La cinquanta-cinquena edició de la Volta a Catalunya es presentava sense un clar favorit. Bernard Thévenet no podia defensar el títol aconseguit l’any anterior per la càrrega de compromisos després d’haver guanyat el seu primer Tour de França. El conjunt KAS venia sent, en els darrers anys, l’equip a batre. Aquest cop entre els vitorians no hi faltaven Perurena, López Carril o un Francisco Galdós que havia guanyat la Volta a Romandia i havia fet podi al Giro d’Itàlia. El vitorià havia de veure-se-les, precisament, amb Fausto Bertoglio, guanyador de la ronda italiana aquell any, provocant que la reedició del duel centrés totes les mirades, tot i que tots dos arribaven amb una forma qüestionable. Luis Ocaña no fallava a la seva cita a Catalunya després d’una temporada amb uns quants frecs al pal: segon a Andalusia, Setmana Catalana i Arrate, tercer a Astúries i quart a la Vuelta.
Classificació general
- Fausto BERTOGLIO (ITA) 34h18m1s
- Michel LAURENT (FRA) +13s
- José MARTINS (POR) +1m13s
- Giovanni BATTAGLIN (ITA) +1m16s; 5. Domingo PERURENA (ESP) +1m31s; 6. Jesús MANZANEQUE (ESP) +2m3s; 7. Luis OCAÑA (ESP) +2m3s; 8. Pedro TORRES (ESP) +2m13s; 9. Tino CONTI (ITA) +2m20s; 10. Antonio MENÉNDEZ (ESP) +2m40s; (…) i 50. Giovanni VARINI (ITA) +50m23s
Seguint la dinàmica d’altres anys, la Volta s’inicià amb un pròleg de 2,3 quilòmetres a Santa Coloma de Gramenet, sobre un circuit urbà amb inici i final a la Plaça Nacional (Plaça de la Vila). S’hi imposà Domingo Perurena confirmant així les seves ambicions i bon moment de forma ja exhibits al Trofeu Masferrer, reivindicant-se també després del fracàs al Mundial -guanyat per l’holandès Hennie Kuiper, setè a l’anterior Volta-. Amb un traçat tan curt les diferències van ser, lògicament, escasses. Jesús Manzaneque va igualar el temps del guipuscoà, però quedava segon per centèsimes. Galdós, en canvi, va patir una caiguda contra el públic i va deixar-se 39”.
La primera etapa va constar de dos sectors. En el primer, entre Santa Coloma de Gramenet i Barcelona, va ser decisiva la baixada del Tibidabo, on una pluja fina va causar la divisió del grup en dos, fent que menys d’una vintena acabés presentant-se en meta amb un petit avantatge de vuit segons sobre la resta. Domingo Perurena estava al davant i tornava a guanyar en el final als Jardins de Can Mantega de Sants, en una espècie de retorn als orígens, doncs era on, en el seu dia, van estar instal·lats el velòdrom i el camp de futbol de la UE Sants. El sector de la tarda no va tenir més notícia que una nova arribada a l’esprint, en grup compacte, amb victòria de Pierino Gavazzi.
La calor va ser la gran protagonista de la segona etapa, entre Tarragona i Artesa de Segre, resolent-se amb un nou esprint guanyat pel vencedor de nou etapes a la Vuelta entre 1970 i 1974, Eddy Peelman, per davant de Gavazzi i Perurena, triomfadors de la jornada anterior. Abans, però, va ser remarcable un atac de cinc corredors a Balaguer (-25 km), on la presència de Manzaneque, empatat a temps amb el líder, alertà els corredors del KAS amb el propi Perurena esforçant-se en la neutralització.
S’esperava que Perurena perdés el liderat a la tercera etapa, entre Artesa de Segre i Camprodon, amb la pujada a La Masella. Però la ubicació de la mateixa a setanta-cinc quilòmetres de l’arribada va evitar que algú arrisqués, fent que l’etapa rodés a ritme prou tranquil i permetent una nova arribada a l’esprint d’un grup d’una cinquantena de corredors amb una nova victòria per a Pierino Gavazzi, que no va passar dificultats per tornar a enllaçar amb els capdavanters després de cedir només 20” a l’alt de la Masella. La premsa va criticar la falta d’iniciativa per part dels escaladors. Només Battaglin, que havia perdut un minut el primer dia, va provar-ho a Sant Joan de les Abadesses (-15 km), però va ser el propi Perurena qui anul·là el salt de l’italià.
