El duel Merckx-Gimondi va ser el gran atractiu de la quaranta-vuitena edició de la Volta a Catalunya. Amb aquest es corroborava el canvi de direcció d’una Volta que, a mitjans dels anys 60, començava a gaudir de corredors internacionals de gran prestigi. Es diu que Miquel Poblet, que prenia les regnes de la Secció de Ciclisme de la UE Sants, hi va tenir molt a veure en un any en què la cursa va assolir un pressupost rècord: 4 milions de pessetes. Entre els vuit equips participants, quatre n’eren estrangers -BIC, Pelforth, Salvarani i Faema-, tres espanyols -Fagor, Ferrys i Karpy- i un de promeses espanyoles, on hi havia Josep Florencio (futur pare del Xavier), entre d’altres.
L’expectació girava al voltant dels dos asos internacionals. Hi assistí més premsa estrangera que mai esperant veure una batalla real entre Merckx i Gimondi, en un “camp neutral” com Catalunya, evitant un nou desastre com el del recent Mundial d’Imola, on el marcatge de tots dos va fer nul·la la batalla entre ells. Aleshores, Merckx no era el gran campió que tenim ara de referència, però, amb només 23 anys, ja estava forjant el seu palmarès amb més de 50 victòries, entre les quals hi havia dues Milà-Sanremo, el campionat del món de 1967, l’Escalada a Montjuïc, una Gent-Wevelgem, una Fletxa Valona i les victòries a Paris-Roubaix, Giro d’Itàlia i Volta a Romandia del mateix 1968. Per altra banda, Gimondi, amb 25 anys, era el corredor que semblava més indicat a convertir-se en el relleu d’Anquetil i ja comptava amb victòries com el Tour de França de 1965 (amb 22 anys), Lombardia, Paris-Roubaix, un Giro d’Itàlia, el Tour de l’Avenir… i al mateix 1968 havia guanyat la Vuelta i acabat tercer en el Giro guanyat pel belga.
Classificació general
- Eddy MERCKX (BEL) 37h57m23s
- Felice GIMONDI (ITA) +33s
- Giancarlo FERRETTI (ITA) +3m51s
- Luis OCAÑA (ESP) +4m19s; 5. Domingo PERURENA (ESP) +6m7s; 6. Manuel GALERA (ESP) +6m16s; 7. Joaquín GALERA (ESP) +6m31s; 8. Eduardo CASTELLÓ (ESP) +6m54s; 9. Ángel IBÁÑEZ (ESP) +7m29s; 10. Lino CARLETTO (ITA) +7m30s; (…) i 52. Guido REYBROUCK (BEL) +1h26m30s
Envoltats de nervis la Volta s’inicià a Tona, seguint la dinàmica dels darrers anys de no sortir des de Barcelona. Malgrat les ganes de lluita que s’havien generat entre premsa i aficionats, la primera etapa fou intranscendent, resolent-se a l’esprint massiu a Vilafortuny (barri residencial de Cambrils), on Guido Reybrouck s’hi imposà batent a Edward Sels, revivint així els esprints del Giro d’Itàlia d’aquell mateix any. Eren dos grans velocistes belgues que sumaven aleshores dotze victòries al Tour de França i victòries a clàssiques com el Tour de Flandes o la Paris-Tours. Això demostrava que la Volta d’aquell any comptava amb altres grans figures, tot i estar eclipsades pel “Caníbal” i el “Fènix”.
Tant Merckx com Gimondi deien tenir clar on s’havien marcat la creu, on havien d’atacar. No sabem si el segon dia era un d’aquells, però ja va caure el torn de sortir en escena. La segona etapa tenia 208 quilòmetres entre Vilafortuny i Tàrrega amb un terreny difícil que comptava amb el Coll de Fatxes, Falset, Lilla i Belltall. L’inici quedà marcat per una fuga en solitari de Jean Vidament, però a Montblanc canviaren les tornes i del gran grup s’havien destacat Merckx, Gimondi, Ocaña, Ferretti, Manzaneque, Gabica i els dos germans Galera (Joaquín i Manuel). La pujada a Belltall va significar una nova selecció, quedant-ne tan sols quatre al davant: Merckx, Gimondi, Ferretti i, el campió nacional, Ocaña, del que es deia que “havia salvat l’honor dels espanyols en tan impressionant duel”. Eddy Merckx s’imposava a Tàrrega en un esprint contra Gimondi i vestia el seu primer blanc-i-verd, mentre que obrien un forat de dos segons a Ferretti i Ocaña i el gran grup entrava a més de dos minuts, amb els germans Galera intercalats a 1’22”.
Si algú es pensava que els dos grans asos havien vingut a passejar-se estaven del tot equivocats. La tercera etapa era, sobre el paper, la reina amb 208 quilòmetres entre Tàrrega i Vielha amb els ports d’Àger, Perbes, Viu Llevata i el Túnel de Vielha en el menú. La batalla es desencadenà a partir de Perbes i Viu Llevata, dos ports encadenats que provocaren una selecció amb una desena de corredors en el grup, on no hi faltaven Merckx ni Gimondi. La part més tensa arribà al final. Dins del Túnel de Vielha, aprofitant-se de la foscor, atacaren Zandegu i Perurena obrint un petit forat. En prendre la sortida del túnel, el grupet es trobà amb un canvi radical de temps que comportava pluja i núvols baixos, a cinc-cents metres de la mateixa punxaven tant Merckx com Gimondi. L’italià fou més ràpid en reparar que el belga i la persecució entre els dos fins a meta fou un espectacle. Finalment, Gimondi aconseguia esgarrapar tres segons a Merckx, mentre que, una vintena de segons abans, havien entrat “Txomin” Perurena, vencedor, seguit de Zandegu. Per altra banda, Giancarlo Ferretti -company de Gimondi al Salvarani- es feia amb el liderat després de creuar meta a quinze segons del guipuscoà.
La quarta etapa hauria donat més de sí d’haver-se mantingut el recorregut original, però una decisió de l’organització el dia abans va portar a l’exclusió del Port de la Bonaigua i a escurçar-se l’etapa de 151 a 82 quilòmetres, amb sortida des de València d’Àneu (en comptes de Les). El terreny, generalment favorable, no evità una arribada a l’esprint a Tremp, tot i que la potència amb què el va llançar Dino Zandegu -vencedor del Trofeu Masferrer disputat a la vigília de la Volta- va permetre-li a ell i a Merckx i Sels, tots dos a roda de l’italià, obrir un forat de tres segons sobre el gran grup, recuperant així el belga el temps perdut amb Gimondi a Vielha, i és que cada segon era or.
La cinquena etapa, entre Tremp i Vic, fou guanyada per Garbino Ereñozaga després d’escapar-se en solitari a Manresa (-60 km). Darrere del basc sortí un grup de perseguidors amb Mendiburu, Van den Bossche i Vidament, però no arribaren mai a enllaçar amb el cap de cursa malgrat que la fatiga començava a fer-se notar a les cames d’Ereñozaga, que veia escurçada la seva renda en tres minuts a la pujada final de Collsuspina. Tot i això, la notícia fou el canvi de líder provocat per la lluita al darrere. Felice Gimondi se n’aprofità de dues punxades seguides patides per Merckx dins dels últims vint quilòmetres. Tot i que el belga va salvar prou bé, Gimondi es va avançar al grup obtenint cinc segons de renda que li permetien vestir de blanc-i-verd, un lideratge que hauria de suposar-li una injecció de moral de cara a la contrarellotge decisiva de l’endemà.
La sisena etapa quedava dividida en dos sectors, però que ja no computaven com un global com sí s’havia fet en anys anteriors. El primer sector, entre Vic i Figueres, transcorregué a una mitjana alta (42,6 km/h) amb la Trona i Santigosa com a principals dificultats. Però el vent favorable i la lluita proposada pel Faema de Merckx al Salvarani de Gimondi, enviant homes perillosos en termes de la general com Van Schil a la fuga del dia, provocà que s’arribés a meta abans del previst, salvant els mobles després de concloure a l’esprint amb victòria de Roger Swerts. Se sabia que la disputa de la contrarellotge de la tarda esdevindria clau per a la resolució de la Volta, on les dues estrelles principals arribaven gairebé en igualtat de condicions. Els pronòstics apuntaven a Gimondi, que tenia uns grams més d’experiència i prestigi més consolidat en aquesta especialitat, però Merckx no seria cap sorpresa. A Catalunya ja havia demostrat aquell mateix any com de bon rodador era, arrasant a la contrarellotge de la Setmana Catalana, on, en els 35 quilòmetres entre Terrassa i Manresa, va treure més de dos minuts al segon classificat, Luis Ocaña. Així, “El Caníbal” marcà el temps més ràpid a una mitjana de 45,32 km/h en el traçat de 45 quilòmetres entre Figueres i Roses. Merckx va haver de fer front a un imprevist ocorregut al sisè quilòmetre, quan va trencar la roda del davant degut a un moviment brusc de manillar que va veure’s obligat a fer per evitar xocar en agafar malament un revolt. Aconseguia 38” sobre Gimondi recuperant el liderat per 33” sobre l’italià. Tots dos corrien en una lliga diferent, doncs el tercer classificat, Ferretti, completava la contrarellotge a gairebé quatre minuts de Merckx. Luis Ocaña es mantenia quart a la general a 4’19” del belga i a 28” del podi.
Tot semblava estar decidit. La setena etapa, entre Roses i Caldes d’Estrac, permeté una escapada en solitari de Francisco Gabica per la seva manca de perill a la general. Va ser en arribar als deu minuts de marge quan els Faema i Salvarani començaren a retallar la diferència, però sense ànims de caçar del tot. Gabica s’imposava després de 170 quilòmetres d’escapada en solitari amb poc més de tres minuts sobre el gran grup.
Barcelona estava preparada per rebre la Volta amb les seves dues grans estrelles al capdavant. Una confusió del Faema del líder, que se n’anà directament a Sant Vicenç de Montalt a prendre la sortida quan, en veritat, la neutralitzada es feia des de Caldetes, provocà un retard inicial de més de mitja hora. L’etapa transcorregué sense canvis importants a la general i es tornaren a permetre escapades d’homes no perillosos. Jesús Aranzábal, de l’equip “Promesas”, fou el primer en marxar, obrint forat a Sant Feliu de Codines. Tot i això, fou caçat per Ramón Mendiburu i Manuel Mesa a la tercera de les vuit voltes de Montjuïc, havent superat abans, però, el Tibidabo. Entre els tres es jugaren la victòria a l’esprint, d’on sortí vencedor Mendiburu, del Fagor.
La Volta del 68 va ser, segons la premsa, la millor cursa de la temporada en un any on la gran volta per excel·lència, el Tour de França, havia quedat descafeïnada en veure’s privada de la presència de Merckx i Gimondi, guanyadors del Giro i La Vuelta d’aquell any, respectivament. El duo d’asos sí que va estar present a la Volta, l’última gran prova per etapes del calendari i cap dels dos se la va prendre com un passeig, tot i el precedent recent del combat nul al Mundial d’Imola. La Volta a Catalunya inscrivia en el seu palmarès el nom d’Eddy Merckx, qui acabaria esdevenint el número u històric del ciclisme mundial.
tourdegila 