La cinquanta-sisena edició de la Volta a Catalunya, ubicant-nos en el context social del país, significava la primera després de la mort del dictador Francisco Franco. En plena Transició, la Volta seguia endavant, amb el pas ferm que feia una dècada s’estava imposant a la prova. Aquell any no hi havia clars favorits, però sí participants internacionals de gran qualitat com Roger De Vlaeminck, Marino Basso o Fausto Bertoglio. Entre els espanyols s’hi destacava el nom del català Josep Pesarrodona, que amb el KAS havia guanyat la Vuelta aquell any, per davant de Luis Ocaña, que hi corria a les files del Super-Ser.
Classificació general
- Enrique MARTÍNEZ HEREDIA (ESP) 33h49m54s
- Ronald DE WITTE (BEL) +2m46s
- Agustín TAMAMES (ESP) +3m3s
- José Enrique CIMA (ESP) +3m16s; 5. Roger DE VLAEMINCK (BEL) +3m24s; 6. Pedro TORRES (ESP) +3m58s; 7. Jorgen MARCUSSEN (DEN) +4m42s; 8. Domingo PERURENA (ESP) +4m56s; 9. Josef FUCHS (SUI) +5m11s; 10. Antonio MARTOS (ESP) +6m3s; (…) i 50. Tullio ROSSI (ITA) +1h27m44s
Seguint la dinàmica d’altres anys, la Volta s’inicià amb un pròleg a Amposta, totalment bolcada per la cursa. S’hi imposà Roger De Vlaeminck, un vencedor de prestigi a l’alçada de la prova. El belga estava fent una gran campanya havent guanyat la Tirreno-Adriatico, el Giro di Sardegna, així com signar llocs d’honor a clàssiques com Paris-Roubaix, Tour de Flandes o Gent-Wevelgem; això sense comptar amb la motxilla que ja venia carregada amb dinou victòries al Giro d’Itàlia, quatre aquell any. “Guanyaré tres etapes i la general”, així de fort venia De Vlaeminck qui, participant a la Volta, es preparava per afrontar les clàssiques de final de temporada, com la Paris-Tours.
La primera etapa, entre Amposta i Almacelles, va tenir diversos intents d’escapada, però sense que cap fructifiqués. S’arribà a l’esprint amb victòria per a Marino Basso, un corredor lluny de la figura que havia estat abans, campió del món l’any 1972, amb una temporada discreta. L’italià va imposar-se just per davant d’un De Vlaeminck amb gest contrariat perquè havia deixat anar una victòria que tenia a l’abast.
La segona etapa, entre Almacelles i Sort, presentava un port inèdit a la Volta, però que ja s’havia descobert al Tour de França de 1974, el port del Cantó. Ubicat a vint quilòmetres de l’arribada, era la dificultat temuda per a tothom. La jornada s’inicià amb diversos atacs sense que cap prosperés gràcies, en part, al control per part del Brooklyn del líder. Al Cantó la cosa canvià, només d’inici ja es produí una selecció de més d’una trentena de corredors. Entre els que cedien hi havia un desconegut Ocaña i Bertoglio, el vencedor de l’anterior edició. Ambdós s’acabarien deixant més de cinc minuts en meta. Per davant, Perurena fou un dels més actius i coronà el Cantó al capdavant aconseguint treure uns segons al grup del líder. Però al guipuscoà se li acabaria escapant una gran oportunitat de victòria -el cert és que ja no guanyaria mai més a la Volta- perquè Roger De Vlaeminck aconseguia enllaçar-hi junt amb Pedro Torres, per acabar imposant-se el belga a l’esprint de Sort per davant de Perurena, Torres, Cima i Lualdi. A 19” entrava el primer grup perseguidor d’unes quinze unitats, la resta ja es deixaria minuts.
La tercera etapa, que sobre el paper era de transició, va acabar convertint-se en la més decisiva de tota la Volta. Entre Oliana i Mollet del Vallès només hi havia un port puntuable, el de Les Forques, i ubicat en la primera meitat. Però el KAS va voler proposar batalla des de la sortida, mostrant-se molt actiu en la generació d’escapades. Això sí, es trobava sempre amb la resposta del Brooklyn del líder, que també hi col·locava homes davant. Després de diversos intents, a Castellterçol (-40 km), atacà Enrique Martínez Heredia junt amb Ronald De Witte. El belga, de l’equip del líder, es limità a seguir la roda de l’espanyol, que rodà a bon ritme fins a aconseguir una renda de 3’40” sobre el gran grup en meta. De Witte, òbviament més fresc, s’enduia l’etapa mentre que Martínez Heredia -vencedor del Tour de l’Avenir de 1974- es col·locava com a nou líder. Donava així un tomb a la general. De Witte passava a ser segon a 8” i De Vlaeminck -del que després es va saber que havia passat mal dia- era tercer amb 2’45” perduts.
Roger De Vlaeminck es va recuperar a l’endemà, doncs guanyava a l’esprint el primer sector de la quarta etapa, un circuit de 41,4 quilòmetres (18 voltes de 2,3 km) dissenyat, per primer cop a la història de la Volta, a les Rambles de Barcelona. L’emoció era màxima entre els membres de l’organització, era un somni fet realitat que, alhora, es va arrodonir per la quantitat de gent que va sortir al carrer. El sector de la tarda s’iniciava a Mollet del Vallès per arribar a Manresa. El parcial es decidiria a Can Maçana, al peu hi atacava Fedor Den Hertog i el seguia, poc després, Alfredo Chinetti. Tots dos van arriscar en una baixada relliscosa per la pluja fina que havia caigut i es disputaren l’esprint on s’imposava Den Hertog… però era posteriorment desclassificat en haver agafat del mallot a Chinetti per sobrepassar-lo. Com a mostra de rebuig envers la decisió, l’equip Frisol de l’holandès decidiria marxar i no prendre la sortida a l’endemà.
En vestir-se de blanc-i-verd, Martínez Heredia declarà: “Estic disposat a buidar-me al Mas Nou i al Turó de l’Home per defensar aquest liderat”. A la cinquena etapa arribava la primera prova de foc, el temut alt del Mas Nou era el final de Platja d’Aro per tercer any consecutiu. Igual que en edicions anteriors, el més interessant de la jornada es va concentrar en els tres quilòmetres finals. José Enrique Cima guanyava l’etapa després d’atacar a la primera rampa i gràcies també a una gran aproximació feta per part del seu equip, el modest Novostil-Transmallorca. El jove asturià guanyava per poc, doncs el grup perseguidor amb Tamames, Bertoglio i Fuchs va estar a punt d’atrapar-lo en el tram més suau del final, entrant a un sol segon. Martínez Heredia feia una bona defensa del liderat, entrava a roda de De Witte i perdia només 10” amb De Vlaeminck; i 27” amb Cima, que pujava fins a la tercera plaça (+2’29”).
“Vaig concentrar tota la meva il·lusió en la Volta després de la lesió que vaig patir a la Vuelta”, eren paraules de José Enrique Cima, que repetia victòria en el segon final en alt consecutiu, a l’inèdit Turó de l’Home. La jornada havia estat marcada per una fuga de vuit corredors amb Pujol, Gandarias, Chinetti, Lualdi, Mazuela, Oliva, Fuchs i Del Álamo que, tot i arribar a gaudir de sis minuts i tenir representants dels equips més forts, va acabar caient per sí mateixa, per la falta de forces i col·laboració en la part final. Van començar la pujada final amb menys d’un minut de marge i la pròpia empenta dels favorits els va acabar neutralitzant. D’aquests últims només en va fallar un, De Witte, que es deixava un minut i mig en meta, deixant a Martínez Heredia amb un marge molt més còmode a un dia de la conclusió: De Witte a 1’34”, Cima a 2’29” i De Vlaeminck a 2’35”. El final, però, va estar per sota de les expectatives: la victòria es va disputar des d’un grup d’onze corredors, quan tothom esperava que arribessin d’un en un… “el gegant del Montseny ha estat humiliat i ultratjat” (*). A més, De Vlaeminck, tercer a l’etapa, va mostrar-se molt enfadat perquè deia que no s’havia senyalitzat la distància que restava fins a meta i que no havia pogut moure’s quan tenia previst… L’organització replicava que no va poder posar els cartells a causa de la ventada, però que ho havien deixat marcat a terra.
(*) Tot i que semblava un nou descobriment per explotar-ho en futures edicions, a data d’avui, la Volta no ha tornat mai al Turó de l’Home.
Per si hi havia dubtes, Martínez Heredia deixava clar que era el merescut vencedor de la Volta signant un gran segon lloc a la contrarellotge, a 42” del temps del campió de l’any anterior i vencedor del sector cronometrat de l’última etapa, Fausto Bertoglio. A més, obria un forat de més d’un minut novament amb De Witte, deixant-lo ja a 2’46”. Tot i que el terreny podia donar per jugar, el sector de la tarda -amb la Vallensana, el Tibidabo i l’Ordal- no va presentar cap perill per al líder i es resolgué a l’esprint amb victòria de Pierino Gavazzi al Passeig Marítim de Sitges, un municipi que anunciava que acolliria l’inici i final de la Volta de la següent edició.
Enrique Martínez Heredia guanyava la Volta en el seu primer any com a professional. Amb 23 anys l’andalús apuntava maneres, havent guanyat també el Tour de l’Avenir dos anys abans. Al seu costat, José Enrique Cima, també era un jove que havia deixat la seva empremta a la cursa amb dues grans victòries d’etapa. Tots dos eren cridats a ser la nova fornada que havia de suplir a estrelles, ja en decadència, com Luis Ocaña. Malgrat tenir un futur prometedor, el seu palmarès no s’engrandí gaire més…
tourdegila 