La cinquanta-dosena edició de la Volta a Catalunya presentava a Felice Gimondi com el gran rival a batre, campió nacional italià i segon al Tour de França, per darrere de Merckx, aquell any. El KAS estava disposat a fer-li front comptant a les seves files amb un Juan Manuel Fuente que havia signat una temporada espectacular, vencedor de la Vuelta i segon al Giro d’aquell any (guanyat també per Merckx). Tot i això, “el Tarangu” va ser tema recurrent en els dies previs, doncs la seva participació estava en dubte. Finalment hi anà, però no en la millor forma. Luis Ocaña, per part del BIC, fou també una decepció. El de Cuenca directament no hi participà, va caure el dia abans al Trofeu Masferrer i va fer-ho servir com a excusa, tot i que les conseqüències no havien estat pas greus. Any fluix per al de Cuenca, que no podria defensar títol en un any on havia abandonat en el Tour de França; les victòries al campionat nacional en ruta i el Dauphiné es consideraven insuficients per a un corredor d’aquesta alçada.
Classificació general
- Felice GIMONDI (ITA) 26h1m43s
- José A. GONZÁLEZ LINARES (ESP) +17s
- Antonio MARTOS (ESP) +56s
- Santiago LAZCANO (ESP) +1m16s; 5. Domingo PERURENA (ESP) +1m31s; 6. Eduardo CASTELLÓ (ESP) +1m54s; 7. Pedro TORRES (ESP) +2m5s; 8. Luis Pedro SANTAMARINA (ESP) +2m18s; 9. Antoine HOUBRECHTS (BEL) +2m20s; 10. Lucien AIMAR (FRA) +2m25s; (…) i 46. Guy SANTY (FRA) +33m36s
La cobertura de la Volta creixia, Telefónica i TVE dotaren d’infraestructures la cursa per tal de fer la difusió més extensa. La cadena pública va fer connexions en directe en alguna etapa i va portar un tràiler de dotze metres que era un plató mòbil per fer un programa, al final de cada etapa, que es deia “A vueltas con la Volta”. La ciutat de Tremp acollí per primer cop la sortida de la ronda catalana. Ho va fer seguint la dinàmica de l’any anterior amb un pròleg en forma de contrarellotge per equips que, bàsicament, servia per distingir el primer líder de la general, que va tornar a ser del KAS amb José Antonio González Linares.
La primera etapa en línia fou de tanteig, doncs es rodà amb tranquil·litat sense cap escapada important i amb retard de mitja hora sobre l’horari previst. Pràcticament es va córrer en grup tota la jornada, malgrat les dificultats de Comiols, Belltall, l’Arena i Alforja. A Tarragona es disputà l’esprint massiu amb victòria per a Domingo Perurena per davant d’Oliva. El mallot de líder canviava d’esquena, però no d’equip.
A la segona etapa -dividida en dos sectors- començaren les batalles. Si bé el parcial del matí fou més tranquil, marcat per una escapada de cent quilòmetres en solitari per part de Juan Manuel Santisteban, que va arribar a tenir poc més de tres minuts de marge per acabar defallint pujant l’Ordal. A Granollers repetia victòria a l’esprint Domingo Perurena per davant de Herman Beyssens. Sota una pluja fina, el sector de la tarda, entre Granollers i s’Agaró, fou de lluita clara entre els favorits. El propi líder, Perurena, i Castelló (del Karpy) van encendre la metxa quan deixaven enrere Lloret de Mar (-47 km) arribant a tenir una quarantena de segons de renda. Aquesta va quedar estabilitzada durant una bona estona gràcies a la persecució del Salvarani, però especialment de Gimondi en primera persona. L’italià es queixava que no tenia equip, però era normal, la seva esquadra es trobava en liquidació i els corredors tenien prou feina en buscar-se un altre equip per a la temporada següent. Una ajuda per al “Fènix”, en forma de punxada del capdavanter Perurena, va ser clau per al fracàs de l’escapada, doncs Castelló tot sol no arribaria molt lluny. Després de ser neutralitzats, a les portes de s’Agaró, el KAS llençà una nova ofensiva amb José Antonio González Linares, que aconseguí obrir un forat de 42” al gran grup, enduent-se l’etapa i esdevenint nou líder de la general. Quatre segons abans, en segona posició, havia entrat Lucien Aimar, el vencedor del Tour de 1966.
