietana i Plaça Catalunya, amb victòria per Noël Dejonckheere després d’obrir un petit forat en els dos quilòmetres finals. Abans ho havia intentat l’egarenc Joan Pujol, però era caçat dins de la penúltima volta.

Circuit barceloní – Foto: Mundo Deportivo

La quarta estava considerada l’etapa reina, entre Barcelona i Olot amb Bracons, Capsacosta i Santigosa. Els favorits van romandre en l’anonimat, però els segones espases es van deixar veure. D’inici quedà clar el marcatge que hi havia entre els Zor de Mínguez i els Reynolds d’Echávarri. A Bracons, es destacà per davant un grup amb Pino, Muñoz, Delgado, Arroyo, Laguía, Peeters i Belda. Els navarresos, en majoria, foren els que més cremaren les seves cartes i a Santigosa només quedaren quatre per davant: Laguía, Belda, Pino i Peeters, tots d’equips diferents. Era el belga qui s’imposava a l’esprint dels capdavanters a Olot, tornant-se a repetir que “els estrangers s’aprofiten de la feina dels espanyols”, doncs Peeters s’havia deixat portar pel grupet. El pilot cedia 1’28”, quedant la general amb Peeters líder, a 10” Laguía, a 42” Pino i a 43” Belda.

Ludo Peeters va sumar una nova victòria a Olot – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Amb un terreny favorable i sense que la tramuntana resultés una amenaça aquell dia, la cinquena etapa, entre Olot i Platja d’Aro, fou clarament de transició. S’hi imposà a l’esprint el suís Gilbert Glaus, guanyador aquell any de l’esprint dels Camps Elisis en l’última etapa del Tour i campió del món amateur al 1978, a Nürbugring.

Però, com venia passant en les edicions anteriors, la sisena etapa -entre Girona i Manresa- fou la del gir radical. A Coll Formic, el Zor va moure fitxa amb un atac en solitari de López Cerrón després que l’etapa hagués començat sota el control del Reynolds, pensant en què Gorospe podria ser la gran carta per la contrarellotge de l’endemà. Coronant amb tres minuts de marge, la gran batalla per darrere arribà en el descens, on es formà un grup perseguidor amb una desena de corredors on hi havia Rupérez, Delgado o Veldscholten, entre d’altres. El grup aixecà el peu en el moment que el Reynolds decidí deixar de fer-li la feina al Raleigh de Peeters. Va ser aleshores quan Josep Recio saltà del mateix, caçant els perseguidors en el descens. L’home del Kelme s’unia als seus dos companys Miguel Ángel Iglesias i Ángel de las Heras, que van donar-ho tot de cara a fer el màxim de forat possible respecte el gran grup. Al peu d’Estenalles, després d’una meta volant a Terrassa, Recio marxà en solitari, caçant i sobrepassant fàcilment a López Cerrón, coronant destacat i augmentant fins a gairebé cinc minuts el marge en el llarg descens fins Manresa. Allà s’imposava tot sol, prenent el liderat i deixant la Volta vista per a sentència a una jornada del final. El grup perseguidor entrava a 4’48” i el gran grup -amb el líder destronat, Peeters, i altres favorits com Gorospe, Belda, Pino o Arroyo- cedien 7’15”.

Pepe Recio va signar una escalada èpica a Estenalles per endur-se la Volta – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

El tràmit final consistia en una última etapa de doble sector, en el primer, entre Piera i Igualada, Antoni Coll s’imposava en solitari després d’atacar a l’únic alt de la jornada, Els Cassots, i d’haver lluitat contra el fort vent en els deu quilòmetres finals, on el grup va retallar-li fins a dos minuts. El sabadellenc s’imposava a la capital de l’Anoia amb només 28” de marge. A la contrarellotge de la tarda, Oosterbosch va decidir no disputar-la amb seriositat, aplanant així el camí a Julián Gorospoe, que vencia clarament traient 43” al segon, Thalmann. La del biscaí era l’única victòria del Reynolds, del que s’esperava més, en aquella Volta. El millor classificat de l’esquadra navarresa a la general va acabar sent Pedro Delgado, cinquè.

Victòria del sabadellenc Antoni Coll a Igualada – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Josep Recio rebia el trofeu de vencedor de mans de dues eminències al podi: el President de la Generalitat, Jordi Pujol, i el president de la UCI, Lluis Puig. El catalano-cordovès havia aprofitat el marcatge del Zor i Reynolds en la penúltima jornada per donar un cop letal a la cursa. Estava esdevenint una tendència en els darrers anys que la cursa embogís un dia ficant tot potes enlaire, enviant els pronòstics a fer norris. Hi havia un element comú: el Raleigh. L’equip holandès portava quatre anys seguits perdent la Volta de maneres similars, tres amb Van der Velde i aquest any amb Peeters, qui declarava que el seu equip l’havia traït: “si ells haguessin volgut, Recio no arriba a Manresa en solitari”. El belga no dormí en tota la nit i va acabar caient fins la quinzena posició de la general. L’equip va acabar dissolent-se a finals de temporada després de les tensions entre Jan Raas i el director esportiu Peter Post.

Recio no havia tingut un passat fàcil, venia d’una família humil que, quan ell tenia set anys d’edat, va venir a viure a Barcelona. Com a professional, va córrer dues temporades al CR-TAM (1979-80), però al 1981 es va quedar sense equip i va tornar al camp amateur. El catalano-cordovès va passar per serioses dificultats econòmiques i va continuar pedalant perquè “el futur de la seva filla depenia del que fes sobre la bicicleta”. Va tenir la sort que Rafael Carrasco confiés en ell i al 1982 va tornar al Kelme, on aconseguí una victòria d’etapa a la Vuelta i el premi general a la combativitat. Al 1983 va fer una molt bona temporada amb set victòries, on la més important va ser la Volta a Catalunya.

Pepe Recio, vencedor de la Volta de 1983 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: