La cinquanta-novena edició de la Volta a Catalunya continuava amb la seva aposta per la muntanya amb tres finals en alt al Llac de Sant Maurici (Espot), Coll de Pal i el Mas Nou. El primer inèdit i els altres dos ben recents a la prova catalana gràcies a Joan Peirató, el cap esportiu de la UE Sants que estava revolucionant la Volta en els darrers anys. Com a favorit es presentava un joveníssim Giuseppe Saronni -que amb 21 anys guanyava el Giro d’Itàlia i Tour de Romandia-, que buscaria emular el seu compatriota Francesco Moser inscrivint el seu nom al palmarès de la prova. Lucien Van Impe, guanyador del Tour de 1976, i Michel Pollentier, vencedor del Giro de 1977 i Volta a Suïssa entre d’altres, encapçalaven també la nòmina d’asos estrangers. El ciclisme espanyol, però, es trobava en una profunda crisis, esperant una nova fornada de corredors. Els joves com Vicent Belda o Ángel Arroyo tractarien d’apropar-se al llistó que havien deixat altres grans com Luis Ocaña.
Classificació general
- Vicente BELDA (ESP) 35h58m45s
- Pere VILARDEBÓ (ESP) +2s
- Christian JOURDAN (FRA) +9s
- Pedro TORRES (ESP) +1m1s; 5. Josef FUCHS (SUI) +2m28s; 6. Lucien VAN IMPE (BEL) +2m36s; 7. Jorge FORTIA (ESP) +8m18s; 8. Ángel ARROYO (ESP) +9m13s; 9. Manuel ESPARZA (ESP) +10m38s; 10. Ricardo ZÚÑIGA (ESP) +11m50s; (…) i 25. Christian MUSELET (FRA) +1h37m45s
Sitges acollia, per tercer any consecutiu, el pròleg inicial de la Volta, en guanyar-li la licitació a La Garriga després d’una oferta doblement superior a la feta per la localitat del Vallès Oriental: 2 milions de pessetes. Giuseppe Saronni feia bons els pronòstics enduent-se el pròleg de 4,2 quilòmetres i obtenint nou segons de marge sobre el segon, el seu company d’equip, Roy Schuiten, un holandès que al 1975 va intentar batre el rècord de l’hora de Merckx a Mèxic, però va fracassar per quatre cops consecutius i des d’aleshores no aixecà gaire més el cap.
La primera etapa en línia va anar, en general, tranquil·la. S’accelerà el ritme a la part final, amb el Coll de Lilla, en preparació per l’arribada a El Vendrell, on s’imposava el santaeulalienc Pere Vilardebó, arrabassant el que hauria estat una nova victòria de Saronni. El KAS s’enduia la seva primera etapa, però buscaven la victòria a la general en l’últim any en actiu de l’esquadra vitoriana després de més de vint temporades en el més alt del ciclisme espanyol i internacional.
Al primer sector de la segona etapa arribà el caos. La pluja va fer acte de presència i, en el descens de Begues, es produí una caiguda que afectà a una quinzena de corredors, entre ells el líder, Saronni, i altres com Vilardebó, Martínez Heredia, Fuchs o Pollentier. La cosa es complicà encara més quan, a l’Hospitalet de Llobregat, un error en la senyalització i un pas a nivell tancat els va fer acabar perdent prop de tres minuts i mig en meta… on s’imposava Ottavio Crepaldi després d’una fuga a l’inici de l’etapa junt amb Juárez i Lasa, escapant d’aquests en el pas per Montjuïc abans del final a La Barceloneta. L’italià havia atacat amb la intenció de prendre el liderat al seu cap de files, Saronni, per tal d’alliberar-lo de l’atenció mediàtica que comportava el blanc-i-verd. Però les coses van sortir pitjor del que esperaven i el nou líder passava a ser Eulalio García. A la tarda, Giuseppe Saronni es revenjava imposant-se a La Garriga, però sense poder recuperar el temps perdut pel matí.
La tercera etapa, entre La Garriga i Manresa, permeté una escapada en solitari de Jesús Hiniesto, un toledà de qui arribaven bones referències per part de Bahamontes. El corredor del CR-TAM va fer-se 120 quilòmetres en solitari, però acabaria sent atrapat a meitat de la pujada a Montserrat per José Luis López Cerrón, que havia saltat a dos quilòmetres de coronar el coll d’Estenalles amb la intenció de prendre els punts de la muntanya. Veient-se per davant amb marge, acabaria fent una aposta exitosa per l’etapa. El val·lisoletà s’imposava en solitari a Manresa traient 1’46” al gran grup.
A la sortida de l’etapa reina preocupava l’estat del genoll de Saronni, que acabaria posant peu a terra al pas per Tremp. L’abandonament de l’as italià fou clau per al desenllaç de la Volta. La cursa semblava que havia perdut el control. La jornada presentava en el menú els alts de Perbes, Viu Llevata, el Túnel de Vielha i els colossos de la Bonaigua i Llac de Sant Maurici (Espot). Aquest últim inèdit amb els seus 15,2 quilòmetres al 6,2% i rampes màximes del 18%. A la Bonaigua, el grup principal ja era de només una desena d’unitats, i des d’aquest saltà Josef Fuchs a la caça de Jean Marie Michel, que havia atacat a l’inici de l’etapa, però que s’estava enfonsant totalment en el port. El suís es trobava en plenitud de forma i acabaria assolint la gesta imposant-se en solitari sobre els 1.917 metres on es trobava el llac. A continuació, un autèntic rosari de corredors: el segon en entrar era Vilardebó a 5’40”, Arroyo a 6’19” -passant a liderar la prova- i Belda se’n deixava 8’12”. La general donava un tomb radical, amb corredors humils al capdavant. Els tres primers eren els espanyols Arroyo, Belda i Vilardebó, tots de menys de 25 anys.
Josef Fuchs estava ple de moral i somiava en repetir a l’endemà, de cara a assaltar un liderat que tenia ara a 2’35”. Però la cinquena etapa, entre La Pobla de Segur i el Coll de Pal, va convertir-se en una altra gran etapa de muntanya, encara més despietada que l’anterior. A la part intermèdia del traçat, al pas per Sant Llorenç de Morunys, la caravana patí un temporal de vent, aigua i pedra de grans dimensions. Alguns corredors s’aixoplugaren als cotxes, arbres… on podien. I la caravana de cotxes seguidors patia per no caure per algun penya-segat. Els que més valor hi posaren van ser els que més èxit van trobar. Per davant col·laboraren Ricardo Zúñiga i Pedro Torres. El sabadellenc Zúñiga es feia amb la victòria d’etapa al Coll de Pal, podent-la dedicar a Pedro Huertas, del mateix equip CR-TAM, mort en competició mentre preparava la Volta. A 25” entrava Torres que es quedava a només 32” del liderat, que requeia sobre Belda, tot i perdre més de quatre minuts amb Vilardebó. El líder a Espot, Ángel Arroyo, perdia gairebé dotze minuts.
S’havia produït un nou canvi de guió a la Volta en una jornada marcada també per la trentena d’abandonaments, que deixaven el grup en només 27 corredors encara amb dos jornades per davant. Pellentier, Martínez Heredia, López Cerrón, Eulalio García o els Lejarreta eren alguns dels noms que havien issat la bandera blanca camí del Coll de Pal. La gran dificultat per controlar l’aprofità Christian Jourdan per escapar-se a l’inici de la sisena etapa que, tot i els 14 minuts que tenia perduts a la general, acabaria la jornada a només 18” del liderat, ficat de ple en la lluita per la victòria final. I és que en el grup la responsabilitat no la prenia ningú, i els que l’havien de prendre no tenien gaire força… El Transmallorca del líder, Belda, només disposava d’Ordiales i Pedro Torres, però aquest últim també estava amb opcions a la general. Al final van haver de reaccionar amb Ordiales i una aliança sobre el terreny amb el CR-TAM i el KAS, que veia perillar també les seves opcions amb Vilardebó i Van Impe. El francès Jourdan s’imposava amb un còmode marge de més de set minuts sobre Mariano Martínez, Suárez Cuevas i Fortià -uns altres que havien saltat al pas per Ripoll- i amb més de tretze sobre els favorits, amb Belda salvant el liderat pels escassos 18”.
La contrarellotge del primer sector de l’última etapa havia de ser decisiu. L’error comès el dia abans per part dels directors dels equips espanyols havia permès l’entrada d’un rival desconegut com Jourdan, que entrava en la lluita per la victòria final. Lucien Van Impe guanyava clarament la contrarellotge entre Platja d’Aro i Tossa de Mar, amb 1’02” sobre Vilardebó, que es quedava a dos misèrrims segons de guanyar la Volta. Vicent Belda se salvava en un terreny on no era gens especialista i Jourdan només aconseguia reduir a la meitat els 18” dels que disposava. A la tarda, Jesús Suárez Cueva vencia a l’esprint en un sector on el KAS no havia deixat respirar tranquil a Belda, qui, ben atent, va poder mantenir la fila del grup.
Vicent Belda es feia amb el millor regal d’aniversari, 25 anys feia aquell 12 de setembre, la millor victòria que consta en la seva trajectòria. L’alacantí fitxaria pel Kelme la temporada següent, el nou equip espanyol que escriuria moltes de les pàgines del ciclisme espanyol: “la cursa ha estat molt dura, una prova són els múltiples abandonaments que s’han produït, en especial el de Saronni”. I és que només vint-i-cinc corredors van concloure a Sitges dels setanta-un sortits una setmana abans. L’abandonament de l’as italià provocà que la general es dinamités a cadascuna de les jornades restants. Només dos segons van acabar privant a la Volta de tenir un nou vencedor català, Pere Vilardebó es quedava sense poder prendre el relleu de Poblet, que havia guanyat la seva segona Volta l’any 1960.
La Volta d’aquell any rebé crítiques… per la seva excessiva duresa! Tanta muntanya s’indigestava, i en especial a aquelles alçades de temporada. L’organització es defenia des del primer dia: “en una volta de set dies no ens podem permetre etapes de transició”. Sempre hi haurà opinions de tots colors. El que està clar és que els 25 que arribaren a Sitges van fregar l’heroïcitat.
tourdegila 