Luis Ocaña era la gran atracció de la cinquanta-unena edició de la Volta a Catalunya. El ciclisme espanyol tenia una nova estrella i és que el de Cuenca havia realitzat el, fins aleshores, millor any de la seva trajectòria amb les victòries a Itzulia, Arrate i Lugano els podis a la Vuelta, París-Niça i Dauphiné, però especialment amb el destacat paper al Tour de França, amb dues victòries d’etapa i mostrant-se superior a Eddy Merckx, però que va acabar truncant-se per una esgarrifosa caiguda al Col de Menté quan vestia de groc, que el va obligar a abandonar. Per fer front a Ocaña s’hi destacaven el vencedor de l’any anterior i campió nacional italià, Franco Bitossi, i un Felice Gimondi que venia de ser segon al Mundial de Mendrisio només per darrere del “Caníbal”, en un any fluixet on s’hi destacaven dues etapes al Giro, un podi a la Milà-Sanremo i els Top-10 a París-Roubaix i Liège-Bastogne-Liège.
Classificació general
- Luis OCAÑA (ESP) 28h7m29s
- Bernard LABOURDETTE (FRA) +20s
- Domingo PERURENA (ESP) +37s
- Antoine HOUBRECHTS (BEL) +58s; 5. Felice GIMONDI (ITA) +1m1s; 6. Agustín TAMAMES (ESP) +1m4s; 7. Miguel Mari LASA (ESP) +1m56s; 8. Franco BITOSSI (ITA) +2m25s; 9. Santiago LAZCANO (ESP) +2m34s; 10. Enrique SAHAGÚN (ESP) +2m41s; (…) i 39. Jean Claude GENTY (FRA) +20m54s
Aquell any la Volta fou de només cinc dies degut a les restriccions imposades per la UCI al calendari de la temporada. Això es traduí en etapes més llargues. L’inici va ser un preliminar en format de contrarellotge per equips, però on no hi computaven els temps per a la general. Tot i això, els corredors es van comportar amb una serietat admirable disputant-se la contrarellotge de 19,5 quilòmetres a Calafell, on el KAS marcà el registre més ràpid amb els Filotex, BIC i Salvarini classificats molt a prop en una vintena de segons. A més de la generació d’un ambient festiu al voltant de la cursa, el pròleg va servir per assignar el primer mallot de líder a Vicente López Carril.
La primera etapa fou tranquil·la, la típica d’inici d’una volta per etapes on els favorits guarden energies deixant veure que tenen els seus dies marcats. L’escapada de la jornada va estar formada per J.M. Valls i J.M. Santiesteban, que van acabar sent caçats al Coll de Falset, per culpa, en part, d’un pas a nivell tancat que els va fer perdre més d’un minut en l’espera. Des d’aleshores el ritme del gran grup s’avivà fins a l’arribada de Tarragona, on el vencedor del Trofeu Masferrer, “Txomin” Perurena, s’imposava a la saeta belga, Guido Reybrouck, i prenia el relleu del seu company del KAS com a líder de la Volta.
Amb un guió lleugerament diferent, Perurena repetia victòria a la segona etapa, consolidant encara més el mallot de líder gràcies a les bonificacions. El protagonista del dia, però, havia estat Santiago Lazcano, fugat durant més de 170 quilòmetres en solitari i arribant a prendre nou minuts de marge al gran grup. El guipuscoà, però, fou caçat a la sortida de Cardona (-35 km) després de patir una punxada al descens de la Collada de Clarà i pel ritme alt que portava el pilot després d’unes acceleracions d’Ocaña i Gimondi, que van arribar a trencar el pilot. Ja a Manresa, dins dels tres últims quilòmetres, s’hi destacà un grup amb el propi Perurena, Grande, Colombo, Castelló i Labourdette, que aconseguí treure uns interessants 36” al grup de favorits. “Txomin” passava a entrar a les travesses en haver distanciat els favorits -Ocaña, Gimondi i Bitossi- ja en 1’06”, i és que aquest any s’havien introduït també bonificacions en metes volants (3, 2 i 1”), a més de les ja habituals en meta i el GPM.
La tercera era l’etapa reina, amb 243 quilòmetres entre Manresa i Puigcerdà i amb els alts de Berga, Collada de Toses i la Masella. Potser per aquest menú tan temut l’etapa va acabar defraudant. D’inici escaparen Manuel Trenco i Jean Claude Genty, aquest últim del BIC d’Ocaña, que davant la poca amenaça que significaven per a la general, el gran grup els deixà fer… fins que van arribar a tenir 24 minuts al peu de la Collada. Allà Trenco acusà l’esforç deixant anar tot sol a Genty, que coronava amb més de vuit minuts sobre l’ex-company de fuga i més de vint-i-tres encara sobre el gran grup. El francès ja es veia guanyador, tot i que notava el cansament, obligant-se a haver de dosificar les seves energies en els 85 quilòmetres que restaven fins meta, incloent-hi la pujada a la Masella. Finalment, Genty s’imposava a Puigcerdà, però amb només 3’07” sobre el segon, també del BIC, Bernard Labourdette, que havia contraatacat pujant la Masella aprofitant-se de la vigilància entre els favorits, traient-los uns preciosos 50” de marge que el permetien convertir-se en nou líder amb 22” sobre Perurena i al voltant d’1’40” sobre els Bitossi, Gimondi i Ocaña.
La quarta etapa, entre Alp i Santa Coloma de Gramenet -amb neutralització prèvia a Mollet del Vallès- resultà també descafeïnada. A la primera part no passà res d’interessant i només al final, a la pujada d’Òrrius, quan un tímid atac d’Ocaña i Gimondi generà algun grau d’expectació, però tot acabà en no res. Per altra banda, Perurena es quedava a només quatre segons de recuperar el liderat després de prendre fins a vint-i-un segons en bonificacions, onze dels quals en metes volants -per només tres de Labourdette- i deu en resultar segon a l’esprint, només superat pel victoriós Guido Reybrouck.
La cinquena i última etapa estava dividida en dos sectors. Davant la passivitat dels grans asos en aquesta Volta, tothom preveia un duel final entre Labourdette i Perurena, separats només per quatre segons. Però Ocaña va saber donar-li la volta a la Volta. El de Cuenca, impulsat pels ànims del públic, atacà a la sisena de les deu voltes al circuit de Montjuïc, al sector del matí, aconseguint obrir forat i marxant-se amb ell només Gimondi, Tamames i Houbrechts. En veure que enrere es quedaven Labourdette, Perurena o Bitossi, entre d’altres, l’italià col·laborà amb Ocaña, aconseguint al final prendre 47” al grup del líder. El de Cuenca sumava també cinc segons de bonificació i se situava a només 49” del blanc-i-verd, a falta només de la contrarellotge final. En aquest primer sector, es va imposar en solitari Primo Mori després d’escapar-se, d’inici junt amb Luis Balagué, al Coll d’Estenalles.
Sabadell, amb un sector nocturn, fou l’escenari del tomb definitiu de Luis Ocaña. El de Priego realitzà una de les seves millors contrarellotges, obtenint la victòria del sector i traient 43” sobre el segon classificat, Antoine Houbrechts, i 47” a un Felice Gimondi molt impressionat davant la gesta d’Ocaña, a qui felicitava efusivament. Labourdette es deixava 59” fent que, sumats als 10” de bonificació per a Ocaña, caigués a la segona plaça de la general l’últim dia, a només 20” del seu cap de files. El francès hauria guanyat el duel amb Perurena, que es deixava 1’12” a Sabadell, i era qui completava el podi final, a 37”.
A algú li podria sorprendre que Ocaña ataqués el líder, company seu d’equip, però l’escàs marge de quatre segons amb Perurena no podien permetre al BIC córrer amb tanta confiança. Jugar la carta del líder natural va ser el millor que van poder fer, evitant que Perurena prengués bonificacions i podent Ocaña rematar a la contrarellotge. El gir final del de Cuenca va permetre inscriure al palmarès un altre nom de categoria en una Volta que, des de la primera participació d’Anquetil al 1966, s’havia revaloritzat completament. Per a Ocaña aquesta victòria era un petit consol després de la desgràcia al Col de Mente en el recent Tour de França, era una petita injecció de moral per als propers anys.
tourdegila 