Els organitzadors de la UE Sants havien tornat a atendre les peticions d’aquells que consideraven que la Volta era massa dura si es tenia en compte les alçades de temporada en què es trobava. Així, la seixanta-dosena edició es presentà amb un recorregut més suau que no agradava gens als espanyols, doncs sense muntanya ho veien tot a favor dels estrangers. Johan Van der Velde provaria l’assalt a la ronda catalana per tercer any consecutiu, venint de fer podi en el quart Tour de França de Bernard Hinault. Hi tornava també Michel Pollentier, després d’un any d’absència, havent fet segon a una Vuelta guanyada per Marino Lejarreta, després de les sancions per dopatge que van caure i que afectaren, entre d’altres, a Ángel Arroyo, el vencedor original.
Classificació general
- Alberto FERNÁNDEZ (ESP) 33h13m53s
- Pedro MUÑOZ (ESP) +51s
- Julián GOROSPE (ESP) +2m12s
- Hubert SEIZ (SUI) +3m10s; 5. Vicente BELDA (ESP) +4m35s; 6. Faustino RUPÉREZ (ESP) +9m6s; 7. Emanuele BOMBINI (ITA) +9m8s; 8. Serge DEMIERRE (SUI) +9m13s; 9. Johan VAN DER VELDE (NED) +9m57s; 10. Steven ROOKS (NED) +9m57s; (…) i 51. José TEIXEIRA (ESP) +1h16m16s
L’inici fou calcat al de l’any anterior amb Daniel Gisiger vencedor del pròleg a Platja d’Aro. Al suís li venia molt bé ser-hi a la Volta de cara a preparar el Gran Premi de les Nacions, que va aconseguir guanyar l’any anterior. En aquell 1982, però, acabaria segon per darrere d’Hinault.
L’únic final en alt d’aquesta edició arribaria en la primera etapa en línia, amb el final inèdit al municipi ripollenc d’Ogassa. Tot i això, no era una pujada gaire selectiva (4 km al 4%) i s’arribà en un grup d’una trentena de corredors des d’on Josep Lluis Laguía aconseguia superar a l’esprint a Ludo Peeters, mentre que Gisiger, tot i no ser gaire bon escalador, mantenia el blanc-i-verd. La jornada s’havia animat a l’encadenat final de Coubet i Ogassa. El primer en moure l’arbre fou Pere Muñoz, asturià de naixement, però olotí d’adopció, intentant la gesta davant la seva gent, però sense poder fer gaire camí.
Barcelona tornava a bolcar-se amb la Volta repetint el sector nocturn pel centre de la ciutat, recorrent els voltants de la Via Laietana i Plaça Catalunya. Josep Lluis Laguía obtenia un nou triomf després d’escapar-se amb un altre català d’adopció, Josep Recio. L’home del Reynolds aconseguia una victòria emotiva després de fallar en l’intent de l’any anterior. Abans, però, en el sector del matí, Johan Van der Velde guanyava l’etapa després d’escapar junt amb Serge Demierre en els vint darrers quilòmetres d’etapa, en el “zig-zag” del Maresme abans d’arribar a Mataró. Tots dos aconseguien un forat de 43” sobre un primer grup de favorits i 1’46” sobre el grup principal. El suís vestiria el mallot de líder a la nit, però Van der Velde acabaria la jornada de blanc-i-verd gràcies a les bonificacions (*) atorgades a Barcelona.
(*) Va ser l’única etapa amb bonificacions. Les diferències reals de temps no es van tenir en compte en el sector nocturn, però sí es van repartir bonificacions als sis primers (1er-6è: 15, 12, 10, 8, 6 i 4”).
Jesús Guzmán va ser l’heroi de la tercera etapa, en una escapada de 150 quilòmetres en solitari iniciada a Rubí. El Kelme aconseguia col·locar un home en fuga després d’haver-ho intentat amb Belda i Recio al Tibidabo. El granadí, però, acabà sucumbint a les altes temperatures a la zona de la Panadella, tot i haver arribat a gaudir de més de vuit minuts de marge un cop superat Montserrat. Guzmán era neutralitzat a Mollerussa (-25 km) i Ludo Peeters aconseguia imposar-se a l’esprint de Lleida.
Teòricament, la quarta era l’etapa reina amb l’arribada a Vielha, i acabà sent una jornada sense diferències entre favorits, però sí amb dos abandonaments importants: Marino Lejarreta posava peu a terra en “estar rebentat”, segons paraules de Perurena, i Antoni Coll patia lesions considerables en caure al descens de la Bonaigua. El Teka patia les baixes dels seus dos homes forts, que pel matí se situaven al quart i cinquè llocs de la general. La victòria se l’endugué Ángel Ocaña després d’escapar-se a Camarasa (-160 km) i de saber gestionar la renda de tres minuts que tenia al peu de la Bonaigua, que durant el dia havia agafat un màxim de catorze minuts. Una de les anècdotes més curioses i històriques de la Volta ens porta a Paco Alguersuari, mític fotògraf que va estar una cinquantena d’anys cobrint esdeveniments esportius, entre ells grans proves ciclistes. Per enviar les fotografies a la redacció d’El Mundo Deportivo, va fer ús d’uns coloms missatgers, un mètode que també havia fet servir 25 anys enrere per enviar les còpies de les fotos des de la Vall d’Uixó, on acabava aquell any una etapa de la Volta. Els dos coloms, als que mimava abans del vol, tenien nom: Cirili i Amadeu.
El Teka va poder dedicar una victòria a Coll i Lejarreta a l’endemà, amb l’escapada d’Ismael Lejarreta -germà gran de Marino-, que va aconseguir obrir un forat que en meta s’explicità en més de deu minuts. El corredor basc havia escapat a Comiols (-116 km) després d’haver fracassat en un primer intent d’inici, a Viu Llevata. En el gran grup, la batalla arribà a deu quilòmetres de l’arribada després d’un atac d’Emanuele Bombini al que s’hi afegiren Thalmann, Ladrón de Guevara, Chozas, Lammers, Hanegraaf i Glaus. Aconseguiren un avantatge de gairebé dos minuts sobre el gran grup, esdevenint l’italià Bombini nou líder de la general, amb 36” sobre Van der Velde i Demierre i amb 56” sobre un Eduardo Chozas que també havia tret profit d’aquesta acció final.
El decorat canvià radicalment a un dia del final. La sisena etapa, entre Manresa i Vilanova i la Geltrú, s’inicià amb una escapada important que resultaria exitosa. El grup capdavanter quedava format per tres homes del Teka (Alberto Fernández, Rodríguez Inguazo i Blanco), dos Raleigh (Peeters i Rooks), dos Cilo (Russenberger i Seiz), un Kelme (Belda), un Reynolds (Gorospe) i un Zor (Pere Muñoz). Els Teka i Raleigh van ser els que més feina van dur a terme al davant mentre que, en el gran grup, els favorits com Van der Velde, Demierre i Gisiger -als que s’hi havien d’afegir Bombini i Chozas després de Manresa- s’acomiadaven de tota opció de victòria. La falta d’entesa en el grup els va portar a acabar cedint més de vuit minuts. L’etapa es resolia amb una nova victòria de Ludo Peeters després d’escapar de la resta junt amb Belda, Seiz i Pere Muñoz, que es convertia en nou líder de la general amb només 10” sobre Alberto Fernández, que entrava en el segon grup amb 25” perduts i que no amagava el seu enuig: “Estàs 150 km tirant perquè després t’ataqui un company… (es referia a Muñoz que, en tot cas, era compatriota i no company d’equip). Han treballat tots excepte Muñoz i els suïssos”. Tot i això, Pere Muñoz no era gens optimista i col·locava a Alberto Fernández com a líder virtual en vistes a la contrarellotge.
Després de l’últim canvi de guió, la victòria estava entre els dos corredors espanyols: Pere Muñoz i Alberto Fernández, separats per deu segons. Per sobre del minut ja estaven Seiz, Gorospe i Belda. S’encertaren els pronòstics i el càntabre es va fer amb la victòria final després de treure 1’02” a Muñoz en una contrarellotge on treia també 16” a un especialista com Gisiger i que li valien per fer-se amb la victòria d’etapa. En el sector de la tarda, Patrick Cocquyt aprofitava el marcatge dels favorits per marxar en solitari durant més de cent quilòmetres. El belga, professional des de feia deu dies, s’imposava Salou amb un còmode marge de més de tretze minuts sobre el gran grup.
Amb Alberto Fernández al graó més alt, els espanyols copaven el podi d’una Volta que, teòricament, no havia estat dissenyada per a ells en quant a recorregut. La cursa s’havia decidit, igual que l’any anterior, en una etapa que, sobre el paper, no havia de tenir cap transcendència a efectes de la general. Sense aquesta escapada, Faustino Rupérez podria haver guanyat la seva segona Volta consecutiva. Per a Alberto Fernández la victòria era el millor premi possible: “Necessitava guanyar. No he tingut gaire sort aquesta temporada” referint-se, en especial, a la sanció per dopatge a la Vuelta que el va fer caure del tercer al quinzè lloc de la general (abans les sancions per dopatge eren penalitzacions de temps). Per altra banda, Van der Velde perdia la Volta per tercer cop consecutiu: “No pararé fins que en guanyi una”… però el cert és que l’holandès no va tornar mai més a la ronda catalana.
*Documental a RTVE sobre Alberto Fernández (Volta Catalunya 1982: Conexión Vintage, min. 35:12)
tourdegila 