Volta Catalunya 1969: Mariano Díaz es fa un lloc en el festival italià

Els italians venien amb tot a la quaranta-novena edició de la Volta a Catalunya, amb dos dels seus equips més potents, el Salvarani i el Filotex, i amb un Felice Gimondi disposat a cercar la victòria que va privar-li Eddy Merckx -absent- en la passada edició. Contra el “Fènix”, compatriotes com Italo Zilioli o Franco Bitossi mirarien de plantar-li cara. Amb ells hi arribà també una legió de periodistes mai vista a la Volta: la Gazzetta dello Sport, el Corriere della Sera, el Corriere dello Sport, Tuttosport, etc. D’estrangers també hi venien francesos en el BIC, capitanejats pel guanyador del Tour de França de 1966, Lucien Aimar, i que, just a la vigília de la sortida, anunciaven el fitxatge de Luis Ocaña, qui s’hi estaria fins el 1974. Aleshores, el corredor de Conca, a l’equip Fagor, era un dels favorits espanyols, igual que Antonio Gómez del Moral per part del KAS.

Classificació general

  1. Mariano DÍAZ (ESP) 40h4m50s
  2. Franco BITOSSI (ITA) +8s
  3. Jesús MANZANEQUE (ESP) +27s
  4. Vicente LÓPEZ CARRIL (ESP) +27s; 5. Marcello BERGAMO (ITA) +45s; 6. Joaquín GALERA (ESP) +1m0s; 7. Gabriel MASCARÓ (ESP) +1m3s; 8. Ugo COLOMBO (ITA) +1m7s; 9. Wladimiro PANIZZA (ITA) +1m19s; 10. Luis Pedro SANTAMARINA (ESP) +1m36s; (…) i 41. Sebastián ELORZA (ESP) +39m59s

Aquell any l’organització havia preparat un recorregut diferent al clàssic, sense cap contrarellotge i excloent els Pirineus, però amb molta mitja muntanya. A més, tornaven a introduir-se les bonificacions, que jugarien un paper important buscant augmentar la combativitat. El primer i segon de cada etapa s’enduia 20” i 10” respectivament (10” i 5” en mitges etapes) i el primer en coronar els GPM rebia 10”, 6” o 3” depenent de si la categoria del port era 1a, 2a o 3a respectivament.

Figueres va acollir, per primer cop, el tret de sortida de la Volta en una primera etapa dividida en dos sectors i resoltes a l’esprint després de rodar gairebé sempre en grup. Pel matí fou Cipriano Chemello qui s’imposava a Empuriabrava i a la tarda Domingo “Txomin” Perurena qui guanyava a Arbúcies, aconseguint, a més de les bonificacions, un forat d’un segon sobre el gran grup que li permetien vestir-se de líder.

Les dificultats es trobaven ja a partir de la segona etapa, amb un recorregut entre Arbúcies i Mollet del Vallès que incloïa l’alt de Revell, Coll Formic, Collsacreu, Òrrius (Sant Bertomeu) i La Conreria. D’inici s’escapà José Ignacio Ascasibar en solitari, que arribà a tenir dotze minuts de marge. Però el basc seria caçat a l’alçada d’Òrrius, a les rampes pronunciades del port els italians proposaren batalla amb un atac de Bitossi al que van respondre Zilioli i Gimondi junt amb els espanyols Perurena, Galera i Ocaña. Però l’escapada va quedar anul·lada pel gran grup després que els capdavanters baixessin el ritme en cedir Zilioli per una caiguda al pas per Granollers. Tot i això, els moviments havien demostrat que els principals favorits estaven atents i quins eren els marcatges principals. Més tard, camí de La Conreria, es formà un grup de deu escapats que aconseguia en meta 46” sobre el gran grup i on Dino Zandegu -vencedor del Trofeu Masferrer per segon any consecutiu- imposava la seva velocitat a l’esprint i acabava també com a nou líder. El dia havia començat amb l’abandonament d’Antonio Gómez del Moral, que havia quedat ingressat en una clínica per apendicitis. Un any per oblidar de l’andalús que, tot i començar l’any guanyant la Volta a Andalusia, rebia la notícia de la mort de la seva mare a la primera etapa de La Vuelta, i hores després la mort del seu pare. També abandonà el Tour de França la primera setmana.

Pas per Coll Formic – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La calor fou protagonista en la tercera etapa, entre Mollet del Vallès i Balaguer, quan semblava que ja havia marxat… però l’estiu no acaba fins el 21 de setembre! Al pas per Igualada escapava Ángel Ibáñez per ser enllaçat, a les primeres rampes de La Panadella, per Mariano Díaz. Els italians no els deixaren marxar gaire lluny permetent-los, com a màxim, dos minuts de marge. L’etapa es resolgué a l’esprint amb victòria d’Alberto Della Torre, però van haver-se d’esperar mitja hora a decidir-ho en haver-se de recórrer a la foto-finish (que no era tan ràpida com ara), els cronistes italians estaven desesperats doncs qui finalment fou segon era Franco Bitossi i no podien començar a redactar els seus favoritismes cap a un o l’altre sense tenir el veredicte. Bitossi i Della Torre eren companys d’equip, a més de la victòria, el mig tubular de diferència equivalia també a deu segons de bonificació que Bitossi no s’imaginava quant d’importants haurien estat de cara al final…

La quarta etapa quedava dividida en dos sectors, en el primer parcial fou Juan Mª Uribezubia el protagonista recorrent-se setanta quilòmetres en solitari al capdavant. Tenia el permís del grup en quant que tenia temps perdut a la general i acabà avantatjant el gran grup en gairebé quatre minuts a l’arribada de Flix. Al sector de la tarda, tot i l’arribada a l’esprint amb nova victòria de Cipriano Chemello, es produïren més moviments entre favorits com Bitossi, Zandegu o Gimondi, tots en solitari però sense èxit. El més destacat, però, fou per part d’Ocaña, que obrí forat amb Bitossi a roda, però aquest li negà el relleu tot i l’oportunitat que se’ls presentava de distanciar els Salvarini de Gimondi. La premsa espanyola arribà a parlar de confabulació dels equips italians… Ocaña no cessà en els atacs fins que aconseguí deixar enrere l’italià, però el gran grup acabà amb les esperances del de Cuenca.

Dino Zandegù -líder- i Felice Gimondi parlant amb un àrbitre – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La cinquena etapa acabaria sent clau per al desenllaç de la Volta. Es va permetre una escapada formada amb Vicentini, Dalla Bona, Mariano Díaz, Sáez i López Carril. Tots cinc van obrir un bon forat que arribà als deu minuts, tot i això els dos italians no es mostraren gens col·laboradors i viatjaren còmodament a roda dels espanyols, per rematar-los a la pujada de l’Ermita de Mig Camí de Tortosa, on s’imposava Flaviano Vicentini -recent vencedor del Giro del Lazio- per davant de Dalla Bona, qui esdevenia nou líder. A escassos segons entraven els espanyols escapats, amb un Mariano Díaz que aconseguia pujar a la segona plaça de la general, a tan sols quatre segons del blanc-i-verd. El gran grup es deixava, finalment, gairebé dos minuts.

Dino Zandegù reparant una punxada – Foto: Arxiu Volta Catalunya

Esportivament parlant, la sisena etapa, que feia arribada a Barcelona, va tenir poc més que una escapada en solitari de Santisteban a El Vendrell per ser caçat, finalment, a Montjuïc malgrat arribar a tenir vuit minuts de marge. Es va resoldre a l’esprint amb victòria d’Agustín Tamames, que sorprenia els velocistes italians. La notícia, però, fou una altra. Poc després de la sortida -al pas per Miami Platja- va caure Ramón Sáez, que acusà a Ocaña de tirar-lo intencionadament… després de diverses paraules intercanviades el valencià es va abalançar sobre Ocaña, havent d’entrar corredors a separar-los. Entre ells, un desafortunat Perurena que va acabar abandonant en sortir malparat. El director de cursa, Miquel Poblet, decidí expulsar a Sáez -aleshores campió nacional- i sancionar amb cinc minuts a Ocaña. També fou notícia l’abandonament de Felice Gimondi, aquest al·legant molèsties gastrointestinals i que posava peu a terra aconsellat pel metge de la Volta.

Tram de la Font del Gat – Foto: Arxiu Volta a Catalunya
Tres Fagor sobre una caravel·la abans de la sortida des de Barcelona – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

En mode de protesta, l’equip Pepsi del que formava part Ramón Sáez, abandonà en bloc i no va prendre la sortida de la setena etapa, que estava considerada la reina. Entre Barcelona i Sant Hilari Sacalm, la cursa transcorria pels alts de Forat del Vent (o Flor de Maig), Mas Badó, Montví de Dalt, Turrens, les Guilleries i la Pedra Llarga… Molt de terreny per fer mal. La primera fase de l’etapa quedà caracteritzada per una escapada de Pérez Francés -a qui poc se l’havia vist, igual que tot el seu equip, el BIC-, Azcasibar i López Rodríguez, però foren caçats a l’alçada d’Ossor (-50 km). Tot i això, la fuga fou clau, doncs el ritme al que va obligar a portar el gran grup va acabar fent defallir el líder Dalla Bona, que acabaria deixant-se més de dos minuts en meta. A deu quilòmetres pel final, obrien marge Bitossi, Jesús Manzaneque i Bergamo, amb un Mariano Díaz que limitava la seva pèrdua a setze segons i es col·locava nou líder. Franco Bitossi s’imposava a Sant Hilari i, amb els 30” totals de bonificació d’aquell dia, aconseguia posicionar-se quart de la general a només 28” del líder, deixant la cursa oberta per l’últim dia.

Estrenant autopista… – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

El canvi de recorregut evitava, també, el clàssic final de passeig a Montjuïc. Així, els corredors afrontaven 151 quilòmetres camí de Manresa amb els alts de Turrens, la Pullosa (o Collsuspina) i el colofó final de Montserrat. Una escapada d’Ereñozaga, que coronava els dos primers colls al capdavant, tranquil·litzava el líder, doncs privava de les possibles bonificacions a Bitossi. La tensió arribà a la part final, doncs a Monistrol, l’escapat era caçat per començar a pujar Montserrat en grup… Però a un quilòmetre de coronar, saltà Panizza -del Salvarani- i creuà en primera posició l’alt quedant-se amb els deu segons de bonificació que haurien estat or per Franco Bitossi, qui repetia victòria d’etapa a Manresa sobre un grup d’una vintena de corredors destacats en el descens i acabava segon a la general a tan sols vuit segons del vencedor.

Mariano Díaz donava la sorpresa guanyant la general de la Volta quan tot semblava que seria un festival italià. Es va posar líder a una jornada de la conclusió i gràcies a la renda obtinguda a l’etapa de Tortosa. Un dia més de Volta i molt probablement hauria caigut en mans d’un Bitossi que va deixar-se veure poc a l’inici, pensant més en el marcatge de Gimondi i perquè originalment sortien amb Zilioli com a cap de files. Bitossi s’havia demostrat com l’home més fort de la Volta, agafant un molt bon botí de bonificacions, però es va quedar a les portes de la victòria.

La Volta celebrava també la primera victòria d’un espanyol des que el prestigi internacional va anar en augment amb les victòries de Den Hartog, Anquetil i Merckx. Tothom aplaudia un recorregut que, malgrat no tenir contrarellotge, havia proposat batalla i emoció d’inici a fi. La Volta estava amb més moral que mai en el moment indicat, doncs l’any següent arribaven les bodes d’or, la 50a edició.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: