El mallot irisat aterrava per primera vegada a la història a la Volta a Catalunya. El campió del món, Freddy Maertens, esdevenia així el principal atractiu de la seixanta-unena edició. El belga, però, no era el mateix gran dominador que havia guanyat la Volta del 77. Maertens portava dos anys de capa caiguda tot i que el van batejar com “el ressuscitat” pel seu paper en el darrer Tour, amb cinc victòries d’etapa i mallot verd, i la victòria al Mundial de Praga. Per altra banda, venint de guanyar dues etapes al Tour, Johan Van der Velde tornava a Catalunya en mode de revenja enfrontant-se a la representació espanyola encapçalada per un Marino Lejarreta que buscava defensar títol.
Classificació general
- Faustino RUPÉREZ (ESP) 34h56m11s
- Serge DEMIERRE (SUI) +3m32s
- Marino LEJARRETA (ESP) +12m22s
- Johan VAN DER VELDE (NED) +12m43s; 5. Vicente BELDA (ESP) +15m56s; 6. Alberto FERNÁNDEZ (ESP) +16m58s; 7. Erwin LIENHARD (SUI) +18m37s; 8. Ismael LEJARRETA (ESP) +18m39s; 9. Jesús SUÁREZ CUEVA (ESP) +20m52s; 10. Ricardo ZÚÑIGA (ESP) +21m24s; (…) i 38. Miguel GUTIÉRREZ MAYOR (ESP) +1h37m33s
Maertens no començà amb gaire bon peu en caure en el reconeixement del pròleg de Platja d’Aro. La pluja del matí havia deixat els carrers mullats i el belga va anar a terra. Ja després no va voler-se arriscar en els 3,8 quilòmetres cronometrats, deixant-se 23” amb el vencedor, el suís Daniel Gisiger, que el dia abans havia guanyat el Trofeu Masferrer.
Johan Van der Velde aparegué ja en la primera etapa en línia, enduent-se l’esprint d’un grup d’una desena d’escollits on hi havia el propi líder, Gisiger, a més de Demierre, Hildred, Hanegraaf, Juan Fernández, Marino Lejarreta, Lasa, Pedro Muñoz i Laguía. El propi holandès provocà el tall a 40 quilòmetres de meta, aprofitant la tramuntana i el desgast produït en el grup en la persecució d’Eric Van de Perre, l’escapat inicial. El grup capdavanter, configurat de bones locomotores, aconseguí obrir un forat de gairebé un minut i mig a l’Estartit.
La segona etapa consistí de dos sectors. El matinal no va tenir més notícia que la nova victòria a l’esprint de Johan Van der Velde per davant de Suárez Cuevas, qui es confià aixecant el braç abans d’hora per acabar sent sorprès per l’holandès sobre la mateixa línia d’arribada. El més emotiu arribà al vespre, l’organització havia dissenyat aquell any un circuit nocturn a Barcelona. Fou un espectacle que agradà a tothom, la nit barcelonina s’entregà del tot a la Volta. Eren 30 quilòmetres resultants de 20 voltes a un circuit d’1,5 quilòmetres per Via Laietana, Fontanella, Ronda Sant Pere i les Junqueres. Maertens va treure a lluir el mallot irisat per primer cop, formant l’escapada que acabaria sent exitosa amb el seu company Versluys i a la qual van unir-s’hi Van den Hoek, Vilamajó i Laguía. Però Maertens punxà a la cinquena volta i tots dos belgues es van desentendre de la fuga. Els altres tres aconseguiren guanyar-li el pols al gran grup sense treure’ls-hi mai més de mig minut. A la recta final, l’holandès Ad Van den Hoek arrencava amb força deixant sense opció els dos catalans.
La tercera etapa, entre Barcelona i Arbúcies, significava el primer tast de la Volta amb la muntanya. Una de les primeres notícies fou l’abandonament de Freddy Maertens a El Muntanyà. El campió del món declarava que el recorregut era massa dur per a ell i que li era contraproduent seguir-hi de cara a preparar les clàssiques de final d’any. Va saber greu als organitzadors, que havien confiat amb el belga ja des d’abans que tornés a l’Olimp amb les victòries al Tour i Mundial. Per sort, no cobrava una prima fixa sinó per cada dia que estigués. La jornada començà moguda, amb un atac només sortir a La Conreria que destacava, entre d’altres, al líder Gisiger. Però el desgast d’energia va passar-li factura al suís en l’ascensió a Santa Fe de Montseny, i acabava desconnectant a tres quilòmetres de coronar en un grup que -després d’una gran feina d’Ismael Lejarreta- acabaria reduït a una desena en meta i que es trobava perseguint a un López Cerrón que havia atacat a Coll Formic. El Kelme, molt actiu en la part final, sortí victoriós gràcies a un atac de Vicente Belda a catorze quilòmetres del final, en un petit tram de pujada dins del llarg descens a meta. L’alacantí aconseguia obrir un forat de gairebé un minut al grup de favorits, on l’asturià-català Pere Muñoz esdevenia nou líder.
La Volta tornava a apostar per l’alta muntanya en l’etapa reina, camí d’Andorra amb els alts de Merolla, la Creueta i el final inèdit als Llacs de Tristaina -el que dos anys després acabaria sent l’estació d’Ordino-Arcalís- sostre de la Volta amb els seus 2.200 metres. Juan Fernández fou el més combatiu del dia marxant en solitari en el quilòmetre 20, arribant a tenir una diferència d’11’30” a l’entrada d’Andorra. Però l’andalús es trobaria amb el tanc buit en els trenta quilòmetres de pujada finals, sent caçat a set quilòmetres de l’arribada per un grup on Ismael Lejarreta havia tornat a passar el garbell. A només cinc quilòmetres del final, aguantaven Van der Velde, Marino Lejarreta i un Pere Muñoz que va poder lluitar-li la victòria a Van der Velde fins l’últim moment, imposant-se l’holandès per només un palm.
Quan la victòria de la Volta semblava estar entre tres: Pere Muñoz -líder-, Van der Velde a 7” i Marino Lejarreta a 18”, acabà passant el més inesperat en el dia menys pensat. La cinquena etapa, entre Coll de Nargó i Lleida, s’havia previst com a jornada de transició, però una escapada de Serge Demierre, a la que saltà Faustino Rupérez, amb la intenció de no haver de fer treballar al Zor de Javier Mínguez, ho posà tot potes enlaire. Quan el marge dels dos arribà als cinc minuts, els Raleigh de Van der Velde foren els primers en prendre la responsabilitat… però en veure que no aconseguien reduir diferències, demanaren col·laboració al Teka de Lejarreta, i aquests els la negaren. El que va acabar provocant que els dos escapats arribessin amb l’escandalosa diferència de disset minuts. Victòria per al suís amb Rupérez -vencedor de la Vuelta de 1980- com a nou líder, amb 6’21” sobre el propi Demierre i 13’33” sobre l’anterior líder, Pere Muñoz. Quedant unes diferències gairebé insalvables. Domingo Perurena, director del Teka, justificava la seva decisió de no col·laborar amb els Raleigh en la persecució: “Estem cansats que vinguin els equips estrangers i s’enduguin tots els premis i crítiques favorables. Si acostumen a guanyar ells és perquè els espanyols batallem entre nosaltres. Algú havia de donar exemple algun dia i ens ha tocat a nosaltres. A veure si aprenen la lliçó”.
Pere Muñoz havia perdut una oportunitat de fer-se amb la Volta, però mirava el costat positiu, doncs l’equip s’havia assegurat la victòria amb Rupérez, cosa que amb ell no tenien gens lligada. La sisena etapa sí que fou més de transició, excepte en la primera vintena de quilòmetres, on un atac de Van der Velde va deixar el grup principal en una dotzena de corredors i amb el líder escortat per un sol home. Els Zor van fer un esforç magnífic des del darrere, neutralitzant i deixant-ho tot en un ensurt. Escaparen després dos homes no perillosos de cara a la general com Ricardo Zúñiga i Guy Janiszewski. El sabadellenc va intentar desfer-se del belga -de pares polonesos- al Coll de la Teixeta, doncs sabia que tenia menys punta de velocitat que el seu rival, però no ho aconseguí. Janiszewski s’imposà fàcilment a Salou mentre que el grup entrava a 8’21”.
La contrarellotge del primer sector de l’última etapa no fou gens decisiva, tot i això, Serge Demierre fou el més ràpid i retallà gairebé tres minuts a Rupérez en els 36,9 quilòmetres pels voltants de Vilafranca del Penedès, incloent-hi l’alt de Font-Rubí. Per altra banda, Marino Lejarreta aconseguia treure-li 44” a Van der Velde. A la tarda, Ludo Peeters fou el més ràpid en un esprint molt ratoner, que provocà una caiguda de Juan Fernández i Serge Demierre en plena lluita per la victòria a cent metres de l’arribada. Abans, l’alt de Montserrat s’havia encarregat de fer la selecció al grup principal, on una vintena arribà a Manresa per davant i sense Pere Muñoz, que abandonava pels dolors intestinals que arrossegava des d’Andorra.
Faustino Rupérez guanyava la Volta a Catalunya com si li hagués tocat la loteria. Fou l’escollit per la sort a l’etapa de Lleida que, en condicions normals, no s’hauria resolt de tal manera. Aquesta va deixar en no-res la gran etapa andorrana, on el propi Rupérez s’havia deixat quatre minuts. El sorià salvava una temporada que, fins aleshores, no havia estat al nivell desitjat: “Una victòria a la Volta és suficientment important i prestigiosa per salvar tot un any”. López Cerrón era un dels que treia mèrit a la victòria del seu company al Zor: “A Rupérez se li ha aparegut la Verge abans d’arribar a Montserrat”. Sense l’escàndol de l’etapa de Lleida, Marino Lejarreta hauria acabat guanyant la seva segona Volta consecutiva. Es penedirien Perurena i els seus Teka de la decisió que va prendre?
tourdegila 