Volta Catalunya 1973: “Txomin” Perurena i el KAS treuen profit de l’error d’Ocaña

El 1973 va ser un dels anys d’or del ciclisme espanyol, Luis Ocaña es convertia en el segon corredor espanyol en guanyar el Tour de França, amb un domini espectacular on, a més, es va fer amb sis victòries d’etapa. El de Cuenca va signar la seva millor temporada havent guanyat, també, el Dauphiné, la Setmana Catalana, la Itzulia, a més de ser segon a la Vuelta (per darrere de Merckx) i bronze al Mundial, celebrat per primer cop a Barcelona una setmana abans de l’inici de la Volta i on va vèncer Felice Gimondi. Ocaña era, sense dubte, el principal focus d’atenció a la cinquanta-tresena edició de la Volta a Catalunya. Per a fer-lo front tindria l’equip de moda espanyol, el KAS, liderat per José Manuel Fuente, que també havia signat un any espectacular amb el tercer lloc al Tour, el vuitè lloc al Giro, a més de la classificació de la muntanya, i la victòria a la Volta a Suïssa. La participació estrangera també era bona, però clarament superada pels espanyols a la muntanya. Entre aquests, hi destacava un jove Giovanni Battaglin qui, amb només 22 anys, fou la revelació del Giro quedant tercer.

Classificació general

  1. Domingo PERURENA (ESP) 35h10m12s
  2. Jesús MANZANEQUE (ESP) +3s
  3. Antonio MARTOS (ESP) +10s
  4. Luis OCAÑA (ESP) +19s; 5. Wladimiro PANIZZA (ITA) +44s; 6. José Antonio PONTÓN (ESP) +1m18s; 7. Miguel Mari LASA (ESP) +1m19s; 8. Josep PESARRODONA (ESP) +1m31s; 9. Agustín TAMAMES (ESP) +1m58s; 10. Hennie KUIPER (NED) +2m5s; (…) i 40. Willy ABBELOOS (BEL) +1h44m30s

El duel Ocaña-Fuente havia quedat clar en els preliminars de la Volta, el Trofeu Masferrer es destacà per la vigilància mútua entre els dos asos, que van acabar cedint vuit minuts. Amposta va acollir, per primer cop, la sortida de la Volta amb un pròleg de 4,7 quilòmetres. Jesús Manzaneque va guanyar el duel entre manxecs, superant a Ocaña en tres segons, repetint així la victòria recent a la Volta a Cantàbria també sobre el de Cuenca. Les diferències van ser escasses degut a la curta distància de la contrarellotge. Josep Pesarrodona era tercer a quatre segons i és que el de Sant Salvador de Guardiola retornava les il·lusions als catalans, que tornaven a tenir un favorit procedent de les seves terres… l’espera s’havia fet llarga des de Miquel Poblet.

Jesús Manzaneque, primer líder de la Volta – Foto: Mundo Deportivo

La primera etapa en línia, entre Amposta i Tarragona, va quedar marcada per un fort temporal d’aigua, vent i pedra a la part final, un cop superat el coll de Falset. El pas per Salou fou un veritable infern amb trams inundats que arribava a l’alçada dels pedals. Alfred Esmatges, director de la Volta, va dir que, com pel centre de la via l’aigua no superava els 10-12 centímetres, no es va decidir desviar el traçat. Eren altres temps, avui en dia, amb l’Extreme Weather Protocol de ben segur no haurien passat. Superats els moments de tensió, la resolució de l’etapa arribà a l’esprint amb victòria i liderat per Domingo Perurena, el campió d’Espanya, per davant de Gavazzi i Verbeeck, campió belga.

La segona etapa es dirigí cap a Manresa amb els colls de Lilla, Can Maçana i Montserrat. En aquests, Ocaña tensà la corda, però sense arribar a fer forat. Pesarrodona tenia en ment aquesta etapa, que just passava pel seu poble, Sant Salvador de Guardiola. Ho provà un cop coronat Montserrat després que el grup quedés reduït a poc més d’una vintena de corredors, però el manresà va ser caçat. Qui sí va tenir més èxit fou Antonio Martos, que atacà aprofitant la vigilància dels asos. El corredor del KAS va entrar a la capital del Bages amb 21” sobre el gran grup encapçalat per Perurena, que mantenia el liderat després de prendre 10” de bonificació en meta i 5” en coronar primer Montserrat. El guipuscoà se’n faria un fart de bonificacions en aquesta Volta i serien clau per al desenllaç de la mateixa.

La tercera etapa es disputà en dos sectors amb un primer entre Manresa i Badalona on Ocaña va proposar una primera batalla a les Estenalles, però sense gaire èxit. La resta de l’etapa va ser, en general, tranquil·la. Perurena provà sort atacant en coronar la Conreria i llençant-se en el descens, però fou caçat a un quilòmetre de l’arribada quedant-se sense energies per a la disputa de l’esprint, on s’imposava Agustín Tamames, de La Casera-Bahamontes. A la tarda, Luis Ocaña no fallà en els pronòstics guanyant la contrarellotge de Montjuïc traient 22” al segon classificat, Agostinho i 25” a Martos. Perurena cedia el liderat en favor d’Ocaña en deixar-se 51”. Mentre la premsa ja el donava com a vencedor, a quatre dies del final, el de Cuenca es mostrava més prudent assegurant que la contrarellotge era massa curta com per ser decisiva i que tenia un equip bastant fluix per als dies que venien. Ocaña liderava amb 13” sobre Martos, 29” sobre Perurena i 37” sobre Manzaneque.

Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La quarta etapa tornava a disputar-se en dos sectors, ambdós en línia, quelcom que no agradava gaire als corredors. El primer, entre Badalona i Sant Antoni de Calonge, quedà marcat per una escapada a Lloret de Mar originada per Joaquim Agostinho a la que s’hi sumà Antonio Menéndez. El gran grup els deixà fer donat que eren dos homes amb temps perdut a la general. Una situació que no hauria esperat Agostinho, l’home fort d’Ocaña, però que havia patit una crisis de cames el dia de Montserrat, deixant-se més de cinc minuts. Menéndez s’aprofità de la generositat en els relleus del sis cops campió portuguès i l’acabà rematant a l’esprint. El grup es deixava tres minuts. El segon sector va ser tranquil fins a la part final, Coubet va tornar a seleccionar el gran grup i, gràcies a un atac a dos quilòmetres de coronar, Wladimiro Panizza -sisè del Giro i tercer a la Volta a Suïssa d’aquell any- s’imposava tot sol a Sant Joan de les Abadesses després d’un descens frenètic. El grup, d’una vintena, entrava amb 25” perduts, havent-se avançat Van Springel i Martos que prenien les bonificacions en meta restants. El cordovès es convertia en el rival més perillós d’Ocaña, ubicat a tan sols set segons del blanc-i-verd.

La cinquena era considerada l’etapa reina, amb 145 quilòmetres entre Sant Joan de les Abadesses i Andorra la Vella, amb les dificultats de la Collada de Toses, Puymorens i Envalira. La pregunta que es feia tothom era si Fuente es deixaria veure, tapat fins aleshores… però la resposta seria negativa. El moment decisiu de la jornada arribà a l’encadenat final de Puymorens-Envalira, Ocaña va coronar tots dos ports al capdavant, enduent-se les bonificacions, no tenint rival en els trams finals de les pujades. El de Cuenca era caçat en el descens i fou, aleshores, quan cometé el gran error. Va decidir canviar de bicicleta per una de més desenvolupament per tal de poder disputar l’esprint -i les bonificacions- en millors condicions… Una errada que li va acabar costant mig minut en no aconseguir enllaçar mai amb el reduït grup capdavanter. Per més inri, a Andorra guanyava Domingo Perurena per davant de Tamames, mentre que Martos es col·locava líder amb “Txomin”, també del KAS, a només dos segons. Ocaña queia a la tercera plaça a quinze segons i Manzaneque era quart a trenta.

Si hi havia alguna oportunitat més per Ocaña seria en la sisena etapa, camí de Vielha. La Bonaigua era el punt clau, però, abans de començar, el BIC perdia l’home de confiança d’Ocaña, Agostinho, que posava peu a terra. El de Cuenca fou qui marcà el fort ritme d’ascensió, però no va aconseguir desfer-se dels seus rivals. A la part final del port, Jesús Manzaneque llençà un fort atac coronant el port primer i donant-li continuïtat en el descens. S’imposava en solitari a Vielha i treia una desena de segons al gran grup, encapçalat per Perurena i Ocaña. El guipuscoà es veia obligat a entrar en la lluita per l’esprint no només per la perillositat d’Ocaña sinó per la del propi Manzaneque, qui aconseguia col·locar-se segon a la general a tan sols quatre segons del nou líder, Perurena. Manzaneque declarava haver perdut l’ocasió de guanyar la Volta, però estava completament satisfet del seu millor any com a ciclista professional: victòries a la Volta a Aragó, Cantàbria i Astúries; ho seria també Portugal (en conèixer-se la desqualificació d’Agostinho per un positiu) i acabaria el curs guanyant a La Rioja i l’Escalada a Montjuïc.

Més emocionant que mai, l’última etapa arribava amb els quatre primers de la general separats per només dinou segons, però amb els pronòstics clarament favorables al més ràpid, Perurena. Tot i això, Ocaña va proposar batalla enduent-se la bonifiació de l’alt de Viu Llevata al que va respondre Perurena coronant primer Àger. Fou després d’aquest últim port (-60 km) quan Ocaña va provar la gran gesta, marxant en solitari. El de Cuenca va arribar a tenir mig minut de marge, però darrere no hi faltà col·laboració entre els homes del KAS i La Casera-Bahamontes, que van acabar neutralitzant Ocaña: “la coalició espanyola m’ha derrotat, si arribo tenir millor equip…”. Amb tot dat i beneït, a la part final s’hi destacaren Herman Van Springel i Juan Manuel Santisteban, que acabaren disputant-se l’esprint amb victòria del belga, mallot verd del Tour d’aquell any.

“Txomin” Perurena, vencedor de la Volta de 1973 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Menys emocionant va acabar sent l’esprint del grup dels favorits, doncs els dos capdavanters havien pres les bonificacions i s’eliminava la possibilitat de remuntada. Domingo Perurena guanyava així la Volta a Catalunya, que descrivia com “la victòria més important de la seva carrera”. La premsa se sorprenia declarant que un esprínter havia guanyat la Volta, però l’anomenat “León de Astigarraga” es defenia dient que ell era també bon escalador i que havia viscut un moment de transformació on s’havia adaptat al terreny muntanyós (una bona prova serà la victòria de la muntanya al Tour del 1974). Aquesta punta de velocitat havia beneficiat clarament al guipuscoà, qui va recollir més d’un minut en bonificacions durant la Volta, claus en la victòria. Aquests “segons imaginaris” van passar a ser objecte de polèmica per resultar massa decisives. L’any següent desapareixerien… i no tornarien fins trenta anys després (2003)!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: