La Volta a Catalunya entrava a la dècada dels setanta amb la celebració de l’edició de les noces d’or, la cinquantena. Aquesta presentava un recorregut que, mirant el mapa, donava literalment la volta a Catalunya amb una sortida des de Manresa, fins les Terres de l’Ebre, pujada a la Vall d’Aran, continuació per la Cerdanya, Girona i baixada fins Barcelona, i tot incloent-hi finals d’etapa a les quatre capitals de província. Per donar-li un toc més malenconiós, el director de la cursa fou Miguel Torelló -fent cas omís als consells del seu metge-, que també exercí el càrrec a l’edició de les noces de plata, la de 1945. Les autoritats principals de Barcelona, que celebrava també en aquelles dates els europeus de natació, van homenatjar la cursa al “Palacio de las Naciones” (ara Palau Nacional de Montjuïc), en una gala nocturna que comptà també amb la presència de llegendes de la ronda catalana com Cañardo, Poblet o Luis Puig.
Classificació general
- Franco BITOSSI (ITA) 43h0m31s
- Francisco GALDÓS (ESP) +1m5s
- Bernard LABOURDETTE (FRA) +2m21s
- Miguel Mari LASA (ESP) +2m28s; 5. Luiz ZUBERO (ESP) +2m41s; 6. Jesús MANZANEQUE (ESP) +3m19s; 7. Ventura DÍAZ (ESP) +3m52s; 8. Enrique SAHAGÚN (ESP) +4m42s; 9. Gabriel MASCARÓ (ESP) +4m56s; 10. Luis OCAÑA (ESP) +5m5s; (…) i 58. Francis DUCREUX (FRA) +1h11m21s
Nou equips amb un màxim de deu corredors estaven inscrits en aquesta edició especial. Com a favorits hi havia el segon de l’any anterior, Franco Bitossi, Luis Ocaña -vencedor de la Vuelta d’aquell any, així com el Dauphiné i una etapa al Tour- i Rini Wagtmans, que amb 23 anys ja comptava amb etapes a Tour i Vuelta, a més de bones generals al Tour (dos Top-10) i a la Vuelta, on havia fet podi al 1969. La Volta tornava a apostar per les bonificacions, amb 20” i 10” per al primer i segon de cada etapa (10” i 5” en etapes dobles) i 10”, 6” o 3” als GPM, depenent de si els ports eren de 1a, 2a o 3a categoria respectivament. A més, s’incloïa una altra un tant especial: el 10% del temps entre el primer i segon de cada etapa en cas que s’arribés amb diferències de temps.
La primera jornada s’inicià amb dos sectors. Manresa -un dels municipis més vinculats històricament a la Volta- acollí la sortida del primer parcial en línia, que es caracteritzà per esdevenir un “passeig turístic”. Malgrat les pujades a Montserrat, la Panadella, Belltall i Lilla, es rodà gairebé sempre en grup. Era l’inici i els corredors volien guardar forces de cara a la contrarellotge de la tarda. A Tarragona -la localitat de naixement del primer vencedor de la Volta, Sebastià Masdeu, al 1911- s’imposà Franco Bitossi. El campió nacional italià acabava líder al final de la jornada, doncs la contrarellotge per equips de la tarda, a la Rambla de Tarragona, es resolgué amb escasses diferències de temps en els només 9,8 quilòmetres de recorregut. Els equips BIC i Fagor marcaren el mateix temps i es repartiren la victòria amb un empat “ex-aequo”.
La segona etapa portà els corredors cap a Tortosa en una nova etapa de calma per al grup, que provocà prop d’una hora de retard. Tot es va resumir en els tres quilòmetres finals, a la pujada de l’Ermita de Mig Camí, on un atac d’Ugo Colombo -de l’equip Filotex del líder, Bitossi- provocà un forat més que suficient perquè pogués alçar els braços en meta i vestir-se de líder. Només el belga Sohet va poder-lo seguir en un principi, tot i que acabaria cedint vuit segons, mentre que el grup, encapçalat per Bitossi, se’n deixava 42”.
La tercera etapa, entre Tortosa i Lleida, ja presentà un canvi de guió. L’inici fou a un ritme endiablat amb nombrosos intents d’escapada, però sense que cap fructifiqués. S’arribà a produir una fuga perillosa amb catorze corredors a la Serra dels Cavalls, i semblava que seria bona de cara al final, però la presència de tres Filotex en el grup capdavanter va provocar que la resta de membres no volgués col·laborar, extingint-se així tota opció de victòria. L’etapa finalitzà amb un nou esprint als Camps Elisis, on s’imposava Michael Wright en un ajustadíssim desenllaç amb Bitossi. Aquesta significava la primera victòria d’un britànic a la història de la Volta. Wright, enquadrat al BIC d’Ocaña, ja havia guanyat dues etapes al Tour i quatre a la Vuelta. De fet la primera que aconseguí a la ronda espanyola -al 1968- havia estat també a Lleida.
La quarta etapa conduïa els corredors cap als Pirineus, amb el final a Vielha. La jornada, però, va causar decepció perquè no es van aprofitar ni el port d’Àger ni la Bonaigua per fer mal. Això provocà un nou retard, prop de mitja hora, i un desenllaç de l’etapa a l’esprint d’una vintena de corredors. El resum d’una etapa qualificada com a “lamentable” es trobà també en la resolució, doncs l’esprint entre Perurena i Bitossi va estar ple d’irregularitats i els àrbitres van acabar desqualificant-los a tots dos, relegant-los a les darreres posicions del primer grup. D’això en sortí beneficiat el, originalment, tercer a l’esprint, Vicente López Carril, que sumava una victòria al seu palmarès.
Malgrat la manca de batalla, Luis Ocaña havia estat el més desafortunat del dia després de perdre prop d’un minut a Vielha en punxar dos cops al descens de la Bonaigua. A l’endemà, el de Cuenca atacà dotze quilòmetres després de sortir des de Tremp, marxant en solitari i arribant a tenir cinc minuts de marge en deixar La Seu d’Urgell. Ocaña començà a notar la fatiga al peu de la Masella (-30 km) i els tres minuts dels que gaudia no feien més que reduir-se a mesura que ascendia. Fou a un quilòmetre de coronar quan el passà un grupet molt seleccionat amb Bitossi al comandament. Ocaña va quedar totalment defallit i acabaria perdent més de tres minuts a Puigcerdà, on s’imposava Miguel Mari Lasa per davant d’un Bitossi que passava a vestir-se de blanc-i-verd. Ocaña va ser considerat l’heroi de la jornada, tot i que se li va criticar la falta de cap i estratègia. Tot i això, aquella jornada va servir per compensar les avorrides etapes anteriors.
La sisena etapa, entre Alp i Girona, tenia la Collada de Toses només de sortida per enllaçar després amb Santigosa, el que era un recorregut molt tradicional a la Volta. Però aquest terreny no va servir per fer selecció. Va ser al final, al pas per Besalú (-50 km), quan un valent atac de Manuel Mesa li serví per obrir forat i, gràcies a la seva manca de perillositat a la general, aconseguiria presentar-se tot sol a l’arribada amb gairebé quatre minuts de marge, després d’haver lluitat tot sol contra la tramuntana en el darrer tram.
La setena etapa es dividia en dos sectors. El primer, en línia entre Girona i Mollet del Vallès, es preveia tranquil pensant en què els corredors es reservarien per a la contrarellotge de la tarda, però no va ser així. Els atacs foren constants i acabà rebent el premi de la victòria el més actiu de tots, Agustín Tamames -amb victòria d’etapa a la Vuelta d’aquell any i segon a la general (futur guanyador d’onze etapes a la Vuelta i de la general de 1975). El salmantí havia estat el detonant de l’escapada definitiva que arribà a ser de set corredors amb Perurena, Martín, López Carril, Balaguer, Gómez Lucas i un Van der Vleuten que havia enllaçat després de Collsacreu. Tamames guanyava a Mollet del Vallès i el grup entrava a poc més d’un minut, significant que la cursa havia estat ràpida també al darrere. A la tarda, la contrarellotge individual de 32,2 quilòmetres entre Mollet i Mataró, que incloïa la dura pujada d’Òrrius, li serví a Luis Ocaña per demostrar les seves qualitats en aquesta especialitat, obtenint així la seva primera victòria a la Volta. Això sí, Bitossi es mostrà ferm i va perdre només 36” amb el de Cuenca, ampliant el seu marge a la general fins a 1’02” sobre Francisco Galdós i deixant la cursa vista per a sentència a dos dies del final. Una novetat que no passà desapercebuda a la contrarellotge fou que significà la primera etapa amb les carreteres totalment tallades al trànsit, quelcom que en aquella època només es feia a Tour i Giro.
La vuitena etapa, entre Mataró i Calafell, va estar marcada per un nou “passeig turístic” d’inici. Quan al pas per Pallejà -després d’haver superat el Forat del Vent, Tibidabo i Ullastrell- el retard arribà als quaranta minuts, els àrbitres de cursa amenaçaren per megafonia en reduir a la meitat la quantitat dels premis de la jornada i incloure-hi una contrarellotge de 25 quilòmetres a l’endemà si el ritme no augmentava (encara que sembli una bogeria, el reglament de l’època ho permetia). No trigà en canviar el guió de la jornada i Marc Sohet s’escapà a les Costes del Garraf. Amb més de mitja hora perduda a la general, el belga aconseguí arribar amb un còmode marge de gairebé dos minuts a Calafell, on s’imposava en solitari. Al final, el retard disminuí a vint minuts, fent que les amenaces dels comissaris no es fessin realitat.
L’última etapa, tot i no acabar tenint conseqüències importants a la general, fou més moguda de l’habitual. A la primera part, al pas per Vilafranca del Penedès, s’escaparen Vicentini i Gandarias, que, tot i no amenaçar els primers llocs de la general, causaren un ritme alt en el grup. Entraren a Montjuïc amb 1’40” de marge, però van acabar sent neutralitzats a la tercera volta. Tot seguit es destacaren José Manuel Fuente i José Luis Uribezubia. Aquest duo tingué més èxit que l’anterior i acabaria sent Fuente qui s’imposaria a la línia de meta de Montjuïc, després de completar les dotze voltes. Del “Tarangu” es deia que era “un jove corredor del que es podia esperar molt”, i així acabaria sent. Després d’haver destacat també a la Vuelta d’aquell any, finalitzant setzè i primer a la classificació de neo-professionals, l’asturià tindria un palmarès amb dues Vuelta a España, podis a Giro i Tour, així com victòries d’etapa a les tres grans voltes, entre d’altres èxits.
La Volta de les noces d’or acabava amb victòria de Franco Bitossi, gens inesperada després d’haver estat el més efectiu de les nou jornades. Cosa que no havia fet l’any anterior, on un inici menys ambiciós va acabar privant-lo de la victòria final per només vuit segons. El Filotex va destacar per sobre de tots, sense perdre cap dia el liderat i gestionant molt bé l’atac d’Ocaña a l’etapa de Puigcerdà, aconseguint rematar el seu rival més perillós a la Masella.
tourdegila 