En ple context de la Transició, que conclouria a finals d’any amb l’aprovació de la Constitució Espanyola, el país vivia castigat per una crisis econòmica i les organitzacions ciclistes havien passat per serioses dificultats per poder continuar amb el calendari. Algunes van haver d’optar a l’abandonament. Però la UD Sants va poder continuar endavant, presentant un bon cartell per a la cinquanta-vuitena edició de la Volta a Catalunya que venia encapçalat per Francesco Moser, campió del món l’any 1977 i subcampió en la present temporada, on s’havia fet amb la Paris-Roubaix i llocs d’honor a Tirreno-Adriatico, Liège-Bastogne-Liège, Amstel Gold Race, Gent-Wevelgem i al Giro d’Itàlia, on va acabar tercer amb quatre victòries d’etapa. L’italià era el màxim aspirant, la prova es convertia en un “tots contra Moser”.
Classificació general
- Francesco MOSER (ITA) 32h31m20s
- Francisco GALDÓS (ESP) +3m15s
- Pedro TORRES (ESP) +5m37s
- Juan PUJOL (ESP) +5m37s; 5. Vicente BELDA (ESP) +6m43s; 6. Miguel Mari LASA (ESP) +9m19s; 7. Ismael LEJARRETA (ESP) +9m46s; 8. Antoine HOUBRECHTS (BEL) +10m12s; 9. Claudio BORTOLOTTO (ITA) +10m16s; 10. Pere VILARDEBÓ (ESP) +11m53s; (…) i 51. Graziano ROSSI (ITA) +1h26m2s
La Volta arrencava novament a Sitges sota el patrocini de la Generalitat de Catalunya, per primer cop des del final de la Dictadura de Franco. Francesco Moser va assestar la seva primera estocada amb una victòria al pròleg on, en els escassos 4,2 quilòmetres, aconseguia una diferència ja de setze segons sobre el segon, Eulalio García. L’italià avisava: “la Volta em servirà de revenja pel Mundial; tots els grans la tenen al seu palmarès i jo no puc ser-ne una excepció”.
A la primera etapa en línia, entre Sitges i l’Espluga de Francolí, Francesco Moser repetia victòria. Aquest cop a l’esprint d’un grup reduït amb Lasa, Galdós i Menéndez, que havia provocat el propi líder en els 15 quilòmetres finals de descens entre el Coll de l’Arena i l’arribada. Moser va superar un contratemps en punxar a tan sols dos quilòmetres de meta. Va canviar ràpidament de bicicleta amb el seu company Fraccaro i va poder tornar al grup capdavanter a cinc-cents metres del final, després d’una persecució espectacular. El gran grup entrava a dotze segons.
L’infortuni requeia sobre el KAS en la segona etapa. Francisco Galdós -l’espanyol cridat a fer front a Moser a la Volta, millor classificat al recent Tour (7è)- punxava a la zona d’avituallament, a seixanta quilòmetres de l’arribada, just en el punt que Moser tenia marcat per atacar amb el seu equip, el Sanson-Campagnolo. Durant uns instants es va viure una persecució entre dos grans grups, destacant-s’hi al davant els italians de Moser i els Teka, on un atent Miguel Mari Lasa havia avisat als seus companys que l’as italià preparava un atac en aquell punt. El KAS va acabar llançant la tovallola en veure que no aconseguien retallar diferències, i van acabar deixant-se en meta 2’45”. Al capdavant, un grup de nou corredors s’acabaria jugant la victòria a Guissona on vencia Lasa, imitant a Knetemann al recent Mundial de Nürbugring, sortint de la roda de Moser en els metres finals.
El primer sector de la tercera etapa fou molt emotiu per l’escenari i els personatges. El president de la “nova” Generalitat, Josep Tarradellas, va fer el tall de cinta. La plaça Sant Jaume acollí el control de signatures, sonaren “Els Segadors” en el dia anterior a la Diada, i a les Rambles es tornà a viure un espectacle en un circuit de 2,5 quilòmetres, on es realitzaren 18 voltes (45 km). S’hi imposà a l’esprint el belga Frans Van Looy superant a Giuseppe Martinelli. Per la tarda, la cursa es dirigí cap a l’alt del Mas Nou, per cinquè any consecutiu, i serví a Francesco Moser per assestar un nou cop d’autoritat. Vicente Belda havia atacat a les primeres rampes del mur final i, quan tenia la victòria a tocar, va ser arrabassat per l’italià, que havia arrencat a 500 metres deixant al seu company d’escalada, José Enrique Cima, clavat. Moser ampliava el seu liderat, doncs Lasa cedia 1’07”. Pedro Torres passava a ser segon a 49”, Vilardebó tercer a 1’08”. El seu rival més perillós, Galdós, es trobava ja a 3’22”.
Si en algun terreny s’havia d’atacar el líder aquest era a la muntanya. La quarta etapa arribava per primer cop a Pardines, un municipi situat a més de 1.200 metres sobre el nivell del mar, amb una pujada de més de cinc quilòmetres al 6% de mitjana des de Ribes de Freser. Moser se les enginyà, però, per aguantar els atacs de Galdós, Lasa i Torres, amb els que no va acabar cedint temps en meta. Per davant saltaren Antoine Houbrechts i Vicente Belda que, donat el poc perill que tenien a la general, no inquietaren el líder, pendent d’altres fronts. S’acabava imposant el belga, que havia obert un forat de mig minut al grup de favorits.
Més terreny muntanyós tenia la cinquena etapa, considerada jornada reina amb Bracons, la Trona i l’inèdit final al Coll de Pal, a Bagà, amb els seus 19 quilòmetres al 6-7% de mitjana. Era l’oportunitat del KAS de revenjar-se i d’intentar fer trontollar el líder. Els vitorians ho intentaren on ho tenien planificat, a la Trona, llençant atacs amb Perurena, Martínez Heredia, Lejarreta… però es trobaren amb un sòlid Sanson-Campagnolo que neutralitzava tots els intents. Al peu del coll de Pal, la cosa canviaria. El KAS envià primer a Ladrón de Guevara amb la intenció que servís de pont per a Francisco Galdós, que atacà deixant de roda a un Moser que no perdia la calma, tot i patir a les primeres rampes del port. L’italià sabia que podia viure de les rendes amb els més de tres minuts que tenia sobre l’alabès, que acabaria fent un gran forat i imposant-se en solitari a més de dos mil metres d’altitud. Belda repetia segon i Moser entrava amb l’egarenc Pujol amb 1’47” perduts. Si no fos per la punxada de Guissona, Galdós podria haver sortit de líder, però es conformava amb el segon lloc a la general, ara a 1’35” de Moser.
La sisena etapa fou clarament de transició per als homes de la general, que es prenien un dia de descans després dels tres finals en alt consecutius i previ a la contrarellotge final. I s’acabaria convertint en emotiva de la mà de José Manuel García, que escapava tot sol de sortida i, donat que no presentava cap perill per al líder, aconseguia setze minuts a l’alt d’Estenalles. L’asturià patiria a les rampes de Montserrat, mostrant signes de defalliment, plorava i li resava a la Moreneta, però acabaria vencent en solitari a Manresa, amb més de sis minuts sobre el gran grup. La gran emoció venia per part de tot l’equip Transmallorca-Gios, que podia enviar una dedicatòria al cel per la mort, una setmana abans de l’inici de la prova, de Blas Domingo, un corredor que anava a disputar la Volta, però que trobà la mort durant un entrenament a Alacant. “Aquesta victòria té un sol triomfador, i és Blas Domingo” deia entre llàgrimes el “Roxio”. El modest equip balear aconseguia el seu objectiu de victòria d’etapa, després de fregar el pal tres cops consecutius amb els tres segons llocs de Belda els dies abans.
El sector contrarellotge de l’última etapa, pels voltants d’El Vendrell, li servia a Francesco Moser per demostrar la seva clara superioritat. Feia bons tots els pronòstics i guanyava el parcial amb 1’14” sobre el segon classificat, Vito Da Ros, i deixava a Galdós amb 3’15” perduts a la general. A la tarda, entre Comaruga i Sitges, s’imposava Phil Edwards en solitari traient escassos metres a un petit grup de set corredors que s’havia format a les Costes del Garraf. Edwards era un britànic que corria a les files del Sanson de Moser pels orígens italians de la seva mare.
Francesco Moser guanyava la Volta que tant anhelava sent líder del primer a l’últim dia, quelcom assolit per darrer cop per un compatriota seu, Primo Volpi al 1951. Moser acabaria aconseguint alguna victòria més fins al final de temporada com el Lombardia, el Giro del Lazio o el GP Città di Peccioli, tancant la seva millor temporada de la història i enduent-se el merescut Super Prestige Pernod (el trofeu que s’entregava al millor ciclista de l’any), per davant d’un gran rival com Bernard Hinault, que aquell any havia guanyat el doblet Vuelta-Tour. Al bretó no el veuríem mai a la Volta.
tourdegila 