La Volta s’endinsà en territori francès a la quarta etapa, entre Camprodon i Le Barcarès. Només de sortida el grup afrontà les rampes del Coll d’Ares, però a ritme suau, fent que els Pirineus no acabessin tenint cap rellevància en aquesta edició. Fins i tot un gendarme que esperava a dalt del coll es preguntava: “això és una cursa o una excursió de cicloturistes?”. Cap fuga, sempre en grup… com a mínim es va poder gaudir dels magnífics paisatges del Llenguadoc-Rosselló. Nou esprint i nova victòria per a Eddy Peelman en un polèmic final amb Wilfried Wesemael, després que el primer tanqués al segon i aquest darrer el repliqués amb una empenta… Igual que els corredors durant l’etapa, els àrbitres van romandre passius i no aplicaren cap sanció.
La cinquena etapa, amb el temible final a l’alt del Mas Nou de Platja d’Aro estrenat l’anterior edició, estava destinada a generar, per fi, diferències. Així va ser, en els tres quilòmetres finals l’etapa es resolgué a eliminació, amb un gran paper dels italians amb Giovanni Battaglin imposant-se després d’un atac en el fals pla final. Conti i Bertoglio també es deixaren veure per davant, així com el portuguès José Martins -revelació de l’anterior edició- i un Michel Laurent que prenia el liderat després que Perurena es deixés 32” en meta, que podrien haver estat més si no hagués estat per l’ajuda de López Carril. El francès liderava amb 2” sobre Conti, 7” sobre Martins, 10” sobre Perurena i 19” sobre Bertoglio.
El fet d’haver perdut el mallot blanc-i-verd va generar un canvi d’estratègia a l’equip KAS, però potser era massa tard… A la sisena etapa, entre Platja d’Aro i Manresa, van proposar batalla des de l’inici, enviant per davant primer a González Linares per tal d’obligar als italians del Jolly Ceramica a treballar. El càntabre era caçat a les primeres rampes de Coll Formic després de fer prop de quaranta quilòmetres en solitari. Fou aleshores quan els vitorians llençaren la seva carta, Vicente López Carril. El gallec va obrir forat fins a coronar el Montseny i l’amplià encara més fins al peu de la Pullosa, on treia tres minuts de marge que el convertien en líder virtual (a 30” a la general). Però López Carril, que es trobava camí d’una gesta com la de l’etapa que havia guanyat al Tour a Morzine-Avoriaz, es va trobar amb una confabulació imprevista. I és que darrere no només treballaven els italians sinó tota la resta d’equips, fins i tot Ocaña en primera persona del Super-Ser. El gallec era caçat sota la pancarta de l’últim quilòmetre i, per consol del KAS, Domingo Perurena s’enduia la victòria a l’esprint.
El KAS ho va seguir intentant en el sector matinal de l’última etapa, entre Manresa i Martorell, en un terreny sense ports puntuables, però amb contínues pujades i baixades. El ritme alt proposat a l’inici va arribar a dividir el grup en dos, però el forat no fou gaire sòlid i s’arribà en grup amb una nova victòria per a Pierino Gavazzi. Tant ell com Perurena s’enduien un botí de tres victòries d’etapa, Peelman dos. La contrarellotge de la tarda ho havia de decidir tot, i el millor és que no hi havia cap favorit clar. Eren 24 quilòmetres de terreny accidentat amb sortida des de Martorell, que incloïa un pas espectacular per sobre del Pont del Diable, i arribada a l’Avinguda Abat Marcet de Terrassa després d’un primer pas pel centre de la ciutat, amb una gentada mai vista, i un rodeig fins a Matadepera. Fausto Bertoglio s’enduia la contrarellotge sent onze segons més ràpid que Knudsen -el noruec que havia rebutjat la sol·licitud de Merckx de córrer al seu Molteni l’any següent, preferint seguir amb els italians Bertoglio i Battaglin-. Laurent feia una bona defensa del liderat cedint 32”, però eren suficients per perdre la Volta per només 13” sobre l’italià. Perurena cedia 1’40” i finalitzava cinquè a la general, el millor espanyol classificat… que significava, realment, el més baix millor lloc d’un espanyol en 55 edicions de la Volta.
“És un error posar la contrarellotge l’últim dia, s’hauria vist més batalla…” eren les declaracions de Perurena a Manresa, en el penúltim dia de la prova. I és que la Volta havia quedat totalment condicionada a la contrarellotge final, fent que la cursa quedés mancada de batalla. El propi Bertoglio es declarava com el primer sorprès. L’italià ni tan sols s’havia deixat veure, però es va mantenir davant i va tenir un bon paper al Mas Nou, per després ser el més ràpid a la contrarellotge. Fausto Bertoglio tancava el seu millor any com a professional amb la victòria al Giro d’Itàlia i a la Volta.
tourdegila 