La cinquanta-setena edició de la Volta a Catalunya va estar marcada per una destacable representació de corredors estrangers de gran qualitat amb Joop Zoetemelk (futur guanyador de Tour, Vuelta i Mundial), Johan De Muynck i, especialment, Freddy Maertens, el belga cridat a ser el nou Eddy Merckx i que aquella temporada s’havia fet amb més de quaranta victòries, entre les quals hi havia la Vuelta a España amb tretze (!) etapes, la Paris-Nice i cinc etapes, la Setmana Catalana i quatre etapes… un ritme frenat, però, per l’abandonament al Giro d’Itàlia, on havia guanyat vuit etapes en vuit dies.
Classificació general
- Freddy MAERTENS (BEL) 33h4m51s
- Johan DE MUYNCK (BEL) +24s
- Joop ZOETEMELK (NED) +1m27s
- Juan PUJOL (ESP) +2m19s; 5. José Luis VIEJO (ESP) +2m37s; 6. Enrique MARTÍNEZ HEREDIA (ESP) +2m39s; 7. Manuel ESPARZA (ESP) +2m53s; 8. Francisco GALDÓS (ESP) +3m14s; 9. Alfio VANDI (ITA) +3m30s; 10. Pedro TORRES (ESP) +3m42s; (…) i 51. Giovanni MANTOVANI (ITA) +1h4m28s
Amb la motxilla carregada d’èxits, Freddy Maertens va començar la Volta de la millor manera possible imposant-se al pròleg de Sitges, localitat encarregada d’obrir i tancar la Volta en aquell i els següents dos anys. El belga va fer un temps dos segons més ràpid que el seu compatriota, De Muynck, però traient deu segons al tercer classificat, Pere Vilardebó, en només 4,2 quilòmetres de recorregut. “Vinc a reivindicar-me” eren les declaracions de Maertens després del recent abandonament al Mundial de San Cristóbal (Veneçuela). L’inici va estar marcat per un accident de l’helicòpter de TVE que caigué al mar després de volar a baixa altura. Per sort, no es van lamentar víctimes mortals i els dos ocupants -pilot i càmera- van sortir-ne il·lesos, quedant tot en un ensurt.
La primera etapa en línia conduí els corredors cap a Balaguer, però les ganes de batalla van quedar xafades per la forta calor. Es va fer un recorregut per carreteres on la Volta no hi havia passat abans, entre d’altres es pujà l’alt de la Mussara per primer cop a la història. Freddy Maertens prosseguí amb el seu domini donant un recital a l’esprint, guanyant després d’una gran remuntada. Segon es classificava un company del seu equip, Sean Kelly, de 21 anys.
La muntanya arribava a la segona etapa amb el final al Coll de la Botella, a Andorra, que amb els seus 2.080 metres era la Cima Peris, el sostre de la Volta. En aquest terreny era on els escaladors tindrien l’oportunitat de batre Maertens, però el líder es defensà prou bé gràcies també al sensacional paper de Kelly, fent que perdés en meta tan sols 27” envers el vencedor, i nou líder, José Enrique Cima. Van ser Zoetemelk i Galdós els que portaren el pes de l’ascensió, neutralitzant la fuga del dia formada per Hoban, Vanhaerens i Félix Suárez. Les diferències després de la gran etapa pirenaica eren escasses: liderava Cima amb 5” sobre De Muynck, 15” sobre Maertens i 17” sobre Zoetemelk i Esparza, el campió espanyol en ruta.
La tercera etapa estava dividida en dos sectors i en ambdós s’imposà Freddy Maertens, tot i que en el primer, entre Oliana i Manresa, el belga era desclassificat per part dels àrbitres degut a una maniobra irregular a l’esprint, doncs va tancar a Mantovani deliberadament. L’italià es queixà aixecant el braç en plena disputa de l’esprint i la victòria recaigué en Eddy Vanhaerens, que treia profit de l’embolic. De l’escridassada i insults per part del públic manresà fins a l’ovació del públic barceloní, on Maertens guanyava, netament, l’esprint disputat al Passeig Fabra i Puig, al barri de Sant Andreu. Abans, Raymond Delisle havia estat el protagonista amb una fuga al peu de les Estenalles que arribà a prendre tres minuts, però que acabaria sent caçat a un quilòmetre de coronar el Forat del Vent (Flor de Maig).
Una de les novetats de la Volta del 77 fou la incursió feta a Menorca. Durant la nit, tota la caravana de la cursa viatjà en el vaixell “Canguro Cabo San Jorge” fins a l’illa balear, on hi hagué sopar, balls, cinema, tertúlies… ho van definir com un mini-creuer de luxe. Sense dies de descans pel mig, la jornada es dividí en dos sectors. En el primer, de només 39 quilòmetres, se sortí de Ciutadella per arribar al Monte Toro, un final dur de 3 quilòmetres al 8,7% de mitjana. Maertens va tornar a limitar les seves pèrdues en el terreny més complicat per a ell, cedint del grup de Zoetemelk, De Muynck i Cima a un quilòmetre del final. Joop Zoetemelk va fer-se amb la victòria en solitari després d’una treballada ascensió, però ajudat també per una caiguda de Cima i De Muynck, provocada per un espectador que volia avituallar a l’asturià, a 300 metres del final. A la tarda s’arribà a l’esprint amb nova victòria de Freddy Maertens, tot i que no del tot conforme. Previ a l’arribada, una caiguda massiva -de més de 30 corredors- va provocar que els àrbitres aturessin la cursa momentàniament, en un instant on el belga podria haver-ne tret profit en estar-hi implicats rivals directes. Cima sortia de Menorca mantenint el blanc-i-verd, però amb 5” sobre De Muynck i Zoetemelk i 20” sobre Maertens.
Per a l’estrella belga la tercera prova de foc era el final a l’alt del Mas Nou, a Platja d’Aro. Custodio Mazuela fou el protagonista d’aquesta cinquena etapa amb una escapada de 80 quilòmetres en solitari iniciada a Tossa, on va arribar a assolir vuit minuts de marge. L’andalús era caçat al peu del mur final on s’iniciava una altra cursa. Un dels primer en desconnectar, però, fou el propi líder, José Enrique Cima, que acabaria deixant-se més d’un minut després de les conseqüències d’una caiguda patida a Sant Pol de Mar, de la que no es va poder recuperar i acabaria abandonant a l’endemà: “em costava respirar, em feia molt de mal el maluc”. Johan De Muynck, tot i patir una avaria a l’inici de l’ascensió, va poder endur-se la victòria d’etapa després d’una gran reacció. Novament, Maertens va saber gestionar molt bé la pujada cedint 16” i ubicant-se tercer a la general a 31” del nou líder i vencedor de l’etapa. Segon era Zoetemelk a 13”. Tot apuntava a una nova victòria estrangera, amb el primer nacional, José Luis Viejo, quart a 1’04”.
Tot i els tres finals en alt, l’etapa més temuda per part de la majoria de corredors era la sisena, entre Platja d’Aro i La Garriga, amb l’alt de Sant Grau, Pedra Llarga i Coll Formic. El KAS, menys batallador que en altres anys, va moure la cursa amb un atac d’Enrique Martínez Heredia a Santa Coloma de Farners (-130 km) amb el que va gaudir del liderat virtual, en prendre una renda màxima de 4’30”. Però l’ambició de Maertens va fer que el marge es reduís des de Coll Formic fins a meta, on l’andalús vencia amb poc més d’un minut sobre el gran grup. El propi Maertens va prendre les regnes del grup en els quaranta quilòmetres finals. Fins i tot va canviar de bicicleta, per una de major desenvolupament, en coronar el Coll Formic, per tal de retallar més temps al capdavanter. A la meta de La Garriga hi havia Joan Martí, el vencedor de la Volta de 1913, un dels esportistes referents de la localitat i que, a punt de fer els 91 anys, va poder presenciar la cursa des de la tribuna.
Seguint la dinàmica d’edicions anteriors, la contrarellotge havia de decidir el campió de la Volta. I, en efecte, els pronòstics no van fallar. Freddy Maertens va ser el més ràpid en el primer sector, de 26 quilòmetres entre La Garriga i Granollers, traient 55” al segon classificat, De Muynck, que queia a la segona posició, perdent la Volta per 24”. Tercer finalitzaria Zoetemelk, a 1’27”. Al sector de la tarda va mantenir-se el ritme de batalla amb alguna fuga a l’Ordal, però no per part de favorits. S’arribà a l’esprint que, de nou, va quedar marcat per la polèmica. Patrick Busolini s’imposava a Sitges, però acabava desclassificat per irregularitats… El vencedor acabaria sent Giuseppe Perletto.
La victòria de Freddy Maertens, “l’hereu d’Eddy Merckx del ciclisme mundial”, a la Volta a Catalunya significava un colofó a la seva gran temporada, en especial al territori espanyol, amb la Setmana Catalana, la Vuelta a España, les múltiples victòries d’etapa i la Volta a Catalunya, on inscrivia el seu nom al palmarès al costat d’altres grans com Anquetil, Merckx o Gimondi. El belga declarà que havia trobat en falta les bonificacions en meta, doncs els no escaladors tenien més dificultats per fer-se amb la victòria general… com sempre opinions de tots colors. El seu compatriota, De Muynck, no sortia gaire satisfet, havia perdut l’oportunitat de fer-se amb una gran victòria i atribuïa la derrota a la caiguda al Monte Toro i l’avaria al Mas Nou.
tourdegila 