Volta Catalunya 1974: La reivindicació de Bernard Thévenet

La cinquanta-quatrena edició de la Volta a Catalunya arribava sense un clar favorit. Luis Ocaña no havia fet més que un podi a la Volta al País Basc i un quart lloc a la Vuelta, en un any en blanc; també Bernard Thévenet, un dels nous asos francesos, havia tingut una temporada fluixa, on havia abandonat al Tour i a la Vuelta, tot i que arribava a la Volta després de fer un bon paper als Mundials de Montréal. Per altra banda, José Manuel Fuente -guanyador de la Vuelta d’aquell any- era la principal aposta del KAS, tot i que se sabia que el rendiment del “Tarangu” acostumava a caure un cop acabat el Tour. Els vitorians tenien també a Perurena, que buscava una segona victòria consecutiva després d’acreditar-se com a escalador en guanyar la muntanya al Tour del 74.

La Volta havia assumit les crítiques de la passada edició i va eliminar les bonificacions, que no tornarien fins trenta anys després. Per altra banda, la ronda catalana estava en auge i els municipis es barallaven per acollir-la. Aquell any, cinc municipis s’hi van estrenar: Cunit, Platja d’Aro, Montcada, Cardona i Campdevànol. Tal era la implicació que l’alcalde d’aquest últim va aconseguir que tots els habitants posessin a disposició de la premsa els seus telèfons, coneixent que tindrien un problema en quant a la instal·lació de línies telefòniques.

Classificació general

  1. Bernard THÉVENET (FRA) 34h32m51s
  2. Andrés OLIVA (ESP) +1m0s
  3. Domingo PERURENA (ESP) +1m12s
  4. Gosta PETTERSSON (SWE) +2m14s; 5. José MARTINS (POR) +2m37s; 6. Ventura DÍAZ (ESP) +3m2s; 7. Hennie KUIPER (NED) +3m56s; 8. Josep PESARRODONA (ESP) +4m13s; 9. Mauro VANNUCCHI (ITA) +4m33s; 10. Luis OCAÑA (ESP) +6m46s; (…) i 40. Américo VIEIRA (POR) +53m20s

Donant-li un punt d’atracció, la Volta s’inicià amb un pròleg a Lleida de tan sols 1.170 metres que venia a ser una mini-cronoescalada a la Seu Vella, ubicada en un turó i amb 75 metres de desnivell positiu amb sortida des de la Paeria i pujada pel carrer dels Cavallers. José Martins va donar la sorpresa enduent-se la victòria. El portuguès, de 22 anys, era un autèntic desconegut i va treure dos segons a Manzaneque i quatre a Perurena. Òbviament les diferències van ser escasses, però defraudaren alguns temps com el d’Ocaña, que començava amb un desavantatge de 23 segons.

La primera etapa en línia començà amb una hora de retard degut a una plantada per part dels corredors, que es negaven a córrer si no s’eliminava el control antidòping -també havia passat al Midi-Libre o al Dauphiné. Aleshores era un tema nou, però que portava molt de debat entre els corredors, que demanaven establir una frontera clara i coherent entre les que eren substàncies reforçants i les estimulants. Per evitar que la Volta acabés el primer dia, l’organització va demanar a la Federació Espanyola de Ciclisme la no aplicació dels controls per poder així seguir endavant. L’etapa transcorregué amb molta calma i la primera part quedà marcada per alguna esbroncada per part del públic, que feia temps que esperava. Un atac inicial de Pesarrodona (Kas) amb quatre corredors més, que van arribar a tenir més de quatre minuts, va obligar a equips com La Casera, Peugeot o Rokaldo a treballar. Un cop caçats, i a vint quilòmetres pel final, Domingo Perurena llançà un atac que seguiren Andrés Oliva i Ventura Díaz. El guipuscoà va ser qui va portar el pes de l’escapada i qui va acabar rematant a l’esprint de La Sénia per davant d’Oliva, amb el Mundial de Montréal recent on els dos van acabar vuitè i novè. El desgast dels equips provocat per la primera fuga, va permetre’ls-hi obrir un forat de 2’23” sobre el grup convertint a Perurena en el nou líder.

La segona etapa, la més llarga d’aquesta edició, va ser tan escassa de lluita que el premi a la combativitat quedà desert. A Cunit s’imposava Miguel Mari Lasa per davant de Danguillaume després d’una etapa ben controlada pel KAS en una jornada molt calorosa. La notícia del dia fou la del fitxatge d’Ocaña pel Super-Ser de cara a la temporada vinent, deixant així un BIC que li havia donat tot.

La tercera etapa estava dividida en dos sectors. En el primer, entre Cunit i Montcada i Reixac, el KAS tornà a demostrar que seria difícil trencar el seu control. Fins i tot Fuente fou el gregari de luxe de Domingo Perurena al darrer alt de la jornada, el de la Vallensana. Després, el guipuscoà confirmà que era l’home a batre enduent-se una nova victòria a l’esprint. El sector de la tarda sortí des de la Masia, en commemoració dels 75 anys del FC Barcelona. El parcial fou de només 18 quilòmetres amb tres pujades a l’alt de Montjuïc, on José Martins demostrava que la victòria a Lleida no era cap miratge, vencent el portuguès després d’escapar de sortida. A només 26” entrà el grup de favorits amb Perurena per davant de Thévenet.

La quarta etapa va servir perquè Bernard Thévenet donés la seva primera estocada. El francès es va imposar amb claredat a l’inèdit alt del Mas Nou, una urbanització de Platja d’Aro amb tres quilòmetres de pujada mortals amb mitjanes per sobre del 10% de desnivell. Thévenet llançà un atac letal a les primeres rampes i sobrepassà un Bruce Biddle -neozelandès, primer oceànic participant a la Volta- que havia escapat a Lloret de Mar (-40 km). L’entrada dels corredors en meta fou en compta-gotes: tornava a sorprendre Martins en segona posició a 16”, el tercer era Oliva a 35” i el líder, Perurena, perdia 54” acompanyat de Fuentes. El guipuscoà salvava el liderat per tan sols quatre segons sobre Oliva. Altres com Ocaña desconnectaven i es deixaven gairebé dos minuts. L’as francès, que presentava només 82 pulsacions per minut poc després del gran esforç, declarava a la premsa que era ben cert que havia vingut a guanyar la Volta.

Bernard Thévenet s’imposa a l’inèdit alt del Mas Nou – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La cinquena etapa, prèvia a la jornada reina, permeté una escapada de Jaime Huélamo i José Catieau. Sense que ningú prengués responsabilitats al darrere, a setanta quilòmetres de l’arribada el duet assolia els disset minuts de marge… Posant en alerta fins i tot el propi KAS del líder, representat a la fuga amb Huélamo, però el francès del BIC estava un minut millor a la general i era líder virtual. La persecució va reduir a la meitat el marge dels escapats fins a Coubet, on Thévenet provà dos intents d’atacs, però que van trobar-se una bona resposta de Fuente. L’etapa va canviar a la baixada després d’una tempesta de pluja i pedra. Tothom tractava de sobreviure a un descens dramàtic i davant s’arriscà més, en especial Jaime Huélamo que es presentava en solitari a Campdevànol amb 1’31” sobre Catieau. El gran grup entrava tallat: a 8’57” un grupet amb Ventura Díaz, a 9’19” el de Perurena amb Oliva i a 9’47” el de Thévenet, que acabaria sent un dels més perjudicats de la jornada tot i haver passat a l’ofensiva.

L’etapa reina, calcada a la de l’any anterior amb la Collada de Toses, Puymorens i Envalira, no va fallar al seu nom. I va ser gràcies a Luis Ocaña, que va posar la cursa potes enlaire en iniciar l’ascensió a la Collada, fent un atac inesperat per la seva baixa forma i per estar desconnectat a la general, amb set minuts perduts. Al de Cuenca l’acompanyaren Sahagún, Vallori, Biddle i un Pesarrodona que actuava més com a “gendarme” per part del KAS del líder, Perurena. Fou una pena que a Ocaña li manqués col·laboració per part de la resta, tot i arribar a tenir sis minuts de marge i passar tots els ports en primera posició, van acabar sent caçats en el descens d’Envalira per un grup que venia llançat en la lluita per la general i que estava distanciant a un Perurena que acabaria cedint minut i mig en meta. Aprofitant l’estela del grup de favorits a la part final, Josep Pesarrodona resolgué l’etapa a l’esprint, esdevenint la primera victòria catalana a la Volta després d’onze anys en blanc (Antoni Bertrán, Tarragona, 1963). Andrés Oliva passava a situar-se líder a un sol dia pel final, avantatjant a Martins en 1’10” -clarament la revelació d’aquesta Volta-, a Perurena en 1’28”, a Ventura Díaz en 1’45” i a Thévenet en 2’05”.

La Volta arribava a l’últim dia amb una etapa de doble sector, però amb l’atenció centrada en la contrarellotge. Pel matí un atac a poc de coronar el Coll de Jou per part de Vicente López Carril amb Mauro Vannucchi, permeté al campió d’Espanya, i tercer al Tour, imposar-se a Manresa, després d’una Volta creuada pel gallec afectat per vàries caigudes. El grup cedia poc menys de dos minuts deixant la general intacta. Els 33,8 quilòmetres de contrarellotge entre Cardona i Manresa havien de decidir el vencedor, que acabà sent un Bernard Thévenet que escombrà els seus rivals. El francès ja havia anunciat a Lleida que tenia moltes esperances ficades en aquesta contrarellotge. Thévenet va obrir un forat de 44” respecte al segon més ràpid, Manzaneque, i d’un minut sobre un gran especialista com el suec Pettersson, guanyador del Giro de 1971 i podi del Tour de 1970. Cap als rivals directes el forat va ser encara més gran: 1’49” a Perurena, 2’44” a Oliva i 3’32” a Martins.

Bernard Thévenet, vencedor de la Volta de 1974 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Bernard Thévenet necessitava una victòria com aquesta després d’una temporada deficitària. El triomf li servia per reivindicar la seva categoria… el francès guanyaria el Tour de França l’any següent, així com el de 1977. Thévenet definia la Volta com “la quarta més important del món que qualsevol ciclista li interessa tenir al seu palmarès”. Sorgiren algunes crítiques cap al KAS, gran dominador amb cinc victòries d’etapa, per haver-se centrat massa en Perurena i no haver tret profit de Pesarrodona i la seva escapada amb Ocaña… Però és que no era una decisió fàcil i més encara quan Perurena venia de guanyar l’edició anterior.

Antón Barrutia, director del KAS, fou protagonista d’una anècdota a Manresa quan un guàrdia el va confondre i li demanà la documentació, una sol·licitud que el biscaí no va poder atendre al·legant que li havien robat a Andorra. L’autoritat va dir-li que havia de detenir-lo per indocumentat, quelcom que algun “pesarrodonista” que hi havia per allà va afegir: “tota la raó! Totalment indocumentat! Ho va demostrar ahir a Tosses, Puymorens i Envalira!”. La riallada va ser general quedant en res la detenció de Barrutia, que va aprofitar per defensar-se: “jo a Pesarrodona li vaig dir que si tenia forces que ho provés… va ser ell qui no va voler”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: