La seixantena edició de la Volta a Catalunya va fer examen de consciència i va recollir les crítiques de l’any anterior, proposant un recorregut més suau i amb un quilometratge més moderat. L’adaptava així a les alçades de la temporada en què se situava, doncs corria el risc de no poder seguir gaudint de les grans figures que en els darrers anys estaven donant prestigi a la cursa. Va ser el primer any amb el patrocini de “La Caixa”, donant relleu a la col·laboració d’una altra entitat financera, el Banco de Bilbao, present des de 1972.
Els asos estrangers d’aquell any van ser Johan Van der Velde -campió holandès, vencedor del Dauphiné i millor jove del Tour de França d’aquell any-, el veterà Lucien Van Impe i l’especialista en clàssiques, Henk Lubberding, que aquell any havia guanyat la Gent-Wevelgem. Els espanyols tornaven amb Vicente Belda i tot un seguit de joves corredors que havien de demostrar que serien referències en el futur, amb Faustino Rupérez -vencedor de la Vuelta- o Marino Lejarreta. Va ser el primer any del Reynolds, aleshores equip modest fundat per José Miguel Echavarri, però que escriuria moltes pàgines a la història del ciclisme espanyol… i encara en l’actualitat, sota el nom de Movistar Team.
Classificació general
- Marino LEJARRETA (ESP) 33h43m2s
- Johan VAN DER VELDE (NED) +34s
- Vicente BELDA (ESP) +2m18s
- Faustino RUPÉREZ (ESP) +2m44s; 5. Antonio COLL (ESP) +2m53s; 6. Sven Ake NILSSON (SWE) +3m39s; 7. Ismael LEJARRETA (ESP) +3m42s; 8. Alberto FERNÁNDEZ (ESP) +3m58s; 9. José Luis VIEJO (ESP) +4m17s; 10. Juan FERNÁNDEZ (ESP) +5m32s; (…) i 43. Luis Alberto ORDIALES (ESP) +58m58s
Després de tres anys seguits amb inici a Sitges, va ser Sant Carles de la Ràpita el municipi que -sota una calor tropical, on el mercuri marcà els 40 graus- acollí el pròleg inaugural de la Volta. En els 3,2 quilòmetres les diferències foren molt escasses imposant-se, però, el campió d’Espanya i bronze al Mundial de Sallanches (or d’Hinault), Juan Fernández. L’andalús, resident des de ben petit a Vitòria, es declarava futur estudiant de periodisme i, en aquella edició, va poder escriure una columna diària al Mundo Deportivo.
La primera etapa en línia es dirigí cap a Lleida recorrent les Terres de l’Ebre. No tenia ports puntuables, però sí alguna dificultat com el Port de la Granadella (-40 km), on Johan Van der Velde va provar els seus rivals en una jornada que, fins aleshores, transcorria del tot tranquil·la. A roda de l’holandès només aguantaren Van Impe i el propi líder. L’atac no prosperà, però Van der Velde acabaria guanyant l’esprint en una cursa sense presència de gaires velocistes.
De la segona etapa se sortí sota una pluja torrencial per acabar després amb molta xafogor, coses de l’època. Poc abans d’arribar a l’equador de l’etapa, s’escapava Sergio Santimaria arribant a gaudir de deu minuts de renda. Instants després de l’atac de l’italià, per darrere saltaven José Luis López Cerrón i Vicente López Carril, aquest segon defallia pujant el Coll de Gallicant mentre que López Cerrón acabaria caçant a Santimaria en el descens, que sucumbia del tot a Prades. El val·lisoletà s’imposava amb claredat a L’Espluga de Francolí i l’ex-president Josep Tarradellas li imposava el blanc-i-verd de líder en haver tret 2’42” al gran grup. El liderat no canviava d’equip, el Zor-Vereco el mantenia gràcies a l’estratègia d’equip marcada per Javier Mínguez, que manà que algú dels seus homes ataqués per tal d’evitar-se el treball que els pertocava al gran grup.
Els favorits es van prendre un bon descans a la tercera etapa. Marcel Laurens fou l’únic protagonista després d’escapar-se en el moment d’afrontar el Coll de Lilla, en els vint primers quilòmetres d’etapa. Com el belga no presentava cap perill per a la general, amb més de 25 minuts perduts, va poder gaudir de rendes altes de fins a divuit minuts al pas per Ullastrell. Al final s’imposà en solitari a Mollet del Vallès, entrant el gran grup a més de deu minuts, fet que no evità les crítiques de la premsa.
La quarta etapa constà de dos sectors, amb un primer de només 25 quilòmetres, però mai fet abans: sortida des del monument de Colom al Port de Barcelona i arribada en alt al Tibidabo, creuant-se tota la capital. Els set quilòmetres de pujada final, a vessar de públic, van estar dominats per Johan Van der Velde, Alberto Fernández i Marino Lejarreta. L’holandès llençava a 500 metres l’atac definitiu enduent-se la victòria d’etapa. El líder López Cerrón, que perdia 1’15”, reconeixia haver-se equivocat en voler agafar-se a la roda de l’holandès en el primer atac, deixant-lo totalment asfixiat. A la tarda, Van der Velde tornava a liderar la pujada al Mas Nou de Platja d’Aro, i s’imposava amb claredat sobre Marino Lejarreta, amb tres segons perduts, Belda i Juan Fernández, que van ser els que més temps van aguantar el ritme de l’holandès. López Cerrón es deixava 33” més, quedant-se Van der Velde a només 50” del liderat.
Joahn Van der Velde havia estat l’home clau a les pujades del darrer Tour de França, que van portar al seu company d’equip, Joop Zoetemelk, a vestir-se de groc a París. Això, amb la superioritat que l’holandès havia demostrat en els dos finals en alt de la Volta, no deixaven lloc a cap discussió: era el gran favorit. La cinquena etapa era la reina amb un puja-baixa constant que incloïa Sant Hilari, Santa Fe de Montseny, Coll Formic i la Pullosa. Fou tan dura que 41 corredors s’acomiadaren de la Volta: 26 per fora de control i 15 retirats. La jornada s’inicià amb una escapada de Ricardo Zúñiga, el vencedor l’any anterior al Coll de Pal, que marxà en solitari durant 125 quilòmetres, però defallí del tot a Coll Formic. Mateix punt on Van der Velde trencava el gran grup, aguantant-li el ritme només Marino i Ismael Lejarreta, Coll, Rupérez i Nilsson. López Cerrón i Juan Fernández tiraren la tovallola des del primer moment. El líder acabaria cedint gairebé deu minuts, prenent el relleu Van der Velde, que tornava a guanyar a Manresa. L’holandès va tenir l’oportunitat de quedar-se sol amb Belda i Nilsson en un moment de dificultats per a la resta a la Pullosa, però va preferir arreplegar-se convençut que ja estava dominant la Volta, permetent la presa de contacte del grup de Lejarreta, que s’ubicaria segon a la general a tan sols dos segons…
Tot i el menú muntanyós de la sisena etapa, aquesta no oferí cap canvi, ni tan sols intent d’espectacle. L’equip TI-Raleigh de Van der Velde i el Miko-Mercier de Nilsson van controlar prou bé l’etapa, en especial a la Collada de Toses, fent impossibles els atacs: “no han deixat marxar ni a les motos de policia”, escrivia un Juan Fernández que batia a Van der Velde a l’esprint de Llívia per tan sols un tubular, en un final adjudicat per foto-finish.
La contrarellotge del primer sector de l’última etapa havia de decidir, igual que en els darrers anys, el vencedor final. Tot i els només dos segons de diferència amb Marino Lejarreta, tothom apuntava cap a Van der Velde, doncs era clarament l’home més fort de la Volta i se’l veia millor rodador, amb el recent quart lloc a la contrarellotge de Francorchamps al Tour. El propi Lejarreta es veia sense possibilitats: “cap, o millor dit, molt poques, només si li passés algun incident…”. Però no va caldre cap imprevist, Lejarreta va donar-ho tot a la contrarellotge i va aconseguir treure 36” a Van der Velde, guanyant-li la Volta en l’últim sospir. A més, el biscaí es quedava a nou segons de guanyar la contrarellotge de Vic, que se l’enduia Henk Lubberding. Al sector de la tarda no hi faltà la lluita, Jesús Suárez Cuevas guanyava a l’Hospitalet de Llobregat després de fructificar una de les diverses escapades, junt amb Albelda, Guzmán, Andersen i Loro. A només tretze segons entrava el gran grup encapçalat per Van der Velde.
“La sorpresa més gran de la meva vida”, el propi protagonista, Marino Lejarreta, ratificava les opinions sobre la seva inesperada victòria a la general final de la Volta. El jove de Bérriz, amb 23 anys, estava cridat a ser una de les grans esperances del ciclisme espanyol, junt amb d’altres com Rupérez o Juan Fernández. El Teka assolia la victòria a la Volta sota el comandament de Domingo Perurena, vencedor de l’edició de 1973. S’ha de dir que tant l’equip com Lejarreta no s’havien deixat veure prou a la Volta. Mai proposaren cap atac, es limitaren a aguantar la roda de l’holandès i van tenir la sort de signar una gran contrarellotge final, mentre que Van der Velde, potser, s’havia excedit en confiança.
tourdegila 