El càntabre era poc optimista de cara a poder mantenir el liderat a la tercera etapa, doncs l’alta muntanya no era un terreny per a ell i tothom temia aquesta jornada, entre Olot i la Seu d’Urgell amb els alts de Canes, Collada de Toses, Puymorens i Envalira, amb els seus 2.408 metres d’altitud. Però la meteorologia es va posar del costat de González Linares, la neu va obligar a anul·lar els passos pels dos últims ports, excloent-hi de la ruta les incursions per França i Andorra i, per tant, dirigint-se a La Seu d’Urgell per la via directa des de Puigcerdà. Als corredors els van avisar molt tard, tot just quan baixaven la Collada de Toses. Gimondi va declarar-se com un dels grans perjudicats, doncs tenia planificat atacar i vestir-se de líder en aquesta jornada. La Gendarmeria francesa fou la responsable de la decisió, que va ser molt criticada perquè molts testimonis declaraven que la carretera estava en condicions… La que sobre el paper era l’etapa reina acabà amb un nou esprint massiu i una altra victòria per a “Txomin” Perurena -la cinquena consecutiva del KAS- per davant de Gimondi, que amb les bonificacions es col·locava a 50” de González Linares.
A l’endemà tothom pensava que Gimondi aprofitaria Montserrat per atacar, però la quarta etapa entre La Seu d’Urgell i Manresa va tenir un sol protagonista. Juan Manuel Santisteban va tornar a provar una nova gesta en solitari, però aquest cop amb èxit. El grup el deixà fer quan va escapar a Oliana (-160 km) perquè els més de sis minuts que tenia perduts a la general no suposaven cap perill. Tot i que el grup es va alertar quan el marge del càntabre assolí els nou minuts, aleshores el ritme del pilot s’accelerà fins a meta on s’entrava amb 2’14” de retard sobre Santisteban. Tot semblava estar de cara per al KAS amb tres homes als primers llocs de la general a un dia de la conclusió: González Linares líder, Perurena segon a 6” i Lazcano tercer a 39”. Gimondi s’enduia quatre segons de bonificació en finalitzar l’etapa tercer i se situava cinquè a 46” del blanc-i-verd.
L’última etapa constava de dos sectors, el primer amb sortida des de Manresa i arribada a Montjuïc. L’inici fou ràpid i Gimondi va atacar de sortida, a les Estenalles. Però el KAS va saber posar control i no el va deixar marxar, coronant el coll amb el pilot compacte, però molt estirat. A Terrassa l’italià ho tornà a provar, però de nou es trobava amb l’impediment de l’esquadra vitoriana. Es va arribar a Montjuïc -aquest cop sense voltes al circuit- amb el grup compacte i el KAS va llençar per davant a Santiago Lazcano, que guanyava l’etapa i, amb els 36” que treia al grup i els 10” de bonificació, es col·locava líder virtual (no vestia el mallot perquè era una mitja etapa).
Així doncs, s’arribava amb total incertesa al sector de la tarda, la contrarellotge havia de ser decisiva. Eren 28,4 quilòmetres amb inici i final a Badalona, però amb terreny ondulat: s’havien de pujar els alts de Vallensana i la Conreria. Fou un final dramàtic, Felice Gimondi marcava el millor temps i González Linares, just quan es trobava a només 300 metres de l’arribada, queia en un revolt a causa d’una punxada al tubular de darrere. El càntabre creuava meta amb 58” perduts sobre Gimondi (més 10” de bonificació), perdent la Volta per només 17” de marge sobre l’italià. El líder virtual del matí, Lazcano, es deixava poc més de dos minuts i finalitzava quart a la general. El podi el completava Antonio Martos, del Werner, havent signat una gran contrarellotge, segon a 47” de Gimondi.
Felice Gimondi guanyava per fi la Volta a Catalunya, en la seva quarta participació. Una Volta que semblava truncada després de l’anul·lació de la part decisiva de l’etapa reina, on l’italià hi havia ficat totes les seves esperances. Sense desmerèixer a González Linares, la Volta continuava omplint un palmarès de gran qualitat. Gimondi tenia una espina clavada des de la seva primera participació a la Volta, on havia estat derrotat pel seu major rival històric, Eddy Merckx, la de 1968: “Per mi, guanyar la Volta tenia tanta importància com fer una bona classificació a Tour o Giro. La Volta em seduïa i hi vaig venir amb intenció de guanyar-la”.
tourdegila 