Volta Catalunya 1967: La tasca pendent de Jacques Anquetil

Jacques Anquetil tornava a ser el focus d’atenció en una quaranta-setena edició de la Volta a Catalunya que tornava a estar marcada per la presència d’estrelles internacionals. Aquest cop l’organització no l’esperava i va ser pròpia decisió del quíntuple vencedor del Tour. El president de la UE Sants, Josep Mª Sentís, confessava que l’any anterior tot havia canviat i que, per primer cop, es van veure obligats a dir “no” a diversos equips estrangers. Anquetil venia amb la intenció de buscar la victòria que va escapar-se-li l’any passat en favor del seu company d’equip, Arie Den Hartog, i per servir-li de trampolí de cara a l’assalt del rècord de l’hora programat per finals de setembre. A més del francès, hi havia altres noms destacats com el de Jan Janssen -vencedor de la Vuelta i París-Roubaix i plata mundial aquell any, campió del món al 1964 (i futur guanyador del Tour, al 1968). Va ser una edició en la qual el tema del dopatge va estar latent per la recent mort de Tom Simpson al Mont Ventoux.

Classificació general

  1. Jacques ANQUETIL (FRA) 37h6m25s
  2. Antonio GÓMEZ DEL MORAL (ESP) +37s
  3. Robert HAGMANN (SUI) +1m16s
  4. Ginés GARCÍA (ESP) +1m38s; 5. José Manuel LASA (ESP) +1m55s; 6. José PÉREZ FRANCÉS (ESP) +2m11s; 7. Gregorio SAN MIGUEL (ESP) +2m23s; 8. Bernard GUYOT (FRA) +2m33s; 9. Willy VANNESTE (BEL) +2m52s; 10. Bernard VAN DE KERCKHOVE (BEL) +3m16s; (…) i 56. Jacques GUIOT (FRA) +49m27s

Mentre les estrelles internacionals copaven els pronòstics, hi havia esperances espanyoles amb els conjunts Fagor i KAS, en aquest últim amb el fitxatge de Pérez Francés, que declarava haver estat un canvi més positiu per a ell en haver aconseguit una major sintonia amb l’equip de Langarica. El recorregut d’aquesta edició, però, era molt favorable a un especialista contra el rellotge com Anquetil, sense alta muntanya i amb una contrarellotge de 45 quilòmetres el penúltim dia. Un altre fet destacat del recorregut fou la disminució del protagonisme de la ciutat de Barcelona: no acollia la sortida, però tampoc el final de Volta, per primer cop en tota la història. Hi seria present només com a final d’una mitja etapa.

Terrassa, la “Gran Sortida” de la Volta de 1967 – Foto: La Vanguardia

Així, si l’any anterior fou Sabadell, aquest any li tocà a l’altra co-capital del Vallès Occidental, Terrassa, organitzar la sortida. Es realitzà un emotiu homenatge abans de la sortida a Valentín Uriona (cinc victòries d’etapa a la Volta), mort pocs mesos abans durant la disputa del campionat d’Espanya, precisament a Sabadell. Fou un inici de Volta mogut, amb atacs des de la sortida i on una fuga d’onze corredors formada a Rubí va acabar trencant-se i quedant Fullana tot sol per davant, obtenint una renda màxima de vuit minuts al pas per El Vendrell. La zona d’El Perelló fou de gran batalla després de la formació de diversos grups, en un endarrerit hi havia els asos Anquetil, Pérez Francés, Janssen o Julio Jiménez, i fou l’empenta del francès la que va permetre poder arribar al cap de cursa just a l’entrada de Tortosa, quan havien arribat a perdre sis minuts. L’etapa acabava en alt, a l’Ermita del Mig Camí, es pujà en grup i fou Willy Van Neste qui arrencà en els dos-cents metres finals, quan el terreny se suavitzava. El belga -vencedor d’etapa i mallot groc en el Tour d’aquell any- aconseguia un marge de 18 segons sobre el gran grup. Alguns dels perdedors del dia foren Janssen o Julio Jiménez, que es deixaven prop de set minuts en un dia marcat per la calor.

La segona etapa, entre Tortosa i Sant Carles de la Ràpita, transcorregué amb normalitat en una nova jornada ràpida i amb final a l’esprint amb victòria de Daniel Van Rijckeghem, vencedor aquell any de clàssiques com A Través de Flandes o la Kuurne-Brussel-Kuurne. L’etapa tingué una escapada amb l’alabès Jesús Isasi (futur pare d’Iñaki Isasi) i Johny Schleck, però la seva renda mai superà els tres minuts. Es produí un contraatac amb vuit corredors on hi havia la presència d’Antonio Gómez del Moral, fou el propi Anquetil qui, amb gran superioritat, tancà el forat de cinc-cents metres. El francès tornava a demostrar que no volia tornar a deixar escapar aquesta Volta.

La tercera etapa, entre Sant Carles de la Ràpita i Tarragona, es resolgué en la part final fruit d’una escapada de vuit corredors provocada per Jan Janssen i on el líder, ben hàbil, hi entrà. Gregorio San Miguel alçava els braços a l’Avinguda Catalunya de Tarragona després d’una confusió en els carrers finals, on algun corredor capdavanter va agafar una direcció que no tocava. El basc, que anava l’últim del grup i coneixia l’arribada, aconseguia la primera victòria espanyola després que a l’edició del 1966 no se n’aconseguís cap (el malaguanyat Uriona posseïa l’última d’un nacional quan va guanyar a Montjuïc al 1965). Van Neste ampliava el seu liderat després de treure 39” al grup de favorits.

Foto: Arxiu Volta a Catalunya

La quarta etapa estava separada en dos sectors en línia. El gran beneficiat fou Antonio Gómez del Moral, que pel matí hi arribà en un grup destacat gràcies a una fuga que ell mateix havia organitzat  a vint quilòmetres de l’arribada i que aprofità el desgast dels homes del BIC d’Anquetil, que havien estat controlant durant tota la jornada. A l’andalús l’acompanyaren Ginés García, Huysmans, Gutty i De Locht, que prengueren 1’19” al gran grup. A la tarda, amb un perfil majoritàriament descendent entre Moià i Manresa, no s’evità una nova arribada massiva amb victòria parcial de Jan Janssen. Antonio Gómez del Moral era l’home del dia per la victòria del global de l’etapa i per convertir-se en el nou líder de la general, amb 22” sobre Van Neste i 42” sobre San Miguel. Tenia 1’19” sobre els favorits Anquetil o Pérez Francés, deixant veure, en el vencedor de 1965, una esperança espanyola per la victòria final.

La cinquena etapa estava originalment dividida en dos sectors, però realment fou una etapa amb aturada a Barcelona per dinar. Van ser 217 quilòmetres amb sortida de Manresa, entrada a Barcelona amb sis voltes a Montjuïc i continuació fins a Tàrrega. Sense gaires fets rellevants, el fugat del dia fou Ventura Díaz, que marxà tot sol a Martorell per ser caçat just abans de coronar La Panadella pels homes del BIC. A Tàrrega, Daniel Van Rijckeghem tornava a imposar-se a l’esprint.

Raphael Geminiani, director del BIC, estava del tot convençut que Anquetil guanyaria la contrarellotge. Així deixaven passar els dies, amb Antonio Gómez del Moral conformant-se amb el marge de poc més d’un minut que tenia sobre el gran favorit. La sisena etapa, malgrat els seus 237 quilòmetres entre Tàrrega i Camprodon, esdevingué una nova jornada sense cap al·licient. S’imposava Jan Janssen a l’esprint per davant de Van Rijckeghem.

Arribava l’esperada setena etapa, dividida en dos sectors. El parcial del matí, amb els 86 quilòmetres entre Camprodon i Figueres, fou un pèl mogut per les batalles entre el BIC i el KAS, però no s’evità una nova arribada a l’esprint amb victòria de Jan Janssen. A la tarda es confirmaren els pronòstics, Jacques Anquetil guanyava la contrarellotge i es vestia de blanc-i-verd a una sola jornada pel final. L’opinió és que li havien donat mastegada la victòria, doncs la cursa havia anat molt tranquil·la en els dies anteriors. Tot i això, el francès no va convèncer gaire, doncs s’esperaven diferències més grans i no havia arrasat com en passades ocasions. No agradava a Geminiani, en especial de cara a l’assalt del rècord de l’hora (que, finalment, aconseguiria batre a Vigorelli amb 47,493 km/h, 146 metres més que l’anterior posseïdor del rècord, Roger Rivière 1958). Anquetil treia 46” a Hagmann -l’immediat classificat, que aconseguia pujar a la tercera posició de la general- i 1’56” a Antonio Gómez del Moral, suficient per treure-li el liderat que ara ostentava el francès per 37” sobre l’andalús.

L’última etapa que, per primer cop a la història, no finalitzava a la ciutat de Barcelona, no tingué cap transcendència a efectes de la general. Fou Daniel Van Rijckeghem qui aconseguia el hat-trick imposant-se a Castelldefels, després d’un final en un circuit urbà de vuit quilòmetres. El belga, igual que Godefroot en l’anterior edició, fou ben mereixedor del mallot verd de la regularitat.

Jacques Anquetil guanyava una Volta decidida en la contrarellotge, però també treballada des del primer dia, amb la persecució camí de Tortosa o amb el control del BIC per evitar escapades perilloses. El francès tenia l’espineta de l’any passat clavada, s’havia proposat tornar per guanyar i així va ser, aconseguint el francès una de les seves últimes victòries de prestigi en un el palmarès d’una estrella que, als seus 33 anys, aviat passaria a llegenda. Quelcom canviava també per la Volta, inscriure el nom d’Anquetil al seu palmarès confirmava una nova tendència per la cursa.

Jacques Anquetil vencedor de la Volta de 1967 – Foto: Filmoteca Española

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: