Volta Catalunya 1966: Apareixen les estrelles internacionals, Arie den Hartog per davant de Jacques Anquetil

L’organització s’havia compromès a treballar per millorar la qualitat de la participació estrangera a la Volta a Catalunya i així va ser. Es podria dir que la quaranta-sisena edició va comptar amb els millors corredors internacionals de tota la seva història fins el moment. La principal atenció se centrava en Jacques Anquetil, amb 32 anys, cinc cops guanyador del Tour de França, dos Giro d’Italia i una Vuelta a España, entre d’altres curses de prestigi. Al costat seu, en el Ford-France, l’acompanyava Jean Stablinski, guanyador de la Vuelta del 1958, vencedor d’etapes a les tres grans voltes i campió del món l’any 1962. La participació dels dos, però, es va mantenir en suspens fins el dia abans de la sortida, doncs ambdós formaven part dels sis corredors sancionats per la UCI per haver-se saltat un control antidopatge al darrer Mundial, on Anquetil fou plata (els altres eren Poulidor, Motta, Zilioli i Rudi Altig, l’or d’aquell any). Una reunió amb la FCIP a Brussel·les va aixecar-los la suspensió que es decidiria en un congrés posterior al novembre.

Classificació general

  1. Arie DEN HARTOG (NED) 35h47m4s
  2. Jacques ANQUETIL (FRA) +1m23s
  3. Paul GUTTY (FRA) +2m7s
  4. Vicente LÓPEZ CARRIL (ESP) +2m17s; 5. Ginés GARCÍA (ESP) +2m29s; 6. Antonio GÓMEZ DEL MORAL (ESP) +2m48s; 7. Joaquín GALERA (ESP) +2m53s; 8. Jaime ALOMAR (ESP) +3m11s; 9. José PÉREZ FRANCÉS (ESP) +3m18s; 10. Mariano DÍAZ (ESP) +3m55s; (…) i 48. Julio LÓPEZ DE LA TORRE (ESP) +24m35s

La decepció de l’organització i dels aficionats era majúscula en els preparatius veient com la gran estrella podia causar baixa. Això sí, Anquetil s’havia compromès amb l’organització que, de no córrer, acompanyaria la caravana de la Volta i es dedicaria “a fer turisme”, signant autògrafs a les sortides i arribades. Doncs a la desil·lusió s’hi sumava la baixa d’última hora d’un altre gran com Rik Van Looy, el belga informava d’una lesió de lligaments el dia abans de l’inici, igual que Edward Sels. Per fer front als asos internacionals hi havia els ja tradicionals KAS, Fagor i Ferrys. Els vitorians, amb el darrer vencedor, Antonio Gómez del Moral, el campió de la Vuelta d’aquell any, Francisco Gabica i el tercer classificat de la mateixa, Carlos Echeverría, eren els principals aspirants nacionals a optar per la victòria.

Julio Jiménez beu de la Font de Canaletes el dia abans de l’inici de la Volta – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Walter Godefroot fou el protagonista de la primera jornada, guanyant les dues etapes inicials. La del matí amb sortida de Sabadell, que tornava a acollir la sortida de la Volta deu anys després, i el final tradicional a Montjuïc, on el belga s’imposava a l’esprint del grup amb una superioritat humiliant per davant de Verbeeck i San Miguel. I a la tarda, en la segona etapa entre Barcelona i Cambrils, amb un nou esprint victoriós per davant de Lemeteyer i Verbeeck, altre cop. El gran augment de públic, atret per les grans figures internacionals, en va ser un dels aspectes destacats.

El ritme alt estava sent el factor comú de les primeres etapes, així, la tercera entre Cambrils i Sant Carles de la Ràpita va decidir-se en els quilòmetres finals. Francis Blanc havia saltat del grup a Alcanar (-40 km), quelcom que semblava tota una bogeria pel pas alt que estava portant el grup. Tot i això, el suís va arribar a assolir un marge de dos minuts a 20 quilòmetres de l’arribada i va ser quan el Ford-France d’Anquetil prengué les regnes del grup, doncs no volien deixar anar la Volta així de primeres. Caçaren l’escapat solitari a pocs quilòmetres de meta i, aprofitant la confusió de la recol·locació del grup, el mateix Ford-France contraatacà enviant a Novak i Van der Kerckhove, a qui els seguí Gutty. Aconseguiren arribar amb escassos segons amb el grup, però li valien a Anatole Novak -recent guanyador de la París-Luxemburg- per vèncer l’etapa i col·locar-se com a nou líder de la ronda catalana.

Jacques Anquetil, la gran atracció de la Volta de 1966 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Walter Godefroot, que també s’havia imposat a l’esprint del grup el dia abans, tornava a deixar clar que era l’home més ràpid de la Volta obtenint un hat-trick a Tarragona, en el final de la quarta etapa. La jornada havia quedat marcada per un tram de vuit quilòmetres de carretera en molt mal estat que provocà múltiples punxades i que va acabar amb les opcions d’una fuga que contenia Milesi, Sáez i San Miguel. El grup va seguir compacte rodant a ritme tranquil, en un tipus de protesta encoberta, i només va accelerar-se en els vint quilòmetres finals per acabar en una nova arribada massiva.

Després de quatre etapes destinades als homes ràpids (o, millor dit, a l’home ràpid), arribava l’esperada etapa reina amb 212 quilòmetres entre Tarragona i La Massana (Andorra), en el que es podria considerar el primer final en alt d’alta muntanya en les 46 edicions d’història de la Volta. L’etapa s’inicià amb una escapada de Ramón Sáez, que realitzà 120 quilòmetres en solitari -incloent els passos per Lilla i Belltall- i que arribà a disposar de vuit minuts de marge. Era difícil que arribés gaire lluny i, a l’alçada d’Oliana, fou sobrepassat per un grup de cinc amb Den Hartog, Alomar, Paul Zollinger, Castelló i López Carril que havia saltat des del pilot i començà a obrir un marge important. A La Seu d’Urgell gaudien de sis minuts i fou quan Anquetil, tot i tenir un home davant (Den Hartog), va decidir prendre la responsabilitat, rebaixant el marge als 3’30” al pas per Andorra. Però el quíntuple guanyador del Tour patiria la mala sort de punxar a dos quilòmetres de l’arribada, on s’imposava Arie Den Hartog seguit de la jove promesa espanyola, Vicente López Carril, amb el mateix temps, esdevenint l’holandès nou líder. Anquetil, el protagonista de la reacció al darrere que evitava que el marge dels favorits s’hagués anat molt lluny, creuava meta dinovè perdent uns 3’40” molt importants. Els quatre primers llocs de l’etapa, i de la nova general, eren pels membres de la fuga, qui havia desaparegut era el suís Rudi Zollinger qui defallia a cinc quilòmetres de meta totalment fos per la fatiga i la calor… va demanar aigua i es va veure un bidó sencer de vi, provocant el seu immediat abandonament.

Com recentment amb Novales o Carrara, la Volta estructurava la nova general en base a una nova escapada sense grans favorits i amb un vencedor de Milà-Sanremo (1965) com a líder. L’etapa de l’endemà, entre Andorra i Collioure, presentava un recorregut que s’iniciava amb la pujada a Envalira, un port que portava mals records a Anquetil, qui va passar-les de tots colors al Tour de 1964 per resistir, tot i que acabaria sent la seva cinquena victòria a la ronda gal·la. Tot i això, ningú va posar a prova l’as francès i el colós andorrà es va escalar a un ritme tan tranquil que el líder, que havia arribat a cedir a les primeres rampes, tornava a enllaçar abans de coronar. Es baixà per Puymorens i s’afrontà la Perche, on escaparen Aurelio González i Galera que arribaren a tenir dos minuts de marge abans de ser caçats pel grup del Ford-France a Fontpedrouse. La segona meitat de l’etapa no presentava dificultats muntanyoses, era un recorregut en general favorable, baixant dels Pirineus fins a la costa mediterrània. La resolució de l’etapa arribà després d’un atac de Julien Stevens a Port-Vendres (-8 km) que permeté al belga imposar-se en solitari a Collioure amb una trentena de segons sobre el gran grup. A la general cap canvi a excepció de l’abandonament d’Eduardo Castelló -quart a la general a l’inici de la jornada- a causa de problemes intestinals.

La setena etapa estava dividida en dos sectors, al matí s’imposava novament Walter Godefroot a l’esprint de Sant Feliu de Guíxols, després d’un final nerviós marcat pel vent de tramuntana. A la tarda tota l’atenció se centrava en Jacques Anquetil, com a gran especialista contra el cronòmetre no fallà en els pronòstics i guanyà el sector (i el global de l’etapa) marcant el temps més ràpid en els 43 quilòmetres entre Sant Feliu de Guíxols i el Condado de Jaruco (una zona residencial de Lloret de Mar). El dubte era si aconseguiria sobrepassar el seu company Arie Den Hartog… però no va ser així, doncs els 2’28” que treia a l’holandès eren insuficients per assaltar el liderat, sí que aconseguia col·locar-se segon, a 1’23”, després que López Carril es deixés més de quatre minuts degut a una punxada. El francès, com no podia ser d’altra manera, va volar a la contrarellotge, el segon classificat fou Pérez Francés, però a 2’25”.

La general havia quedat definida després de la contrarellotge. Tot i alguna amenaça que va llençar a l’hotel de l’equip, Anquetil estava frenat en ostentar el lideratge el seu company. La vuitena etapa, entre les dues zones residencials de Condado de Jaruco (Lloret de Mar) i Vallpineda (Sitges), va ser guanyada per Eric Demunster. El belga havia aconseguit escapar-se del grup al descens d’Ullastrell davant la passivitat del grup, que no reaccionava a l’atac d’un home sense perill a la general. El gran grup, encapçalat per Walter Godefroot, es deixava més de cinc minuts.

Arie den Hartog, vencedor de la Volta de 1966 – Foto: Arxiu Volta a Catalunya

Tampoc va tenir gaire història l’última etapa, que es convertí en un altre passeig a Montjuïc i que se saldà amb una nova victòria a l’esprint de Walter Godefroot. El belga, de 23 anys, es donava a conèixer amb quatre victòries d’etapa (més un parcial), en el futur, el seu palmarès comptaria amb deu etapes al Tour de França, dos Tour de Flandes, una Paris-Roubaix o una Liège-Bastogne-Liège, pas malament.

Arie Den Hartog guanyava la Volta a Catalunya de forma inesperada gràcies a l’escapada de l’etapa reina amb final a La Massana. La sensació era que la cursa no havia estat tan interessant com es podia esperar donada la categoria de les figures participants. Diferent hauria estat, de ben segur, si Anquetil no hagués punxat a La Massana, el francès marxà poc content tot i que satisfet amb l’organització. En el seu cap estava tornar l’any vinent per acabar la feina. Per altra banda, paper trist dels espanyols que van marxar sense cap victòria d’etapa, un fet que no passava des de feia 25 anys (al 1940), a més es quedaven també sense cap home al podi, que quedava composat per Arie Den Hartog, Jacques Anquetil i Paul Gutty.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: